Bloc ► Josep Paré: de maig 2016

31 de maig 2016

L'oficina

L'any 1999, Lars Berge (Västerbotten, Suècia, 1974) va fundar Naiv.org, una de les primeres revistes en línia del país. L’any 2001 va començar a treballar a l'Svenska Dagbladet on es va fer popular pel seu sentit de l'humor i gust per la polèmica. Però el 2011 el van acomiadar. Va ser quan va començar a escriure la seva primera novel·la: L'oficina (Kontorsninja). Publicada el 2013, va tenir de seguida una gran repercussió i ha estat traduïda a diversos idiomes.

Jens Jansen, un home de mitjana edat, està fart de la seva vida i del seu treball en una empresa sueca que fabrica cascos de ciclista. No vol aconseguir cap ascens professional ni pretèn realitzar-se com a persona. El que vol de veritat és abandonar la vida que porta, aquesta vida que portem tots. Per desaparèixer del mapa, s'instal·la al magatzem de l'oficina, on dorm de dia i viu de nit, alimentant-se de les restes del menjar que troba i del cafè de la màquina de vending. D’entrada, ningú s’adona de la seva absència però, més endavant, la gent comença a preguntar-se què li ha passat. La seva companya de treball creu que s'ha fugat, la seva nòvia sospita que s'ha suïcidat, i Stefan York, l'idiota de l'oficina, està convençut que l'han assassinat.

El seu estat el convertia en un solitari en un entorn en el que tothom afirmava que li apassionava la seva feina, on tots apuntaven més alt, pretenien rendir més i complir amb uns objectius que s'havien fixat a mig termini darrere d'un ascens, una major responsabilitat, un salari millor. Jens Jansen no estava motivat per fer res, o millor dit, volia despenjar-se, baixar el llistó; volia rendir per sota de les seves possibilitats, o com a molt fer una aportació tèbia i mediocre. A diferència de companys com Stefan York i Elisabeth Pukka, ell buscava ser l'antítesi d'aquest eslògan comercial: «Just do it». ¿Just do it? No, si Jens Jansen fos una sabatilla de fer footing, el seu lema més aviat seria: «I don't think so» o «Impossible is everything».

Un cop llegida la sinopsi de la novel·la que recordava –de lluny– Bartleby, l'escrivent d'Herman Melville, s'obrien unes expectatives que prometien una lectura original, interessant i amena. La veritat és que la primera part de l'obra respon perfectament a les prediccions inicials però, a partir de mig llibre, l'autor es passa de frenada i es deixa dominar per l'absurd i l'astracanada. Al final ens trobem davant un altre projecte que podia haver arribat més enllà i que simplement s'ha quedat a mig camí. Lectura perfectament prescindible.

16 de maig 2016

Joyce i les gallines

És la primera novel·la d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), periodista i poeta, que ja havia publicat dos llibres de poemes: Conill de gàbia (2012) i La mare que et renyava era un robot (2008). Amb Joyce i les gallines va quedar finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la del 2016.

La protagonista, Dora, porta una vida rutinària. Cada dia agafa el tren per anar a la feina i aprofita l'estona per llegir alguna cosa, sempre i quan les converses dels veïns no la distreguin. A Dublín coneix l'encarregat de la Chemist Sweny que li confessa les seves dues passions: Joyce i les gallines. A partir d'aquí, i després d'haver vist un documental de Banksy, canvien les seves prioritats vitals, adonant-se que la vida que portava fins aleshores era d'una buidor insuportable. Llavors, reacciona.

Tenia la sensació que la societat l'empenyia de totes totes a una cursa per assemblar-se cada vegada més al col·lectiu, per diluir-s'hi i repetir les seves consignes fins que la veu pròpia emmudís. Es tractava de fer de gallina o d'arbre per evitar problemes més greus. Davant d'això, la Dora presentava un esperit d'insurrecció poc comú, una mica singular potser, però insurrecció al capdavall. Aquest esperit l'havia empès a fer les voltes amb moto per Besllum, unes voltes cada vegada més vandàliques, on fins i tot un gerani podia esdevenir una víctima propiciatòria, on fins i tot una gallina es podia alçar com una renovada faiçó del pensament lliure.

