Tot i que les considerava estranyes i no tenia massa pressa per veure-les traduïdes, finalment ha aparegut en llengua catalana el llibre que aplega les dues primeres novel·les que va escriure Haruki Murakami els anys 1979 i 1980 i que, juntament amb A Wild Sheep Chase (1982), componen l'anomenada Trilogia del Rata, protagonitzada per un narrador sense nom i el seu amic El Rata. El propi autor també les bateja com les novel·les de la taula de cuina perquè quan plegava de la feia al bar, ben entrada la nit, s'asseia a la taula de la cuina i es posava a escriure fins a la matinada doncs aquestes eren les úniques hores que tenia lliures.
Escolta la cançó del vent exposa les vivències d'un estudiant que passa les vacances d'estiu a la seva ciutat natal amb el seu amic El Rata, el bàrman del Jay's Bar i una noia, dependenta d'una botiga de discos, que només té quatre dits.
A Pinball 1973 hi surten els mateixos protagonistes però ara estan acompanyats per altres secundaris, com les dues bessones que viuen amb el narrador, l'amant d'El Rata i un professor expert en el món de les maquinetes de pinball.
Hi havia moltíssimes màquines de pinball. Setanta-vuit, per ser exactes. Les vaig comptar uns quants cops amb calma. Setanta-vuit, no hi havia dubte. Estaven totes col·locades mirant cap a la mateixa direcció, en vuit fileres que arribaven fins a la paret del fons. Les fileres eren perfectes, com si seguissin unes línies traçades amb guix a terra. Les màquines estaven immòbils, com mosques atrapades en resina acrílica. No es movia res. Setanta-vuit cadàvers i setanta-vuit silencis. Em vaig moure instintivament. Si no ho hagués fet, potser m'hauria convertit en una més d'aquella colla de gàrgoles.
Ens trobem davant els orígens d'un gran autor que, malgrat les carències de qualsevol procés iniciàtic, ja comença a mostrar-nos aquell realisme màgic que, amb el pas del temps, s'anirà convertint en la seva empremta més personal.
A banda dels dos relats curts que conformen el gruix del llibre, destacaria el pròleg del propi Murakami que ens explica els seus inicis en el món de l'escriptura i ens descobreix algunes tècniques que utilitzava per aconseguir un estil propi.
Cinc anys després de Llibertat, la seva aclamada quarta novel·la, torna Jonathan Franzen amb una altra obra d'extraordinària factura: Puresa (Purity). Des de la primera pàgina hom s'adona de la consistència d'un relat, minuciosament construït amb una solidesa impactant. Una tensió argumental perfectament esmicolada a través d'una prosa exuberant que abasta tota mena de registres que va alternant amb harmoniosa naturalitat. Per alguns, Franzen és un dels millors escriptors nord-americans vius. Potser tenen raó.
Purity 'Pip' Tyler és una noia disposada a descobrir qui és el seu pare. Filla d'una dona sentimentalment inestable, seguirà totes les pistes que pugui per assolir el seu objectiu, coneixent personatges molt peculiars que resultaran decisius en la seva recerca. Com el carismàtic Andreas Wolf, líder del Projecte Sunlight, que –a l'estil Julian Assange & WikiLeaks– es dedica a filtrar notícies sensibles als mitjans de comunicació.
Tampoc és que hi pensés gaire. El meu cap era una ràdio on l'Anabel sonava en totes les emissores. Al món no hi havia cap revista on no l'hauria assenyalada i hauria dit: aquesta. A la llengua no hi havia paraules que m'aturessin tan bruscament el cor com un «Ha trucat l'Anabel» al tauler de missatges del despatx. (Mai «Ha trucat l'Annabelle». Era vanitosa pel que fa al seu nom i el lletrejava a qualsevol que agafés el missatge).
Amb Puresa (Purity) l'autor es torna a convertir en un notari de la societat en què vivim. Hi desenrotlla tots els temes que més ens afecten: les relacions personals i familiars, el sexe, la parella, la política, la digitalitat, els secrets, la consciència... i ho fa enfilant una història senzilla, i alhora complexa, que podem anar seguint amb un interès creixent. Hi ajuda l'excel·lent disseny dels personatges que, amb la seva singularitat, hi aporten un valor afegit.
Si Llibertat va suposar per a molts un valuós descobriment d'un autor que desconeixíem, aquesta obra en suposa la consolidació definitiva. Però no feia falta perquè mitjançant assajos, reportatges periodístics, discursos... ja havíem comprovat que Jonathan Franzen és un escriptor tocat per la vareta màgica de l'excel·lència.
