El Doctor Claudi i la Fàbrica Nova

El mes de desembre del 2014 la revista local L’Artesenc, amb més de vint-i-set anys d’història, va estrenar el seu propi lloc web. L’objectiu era facilitar a tothom l’extensa hemeroteca que havia anat formant durant aquest llarg quart de segle. Però l’ambició no acabava aquí ja que, al mateix temps, hom volia recuperar i posar a l’abast dels lectors totes aquelles altres publicacions artesenques aparegudes al segle XX, és a dir: El Dos de Janer (1918), Pàtria Nova (1920), Gavarresa (1932), Vincit (1961), Veremall (1976) i Tot d’aquí (1985).

Gràcies a aquesta iniciativa hem pogut gaudir íntegrament dels cinc primers exemplars de la revista més antiga, El Dos de Janer, que feia de portaveu dels partidaris de la Revolta dels Burots i que va veure la llum per primera vegada el dia 1 de gener del 1918, exactament un any després del transcendental avalot artesenc. Ja en el primer exemplar s’hi troba un interesantíssim article del doctor Claudi Sala que lloa la capacitat de resistència i de reacció del poble davant d’uns fets tan humiliants com els acabats de viure.

Claudi Sala i Pons (Artés, 1868-1943) es doctorà en Medicina i Cirurgia i en Farmàcia. Obtingué les llicenciatures en Filosofia i Lletres, Ciències Naturals i Dret. Fou ajudant de la càtedra de Santiago Ramón y Cajal amb qui publicà diversos treballs sobre el sistema nerviós dels batracis. Fins l’any 1916 va viure a Madrid on hi desenvolupà diversos càrrecs docents, més tard residí a Barcelona on continuà exercint la docència i la recerca. Va passar temporades a Artés on li sobrevingué la mort el dia 24 d’abril del 1943. Se’l considera com l’inspirador i el dirigent polític de la Revolta dels Burots del 1917.

Amb el títol de La Fàbrica nova el doctor Claudi Sala publica al número 1 de la revista El Dos de Janer un apassionat article que escriu per retre homenatge a tot un poble que ha estat capaç de superar una dramàtica conjuntura i s’ha assegurat un futur més esperançador. Amb un redactat impecable, encara no adaptat a la normativa que Pompeu Fabra –en aquells precisos moments– estava acabant d’enllestir, tot el text destil·la una prosa poètica que l’embelleix substancialment. El començament és espectacular: En el barrí mes nou i rialler de la Vila d'Artés, en un dels punts en que l’aire i el sol hi abocan rius de salut i vida, s'ha aixecat, com per art de bruixeria, en lo curt espai de sis mesos, un edifici que amb sos amples portals i finestres, des de fora, mes sembla destinat a museu, biblioteca, teatre..., tot menys al ver objecte per que ha sigut construït. Curiosament, gairebé un segle més tard, l’edifici alberga una biblioteca, una gran sala d’actes on també s’hi representen obres de teatre –per cert, batejada amb el nom de Sala Dos de Gener– i diversos equipaments més. El to profètic de l’autor es converteix, per sorpresa dels lectors moderns, en una diàfana demostració de clarividència.

L’orgull del veïnat per la feina ben feta queda fidelment retratat en aquest paràgraf: Si aneu a Artés i demaneu quin edifici es aquell, vos respondran: «La Fàbrica nova…». Emprò si sentiu parlarne a dos fills del poble, veureu que entre ells l’anomenan «la nostre fàbrica». Una gran gesta bastida no només amb diners sinó amb un troçet de l’ànima, amb una santa aliança per la conquista de la justicia i la llibertat. Més endavant el doctor Claudi celebra la resposta pacífica davant un atac tan descomunal –el locaut o tancament patronal de Can Berenguer– que va provocar que set o vuit-centes persones haguessin d’abandonar Artés per trobar feina; aquelles persones que estigueren a un pas de cometre les mes temudes represàlies, varen obeir unànims a la veu que’ls predicà serenitat i calma. Finalment, amb certa dosi de quixotisme, es va concebre un pla que semblava irrealitzable: erigir una fàbrica nova.

