Sis anys més tard podem reprendre la lectura de la saga Millennium que la dissortada mort de Stieg Larsson va deixar interrompuda. Ara, i després de múltiples polèmiques, els hereus del creador –el seu pare Erland i el seu germà Joakim– han autoritzat, a l'escriptor David Lagercrantz, la quarta entrega que porta per títol El que no et mata et fa més fort.
He de reconèixer que, com molta gent, em va molestar saber que continuarien les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander un cop desaparegut l'escriptor suec. Però, després de sortir al carrer el quart volum, tota la crítica es va posar d'acord en lloar la feina de Lagercrantz, qualificant-lo de digne successor de Larsson. Aquesta unanimitat em va decidir a tornar a llegir les aventures d'aquests carismàtics personatges de la literatura escandinava.
Frans Balder, un expert en intel·ligència artificial, es vol posar en contacte amb Mikael Blomkvist per revelar-li una informació confidencial sobre els serveis secrets dels EUA. Just quan arriba a casa del professor, aquest és assassinat en presència del seu fill autista August. Conscient del perill que envolta al nen, testimoni directe del crim, Blomkvist demanarà ajut a Lisbeth Salander per protegir-lo i, al mateix temps, desemmascarar als criminals.
Però aleshores —va seguir explicant en Holger Palmgren—, va recordar una frase que el pare havia escrit en alemany en un paperet a la cuina: 'Was mich nicht umbringt, macht mich stärker'. «El que no em mata em fa més fort». En aquell temps no significava res per a la Lisbeth. Però va comprendre que la frase era important per al seu pare i va provar de fer-la servir. Però tampoc va funcionar. Era massa llarga, i llavors va provar amb Nietzsche, l'autor de la citació. I de sobte era a dins de l'ordinador i un món nou i secret se li obria al davant.
Suposo que les valoracions entusiastes que ha rebut aquesta obra són degudes a la superació del temor que tenien alguns crítics davant el fet poc freqüent de continuar una tasca d'un autor prematurament desaparegut. Els que pensaven en la catàstrofe van poder respirar alleugerits al veure que Lagercrantz se n'havia sortit molt bé, potser per això es van passar de frenada. Honestament, penso que es tracta d'una bona novel·la que es llegeix amb fruició però no hi he sabut trobar aquella màgia que desprenien les tres obres precedents; potser perquè ja han passat sis anys i el fenomen Millennium s'ha explotat a bastament (llibres, pel·lícules, sèries...) o potser perquè l'ombra allargada de l'absència de Stieg Larsson segueix envaint el subconscient del lector. Un bon llibre i punt.
Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és escriptor i periodista. Ha publicat dues obres: El talent (2012) i Puja a casa (2015). Amb aquesta darrera va guanyar el premi Documenta. Abans ja havia estat distingit amb el II Memorial Pere Rodeja pels seus treballs periodístics.
Puja a casa és un recull de deu contes ambientats en la Barcelona contemporània, la majoria dels quals estan centrats en el món de la parella. Un món ja difícil de per si que ara, amb l'assot de la crisi, ens obliga a traçar un itinerari extremadament perillosa.
Els protagonistes d'aquests episodis són d'allò més variat: una llicenciada que fa de dependenta en unes galeries comercials, un perruquer de gossos, un escriptor, una parella de mitjana edat sense estabilitat laboral, un home abandonat, un noi i una noia a punt d'iniciar una relació, una parella viatgera, una parella resignada, una parella d'origen xinès i un noi amb un pare que vol aprendre a tocar el saxo. Totes elles conformaran un ampli mostrari dels diferents tipus de relacions sentimentals que lluiten per sobreviure en un entorn cada vegada més hostil. Tot enfocat des d'un punt de vista raonablement melodramàtic, sense oblidar-se d'algunes pinzellades humorístiques i escatològiques.
El moment d'intimitat és total: als lavabos de Casa Àsia només hi queda la Marina i ell. Acaben de veure 'Ba xing bao xi', una esbojarrada comèdia de Johnnie To. La Marina estudia primer de biologia. Ell ha començat informàtica. Són amics des de fa dos anys i ben aviat debutaran a l'intrigant món de la parella. En Joan està segur que vol sortir amb la noia: s'acaba de decidir en aquell precís moment, després d'escoltar la primer flatulència arrogant i estrident de la seva estimada Marina; segons després, aquesta és acompanyada de la capbussada rotunda d'un excrement que imagina de dimensions considerables.
Després dels excel·lents reculls de contes d'en Quim Monzó i d'en Sergi Pàmies, Jordi Nopca s'incorpora, deixant empremta, a l'univers dels relats curts en català. Serà un autor a seguir.
Amb Combray començo la lectura de A la recerca del temps perdut, una de les majors obres de la història de la literatura universal. És un compendi format per set novel·les que va escriure Marcel Proust entre els anys 1908 i 1922. He triat la versió publicada per Viena Edicions ja que compta amb una acurada traducció de Josep Maria Pintó que, sense apartar-se de l'estil genuïnament proustià, aposta per un llenguatge modern i planer que ens permet accedir a l'obra d'una manera més accessible. Combray és la primera part del primer volum de la col·lecció, Pel cantó de Swann, que aquesta editorial ha dividit en dos llibres: el que ens ocupa i Un amor de Swann.
L'empresa és àrdua, el total supera les 3.500 pàgines i el contingut és molt exigent. No es tracta precisament de literatura evasiva, ans al contrari, ens trobem davant d'una obra que només podrem gaudir íntegrament si som capaços de seguir-la amb concentració plena. Qualsevol distracció, per petita que sigui, ens obligarà a retrocedir i reiniciar els paràgrafs desatesos. L'única estratègia plausible consisteix en una lectura lenta, pausada i reflexiva que també es veurà condicionada per l'aparició progressiva dels volums que, hores d'ara, encara manquen per editar.
Combray és el nom fictici d'una petita localitat francesa on, de petit, Marcel Proust hi havia passat les vacances d'estiu. La novel·la, que comença amb una meravellosa descripció del procés d'ensonyament, se centra bàsicament en descriure les vivències del protagonista en un indret que la seva memòria ha magnificat d'una manera idíl·lica. És precisament en aquest volum on podem trobar el famós episodi de la magdalena.
I tot d'una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
Amb aquest primer volum també ens hem introduït en el món de la sintaxi proustiana que es caracteritza per unes frases llarguíssimes, amb subordinades dins de subordinades i amb subjectes que hem d'anar a buscar unes quantes línies més amunt. També s'observa un vocabulari potent però perfectament intel·ligible, amb una reproducció més real del parlar col·loquial que no pas el generat amb la tècnica més estesa de les frases curtes, les quals –analitzant-les de prop– ens resulten molt menys espontànies.
Això només és l'aperitiu. Tindré temps per anar comentant aquest univers proustià que ha captivat i enamorat a tanta gent. Conscient de la dificultat, m'esforçaré per anar recorrent aquest llarg camí, amb lentitud però amb constància. Us ho explicaré.
