Per acabar aquest mini cicle de lectura dedicat a Vlad Țepeș calia llegir la millor biografia que, segons la crítica, s'ha escrit fins ara. És la del romanès Matei Cazacu que porta per títol Vlad III Dràcula (Dracula, 2004). Per cert, es tracta d'un llibre esgotat a les llibreries i que només es pot aconseguir gràcies al préstec bibliotecari.
Matei Cazacu (Sinaia, Romania, 1946) és un escriptor francès d'orígen romanès, especialista en Romania i el món balcànic. Treballa a la Universitat de París IV i a l'Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals. Autor d'un centenar d'articles científics, ha publicat més de deu llibres, d'entre els quals destaquem: In Search of Frankenstein, Des femmes sur les routes de l'Orient i Miracles, visions et reves prémonitoires dans le passé roumain.
Reconeixent les dificultats que comporta explicar la vida d'un personatge del segle XV del qual se'n conserva molt poca documentació però que va arribar a ser molt popular gràcies a una sèrie de pamflets exagerats i poc rigorosos, hem de reconèixer el bon treball de l'autor que ens ha llegat una molt completa biografia canònica del príncep de Valàquia, complementada amb la transcripció dels opuscles que el mostraven com un ésser inhumà, cruel i diabòlic.
No podem afirmar que Vlad hagi nascut amb una marca al cap o que hagi començat a mamar després que li retiressin el pit matern, ni que hagi tingut una cua peluda a la prolongació de la columna vertebral. En canvi, sabem que no era molt alt, tenia ulls verds i, fins que no es demostri el contrari, li agradava el fum de l'encens. No deixava empremtes de poltre i no tenia una boca ample com la d'un ogre.
Si en persona no era un vampir, Vlad Dràcula va viure en un país on la gent creia fermament en aquests éssers de la nit. I que ho segueix creient, al menys a Oltenia, però sense identificar a Dràcula com un d'ells. Millor així.
Aquest llibre suposa la desmitificació d'un personatge que la novel·la de Bram Stoker havia difuminat. Ens trobem davant un príncep medieval de l'Europa Central que s'ha d'enfrontar amb els problemes comuns de l'època i que, quan convé, els resol amb la mateixa crueltat que els dirigents de l'entorn. Una vida curulla de lluites amb els turcs, amb els hongaresos i amb alguns nobles del seu propi país, dominada per una política d'aliances inestables que es feien i es desfeien amb extrema facilitat. Res a veure amb algunes visions interessades que fins ara havien identificat Vlad III amb el vampirisme.
La biografia formal de Dràcula adquireix més consistència si es complementa amb la novel·la de C.C. Humphreys que vam comentar en aquest mateix bloc, on la pròpia ficció desenvolupada a partir de fets reals ajuda a comprendre millor l'ideologia i el caràcter de Vlad Țepeș.
La lectura, i posterior relectura, de la novel·la L'historiador d'Elizabeth Kostova em van fer venir ganes de saber més coses de Vlad Țepeș, el personatge real, el príncep de Valàquia que va viure durant el segle XV i que va inspirar a Bram Stoker a l'hora d'escriure Dràcula, la seva obra més aclamada. Llegendes a part, a mi m'interessava més la figura històrica que sempre havia estat envoltada de tortures i atrocitats. Vaig trobar que una de les biografies més ben considerades és la del romanès Matei Cazacu, difícil de trobar ja que està esgotada però disponible a la xarxa de biblioteques de la Diputació. Mentrestant, i per començar a llegir ràpid, vaig aconseguir fàcilment el llibre del canadenc C.C. Humphreys que porta per títol Vlad. La última confesión del conde Drácula (Vlad: The Last Confession, 2009).
Transilvània, 1501. El príncep Horvathy arriba al castell de Poenari per conèixer la veritat sobre el comte Vlad Țepeș, antic voivoda de Valàquia. Comptarà amb els testimonis de les tres persones que el van tenir més a prop: Ion Tremblac, el seu millor amic; Ilona Ferenc, l'amant que més va estimar i el germà Vasilie, el seu confessor. Els relats entrellaçats de tots tres serviran per configurar un curós retrat de l'enigmàtic personatge.
...y entonces, más allá, vió otra cosa, algo que impidió que perdiera la consciencia, alguien... Drácula, surgiendo de la tierra con los largos cabellos negros como un velo cubriéndolo medio rostro, la mitad que estaba destrozada. La otra, limpia, inmaculada, con el único ojo abierto, brillante y verde, mirándolo fijamente. Y entonces vio el resto, lo poco que quedaba: un cuello atravesado por un línea roja; nada más. Y cuando la luz se apagaba, cuando la alabarda volvió a caer en medio de la penumbra, Ion vio una última cosa... La cabeza de Drácula clavada en una estaca y después izada.
Si la contemplem com una primera aproximació al príncep de Valàquia, la novel·la se'n surt amb suficiència; però si la volem per conèixer a fons la biografia de Vlad Țepeș no ens pot acabar de convèncer ja que la ficció supera amb escreix a la realitat, amb un final tan inversemblant que podria haver escrit el mateix Stoker. De segur que és un d'aquelles títols que es llegeixen bé, amb amenitat i interès, però que s'obliden l'endemà mateix d'haver tancat la darrera pàgina.