Tot i que el tema central de l'obra –el trencament amb un passat intranscendent i rutinari– no aporta cap innovació destacable; sí que hem de remarcar l'originalitat de l'aposta mitjançant una barreja heterogènia de literatura (Joyce), art avantguardista (Banksy) i ruralitat (gallines). Una mescla explosiva, molt ben escrita, que sorprèn al lector més avesat.

09 de maig 2016

Corazón Amarillo Sangre Azul

Vaig arribar a aquest llibre per una entrevista televisiva que li van fer a la seva autora i que em va cridar l'atenció. No em demaneu perquè.

Corazón Amarillo Sangre Azul és la segona novel·la d'Eva Blanch (Barcelona, 1968), escriptora, fotògrafa i dissenyadora gràfica. El seu matrimoni amb el polifacètic Òscar Tusquets li va permetre acostar-se a la seva germana, l'escriptora i editora Esther Tusquets, la vertadera protagonista d'aquesta obra.

Alternant la descripció dels darrers dies de l'Emma (Esther Tusquets) amb una sèrie d'entrevistes amb els amics del seu cercle més íntim, l'autora s'endinsa en un laboriós procés d'apropament a la seva cunyada per així poder entendre-la millor en la fase final de la seva vida, durant la qual estarà permanentment a prop seu per cuidar-la i ajudar-la a l'hora d'escriure el definitiu epíleg vital i literari.

Yo no la conocía personalmente. Pero es imposible vivir en Barcelona y no escuchar hablar de la gran Emma. Leí en La Vanguardia que la llamaban la Daqma Indigna de las letras, eso me gustó, lo de indigno le encajaba muy bien. Y bueno, sabía que era un personaje excéntrico, inclasificable, una super intelectual, y todas esas cosas que siempre decían de ella. Pero también sabía que era una señora bien, una niña de papá, una marquesa, del Up Town, como tú ahora —me guiñó el ojo, sonrió—, y quizá por eso no imaginaba lo que me encontré. ¿Me acercas el cenicero? Me lo he dejado allí, encima del altavoz.

Esther Tusquets va morir el dia 23 de juliol del 2012, poc després dues importants novel·les la van convertir en protagonista: També això passarà (2015), de la seva filla Milena Busquets i Corazón Amarillo Sangre Azul (2016) d'Eva Blanch, l'esposa del seu germà. Dues raons de pes per comprendre l'irrefrenable magnetisme que desprenia l'escriptora-editora i que irradiava a tot el cercle de familiars i amics que l'envoltaven.

01 de maig 2016

L'elefant desapareix

Aquest llibre és una selecció feta per l'editor americà de Murakami dels disset millors contes que l'autor havia anat publicant per separat en diverses revistes i mitjans entre els anys 1980 i 1991. El títol del recull correspon a l'últim conte de la col·lecció.

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

La temàtica és molt variada però sempre segueix les dues premisses que conformen l'empremta de l'autor: surrealisme i occidentalització de l'univers oriental. Ens trobem amb l'aventura d'un advocat que ha de trobar el gat que s'ha escapat de casa, amb un jove matrimoni que decideix atracar un McDonalds, amb una curiosa digressió sobre els cangurs, amb un nan diabòlic que balla, amb un noi entossudit en burlar-se del seu futur cunyat, amb un tallador de gespa obsessionat amb la perfecció, amb un piròman declarat... i acaba amb la desaparició misteriosa d'un elefant i del seu cuidador. Tot això enmig de nou històries més que segueixen l'estela de l'insòlit món d'Haruki Murakami.

Em vaig assabentar pel diari que l'elefant de la ciutat havia desaparegut del recinte. Aquell dia, com de costum, el despertador va sonar a les sis i tretze minuts. Vaig anar a la cuina, vaig fer-me un cafè i una torrada, vaig encendre la ràdio i vaig obrir el diari sobre la taula de la cuina mentre mossegava la torrada. Sóc d'aquells que llegeixen el diari en ordre, del principi a la fi, així que vaig trigar una mica a arribar a l'article de l'elefant desaparegut.

Com en tot recull de contes n'hi trobarem alguns de més ben empaquetats que d'altres. El realisme màgic de l'autor grinyola en alguna narració on la vessant surrealista és massa exagerada, molt distant dels equilibris que sol mantenir Murakami en tota la seva obra. Malgrat tot, està plenament justificada la seva lectura per avaluar els inicis d'una obra que els lectors d'arreu del món han situat a l'avantguarda de la literatura universal.