L’article qualifica com a miracle que, en menys de mitj any, estiga a punt de rutllar una fàbrica de teixits que és l’admiració de tothom i que, pagat sempre al contat l’import de terrenos, maquinaria i edifici, no estant ni de molt agotades les quantitats aportades per los vehins d’Artés. Compara la fàbrica a una església-refugi de l’edat mitjana on el poble pot arrecerar-se dels cacics, aquesta nova espècie de botxins moderns. Els artesencs n’estan tan satisfets de la fàbrica nova que els diumenges s’hi passen hores i hores mirant-se-la i només se’n tornen a casa quan lo rellotje i’l seu estómac els hi diu per milésima vegada que’s hora de dinar. 

El text acaba amb una crida a la constància i a la fermesa per consolidar la gran victòria assolida. Un llegat que les generacions venidores podran assaborir amb complaença al recordar el sacrifici heroic amb que varem aixecarla, i sobre tot, al pensar que a ella han d’agrahir son benestar i llivertat, clamaràn del fons de son cor: ¡benehits sían!. 

A la mateixa revista, al costat de «La Fàbrica nova» es va publicar «Als pagesos d’Artés», un poema del propi doctor Claudi que enaltia l’esforç i la bravesa dels pagesos que, de fet, es van convertir en l’únic suport vàlid per gran part de la població que el locaut havia deixat sense recursos per poder subsistir: Los puntals mes ferms siguereu / Los soldats jamai vençuts. Una altra mostra del talent i del nivell intel·lectual de l’autor que era capaç d’afrontar amb solvència qualsevol gènere literari.

Podeu llegir íntegrament l’esmentat article, i la poesia que l’acompanya, a L’Artesenc online, www.lartesenc.cat, a la secció revistes històriques d’Artés. 

Aquest text va ser publicat al programa oficial de la 55a Fira d'Artés (11/12-04-2015).
    

The Horror! The Horror!

És la tercera lectura induïda per una pel·lícula de referència: Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979). La ressenya de les dues precedents les podeu trobar en aquest mateix bloc: El cor de les tenebres de Joseph Conrad (08-09-12) i Notes a Apocalypse Now d'Eleanor Coppola (19-10-13). La primera d'elles es referia al text original sobre el qual es basava la història, canviant de localització, el Congo per Vietnam i la segona era una crònica de l'accidentat rodatge des dels ulls de l'esposa del director.

The Horror! The Horror! Variaciones sobre Apocalypse Now, obra del professor Vicente Domínguez (Avilés, 1963), és un estudi de la societat americana a cavall de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat. L'autor esmicola en profunditat la pel·lícula de Coppola, interpretant i contextualitzant molts elements que solen passar desapercebuts. Un treball minuciós, exhaustiu, acompanyat d'un gran desplegament de dades i referències que conformen una prova fefaent de la vastíssima erudició de l'autor. Des de la descripció de l'Apocalipsi que fa D.H. Lawrence fins la cançó de Jim Morrison amb que comença el relat, passant per la mitologia grega, les gires bèl·liques de Playboy i Bob Hope per Vietnam, la cultura àcida, el colonialisme, el napalm, els lobbys industrials, la lluita pels drets civils i molts altres aspectes que serveixen per arrodonir una àmplia panoràmica d'un país en crisi que comença a replantejar-se seriosament el seu futur.

La terminal d'abastament i logística de la 410th Transportation Company a Hau Phat és un indret estrany: al mig de la selva vietnamita i d'una guerra sense final que, a les acaballes del 69 i començaments del 70, estava dessagnant al país a milers de quilòmetres dels Estats Units –malgrat que sense comparació possible, va dessagnar molt més al Vietnam, evidentment–, apareixen els pòsters psicodèlics de l'escena musical del cor contracultural, ja sense pulsacions, del 67 a Amèrica, com si fos el cadàver d'un ofegat que ha reflotat inflat i lívid a milers de milles sobre el corrent absorbent del Nung.

Reconeixent les poderoses virtuts que l'envolten, alguns el consideren un dels millors llibres de cinema del 2014, i després d'haver-hi arribat per una crítica una mica imprecisa, he acabat la lectura amb una sensació agredolça doncs el que jo buscava era més la dissecció de la pròpia pel·lícula que no pas la de l'època que comprèn. De totes maneres, cal saludar una obra tan escrupolosa i afirmar que alguns passatges ens il·luminen, dotant-nos de la claror necessària per penetrar en el món de les tenebres que, amb notable coherència, representa el coronel Kurtz. Això sí, cal tenir a prop la pel·licula per poder gaudir-la plenament amb les documentades indicacions del professor Domínguez.

