16 de maig 2015

El lleopard

La novel·la negra no és el meu gènere literari preferit tot i que, com he reconegut en aquestes mateixes pàgines, durant l'estiu del 2009 vaig disfrutar de valent amb la trilogia de Stieg Larsson. Després, en plena voràgine d'autors nòrdics, ho vaig provar amb l'Aurora boreal d'Asa Larsson i els resultats ja no van ser tan satisfactoris. Ara, després de llegir nombroses crítiques entusiastes referides a Jo Nesbø, m'he atrevit amb El lleopard; relat que no m'ha acabat de seduir, tot i reconèixer que és un bon producte, propi d'un escriptor de talent acreditat.

Jo Nesbø
(Oslo, 1960) és el creador del detectiu Harry Hole que, fins ara, ha protagonitzat una sèrie d'onze novel·les de gènere policíac. El lleopard (Panserhjerte, 2009), cronològicament la vuitena, comença amb l'obligat exili del protagonista a Hong Kong després dels danys col·laterals derivats del seu darrer cas. No trigaran gaire els serveis policials noruecs a reclamar la seva presència ja que comencen a aparèixer cadàvers de manera indiscriminada. A contracor, i perquè el seu pare s'està morint en un hospital d'Oslo, Hole torna al seu país i s'endinsa de ple en una investigació complexa i arriscada que es veu agreujada per les rivalitats i incompetències dels diferents serveis policials noruecs.

Havia rebutjat fer-se càrrec del cas. Tenia el pare a l'hospital. Aquell era l'únic motiu pel qual havia tornat. El que no va dir era que si hagués pogut triar entre saber que el seu pare estava malalt o no, s'hauria estimat més no saber-ho. Perquè no havia tornat per amor. Havia tornat per vergonya.
Ens topem amb un protagonista autodestructiu i carregat de vicis però dotat d'un instint policial extraordinari. L'argument és recargolat, amb múltiples personatges relacionats entre si i amb baules molt febles que es trenquen al primer sotrac. I enmig, potser la part més interessant, l'aflorament continu dels sentiments humans més arquetípics: amor, culpabilitat, revenja que configuren una visió força realista de la societat actual. És un llibre de moments.
   

07 de maig 2015

Olors que embriaguen

L’any 1985 l’escriptor alemany Patrick Süskind va publicar El perfum, una novel·la que, textualment, va arrasar. En ella s’explica la vida de Jean-Baptiste Grenouille, posseïdor de l’olfacte més poderós del món, que intenta fabricar un perfum extraordinari que li permeti manipular les grans emocions humanes. Està convençut que el trobarà en els cossos de les dones més boniques; per això les assassina i n’extreu les essències que conformaran el nucli de la fragància. Podria ser que aquest autor s’inspirés en el conte Els mnemagogs (1966) de l’italià Primo Levi on sobresurt la figura de Montesanto, un doctor que guarda flascons, cadascun amb olors diferents –la del pare diabètic, la d’una dona que va estimar, la de les roques a l’estiu–, que li serveixen per recordar els millors moments de la seva vida i per demostrar la definitiva prevalença del passat sobre el present.

Mentre que en el regne animal l’olor és imprescindible per buscar aliment o per aparellar-se, per a nosaltres el sentit de l’olfacte no és un sentit menor. Apart de detectar i processar les olors, també té un paper molt important en la percepció del gust on la captació olfactiva es combina amb les senyals gustatives. Però malgrat aquest funcionament fisiològic perfectament reglat per l’organisme humà, l’olfacte ens serveix per endinsar-nos en el passat i evocar instantàniament emocions i sensacions ja viscudes. Recordaré sempre la descripció de l’olor d’escola que va fer una exalumna en una publicació commemorativa: una barreja de pols, detergent, colònies fresques i suors localitzades; però també d’amics i de baralles; de bones notes i de suspensos; de diversió i d’avorriment; d’amors intensos i de decepcions; de bona fe, de punyeteria, de rialles i de plors, és a dir, una olor contundent. 

Suposo que devia ser a finals del seixanta quan cada dilluns, a la una de la tarda, esperàvem davant de cal Malé l’arribada del cotxe de línia carregat amb la premsa del dia. Els diaris del dilluns recollien tota la jornada esportiva dominical i gaudien de molta demanda. Recordo la seqüència dels fets com si fos ahir: arribada de l’autobús amb puntualitat, descàrrega i transport de la paqueteria dins la botiga, tisorades als cordills dels diferents farcells, classificació per capçaleres, retirada de la portadella amb l’adreça del venedor, desplaçament dels dos o tres primers exemplars que el transport podia haver malmès i, finalment, inici del procés de venda. En poca estona es buidava la cua i llavors tots ja podíem disfrutar plenament del contingut del diari i, també, de la boníssima olor que desprenia. Amb molta nostàlgia recordo especialment la portada en rotogravat marronós del Dicen, un periòdic esportiu amb molt bon aroma i amb un grafisme realment avançat a la seva època.

Sempre he pensat que, quan anava a l’escola, les millors olors del món me les proporcionaven els llibres nous que estrenava cada començament de curs. A l’obrir-los, amb la tinta recentment impresa, em sentia transportat a un paradís olfactiu que irradiava una potentíssima sensació de benestar. No era una olor fugissera, doncs la podíem gaudir –a màxima intensitat– unes quantes setmanes més. Si algun curs escolar, per les raons que fossin, no podia estrenar el llibres de text i m’havia de conformar amb els de segona mà la decepció era enorme. No per la màgica sensació d’encetar un producte nou de trinca sinó per la pèrdua tristíssima d’unes olors irrepetibles que mai més podria suplir ni amb els més perfectes succedanis.

Una altra olor memorable és la del cafè. S’insinua des de la distància i es va accentuant a mesura que hom s’apropa a la font emissora. No cal ni consumir-lo, simplement olorant-lo ens desperta els sentits i ens espavila. Els més cafeters diuen que el paradís es troba dins les botigues especialitzades on la vasta i variada gamma aromàtica gairebé embriaga; jo em conformo buscant un bon lloc on el preparin amb eficiència com a l’enyorat American Bar, un dels establiments on feien el cafè més gustós de la comarca. Una bona beguda que pot servir de preàmbul per degustar plenament l’olor de la pólvora cremada que molts berguedans anomenen simplement olor de patum. Una flaire que, també, desperta passions.

Anys enrere, passejant per Brussel·les –i també per Bruges– vaig quedar sorprès amb la persistent olor a xocolata que arreu se sentia. A cada carrer del centre comercial es feia present l’aroma d’un producte que els belgues han sabut treballar i promocionar amb molta eficàcia. Enquestes sense massa pretensions científiques ens indiquen que és l’olor preferida de la quitxalla, tot i que els grans no en restem al marge. La mateixa sensació que experimentarem si passem davant una fleca que ha acabat de desenfornar; aleshores ens embolcallarà una flaire que ens hi farà entrar, simplement per satisfer el delit que ens ha transmès una altra de les olors més celebrades. Com la dels llençols acabats de rentar i, en general, de la roba ben neta. Quin plaer ficar-te al llit i impregnar-te amb l’olor del sabó que poques hores abans ha servit per netejar-la. En aquest cas les bones sensacions s’alien amb la textura dels teixits per acabar d’arrodonir una sensació altament confortable. Com la que trobàvem a les barberies antigues, quan els homes –abans de popularitzar-se les maquinetes elèctriques– encara s’hi feien afaitar, i on hi surava la intensa i penetrant olor del massatge que s’utilitzava per culminar la feina. Un aroma deliciós que transmetia molt bones vibracions. En aquest punt em ve a la memòria Don Riquelme, un mestre que havia tingut de petit, i que li agradava jugar a futbol amb els alumnes; recordo que hi posava tant d’ímpetu que un bon dia es va trencar la cama enmig d’un partit. No podia dissimular que era, també, un fervorós usuari del Varón Dandy.

La pròpia natura, sense necessitat de transformacions ni processos químics, és una de les fonts creadores de les olors més bucòliques. Sovint, quan surto a passejar pels entorns i deixo els camins per endinsar-me en el bosc, m’arriba de forma sobtada però constant la flaire de determinades espècies arbòries. Tot i que es repeteix habitualment, potser alguns dies amb més força que d’altres, no deixa de sorprendre’m i de fer-me adonar que encara falta molt perquè els éssers humans puguem assolir la perfecció de la natura i que, per molts avenços tecnològics que s’esdevinguin, mai podrem igualar-la. El mateix passa amb l’olor de la terra mullada, de l’herba acabada de tallar o de la fusta recentment trossejada.

Però, com en gairebé tot a la vida, aquest món olfactiu no és exclusivament homogeni i també hi trobem olors políticament incorrectes, com la del tabac i la gasolina. Des de sempre m’ha encantat seguir el rastre de l’aroma d’una cigarreta rossa que algun vianant va deixant al seu pas. Hi ha estancs que desprenen una olor tan agradable que conviden obertament a gaudir d’un plaer prohibit que només una força de voluntat a prova de bomba pot evitar. A molts, i no sense raó, els hi agrada la flaire de la gasolina, però aquesta és molt nociva i, fins i tot, en alguns indrets s’ha convertit en l’alternativa barata al consum de determinats estupefaents.

La vida és molt plural, està plena de bones i males olors. De les primeres en podem parlar sempre, sense restriccions; de les segones potser no cal dir gran cosa, és millor ignorar-les d’entrada tot i que, irremeiablement, hi haurem de conviure força sovint. Però no cal ser aus de mal averany ni preguntar-nos  –com diria Murakami– des d’on hem començat a botonar malament la camisa. Val més recrear-nos en allò que ens il·lumina el dia a dia; doncs les bones olors formen part dels petits plaers pels quals val la pena llevar-se cada matí i encarar, amb optimisme, la nova jornada que acaba de néixer.

Aquest article va ser publicat al número 224 de la revista «L'Artesenc» del mes de març del 2015.