El impostor

Modes, mimetismes o –simplement– casualitats, envaeixen periòdicament el món artístic sorprenent al públic delerós d’assaborir noves propostes creatives. Recordo que a finals dels vuitanta es van estrenar, gairebé alhora, dues pel·lícules basades en la mateixa novel·la: Les amistats perilloses (1988) de Stephen Frears i Valmont (1989) de Milos Forman. Dos anys més tard va passar el mateix amb Robin Hood (1991) de John Irvin i Robin Hood: Príncep dels lladres (1991) de Kevin Reynolds. En el camp literari, aquest fenòmen s’ha tornat a repetir recentment, tot i que aquesta vegada les semblances no deriven d’una obra mare sinó d’una mateixa temàtica: la usurpació de la personalitat. Parlem de En la pell de l’altre (2014) de Maria Barbal i El impostor (2014) de Javier Cercas.

Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962) és un escriptor que es va donar a conèixer amb la novel·la Soldados de Salamina (2001), traduïda a més de vint idiomes. L’any 2003, el director David Trueba la va adaptar al cinema obtenint un èxit remarcable. D’entre l’obra de Cercas és convenient destacar: Anatomía de un instante (2009) i Las leyes de la frontera (2012). L’autor també és molt conegut per les seves col·laboracions periodístiques, sobretot al diari madrileny El País.
 
Seguint la tècnica que va utilitzar Laurent Binet a HHhH, novel·la ressenyada en aquest mateix bloc, Cercas construeix un relat a l’entorn d’Enric Marco, l’impostor, que converteix en el gran protagonista de la narració però que l’obliga a compartir aquesta preeminència amb la descripció detallada del procés de gestació de la pròpia novel·la. D’aquesta manera els capítols dedicats a resoldre els aspectes biogràfics de Marco s’alternen amb els que serveixen per exposar els dubtes, les inquietuds i les reflexions de l’autor durant la llarga etapa creativa; emfatitzant la complexa tasca preparatòria que hagué de seguir abans de començar el redactat definitiu.

Javier Cercas, ho diu repetidament durant tot el text, no vol ni justificar, ni rehabilitar, ni perdonar la impostura d’Enric Marco. Simplement vol entendre-la. Al segon capítol de l’epíleg queda nítidament definida aquesta intenció mitjançant la reproducció d'una conversa essencial que va sostenir amb el seu protagonista:

Jo: Recordes la primera vegada que vam parlar d'aquest llibre, del llibre que escriuré sobre tu? Recordes el que et vaig dir? Et vaig dir que jo no volia rehabilitar-te, ni absoldre't ni condemnar-te, que aquest no és el meu treball ni el treball d'un escriptor, tal com jo ho entenc. Saps quina és la meva feina? Entendre't. (En aquest punt, un gran somriure il·lumina la cara de Marco, i ell murmura, alleujat, allargant molt la «e»: «Bé».) No et confonguis. Enric: entendre't no és justificar-te; entendre't és només entendre't: res més. (Marco assenteix diverses vegades, a poc a poc). Però saps una cosa? Em sembla que començo a entendre't.

Després de comparar l'itinerari creatiu amb el que va seguir Truman Capote per escriure A sang freda, però sense arribar als excessos de l'autor nord-americà, Javier Cercas estableix un paral·lelisme entre la vida d'Alonso Quijano (Don Quijote) i Enric Marco; dos personatges que quan arriben a la maduresa es rebel·len contra la vida rutinària que els envolta i es reinventen per poder gaudir d'una existència més esplendorosa que  –malauradament– els conduirà a la desgràcia final.

Coneixedor de la sinopsi argumental, tenia molt interès en saber com se'n sortiria l'autor a l'hora de desenvolupar un episodi tan singular com el que havia protagonitzat aquest extravagant personatge. La veritat és que Cercas ho ha aconseguit, ha estat capaç de fabricar un relat interessantíssim que ens atrapa des de la primera pàgina. És més, si el seu objectiu primordial era entendre l'actitud d'Enric Marco podem assegurar que l'ha assolit plenament doncs  –per la meva part– després d'una llarga estona d'amena lectura, també l'he entès.