El mes de desembre de l'any passat el prestigiós diari anglès The Economist va escollir com una de les 10 millors novel·les de ficció del 2014 la traducció a l'anglès de l'obra Incerta glòria de Joan Sales. Aquesta important distinció culminava una llarguíssima col·lecció d'elogis que els mitjans de comunicació del Regne Unit havien dispensat a la traducció de Peter Bush, presentada el dia 14 de novembre a la British Library de Londres.
Era, doncs, l'ocasió perfecte per emprendre una de les múltiples lectures pendents que esperava pacientment el seu torn. Disposava de la versió en dos volums que Edicions 62 havia publicat l'any 1982 dins la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana (MOLC). El primer inclou la 1a i 2a part mentre que el segon recull la 3a part i la novel·la El vent de la nit.
Amb el rerefons de la guerra civil espanyola, la novel·la es divideix en tres parts. Les dues primeres, des de l'avantguarda i la rereguarda, estan escrites en format epistolar; des del front d'Aragó (19/06/37 - 20/10/37) el tinent Lluís de Brocà explica les seves vivències al seu germà religiós Ramon i la Trini Milmany —parella d'en Lluís— narra la caòtica vida barcelonina (26/12/36 - 15/09/37) al seu amic Juli Soleràs, un personatge aparentment secundari però que acapara un gran protagonisme durant tota la narració. La tercera part recull les memòries d'un altre amic, Cruells, un seminarista que més endavant serà ordenat sacerdot.
Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços
de proposar-se res d'impossible. Precisament venia a dir-te que l'únic
amor que m'interessa és l'amor impossible, ¡ res de matrimoni! L'únic
possible és l'impossible; anota això, qui sap si és la divisa de la meva
vida. ¡ M'agradaria tant, matar! No amb la metralladora, sinó amb les
mans ; estrènyer un coll palpitant fins a escanyar-lo... Jo tinc bíceps,
saps ; tinc nervis i tinc músculs! Tu no ho creus, no ho has cregut
mai; no t'has dignat mai desconfiar de mi, ¡ però jo puc matar! Només
que amb les mans, saps ; tu sempre m'has tingut per un nyicris ; ets un
imbècil com aquell tinent coronel...
Malgrat el que pugui semblar, Incerta glòria no és en absolut un novel·la de guerra; ans el contrari, és una novel·la d'amor, d'introspecció personal, de sentiments molt profunds i d'amistat, d'autèntica amistat. Joan Sales s'aprofita de la conjuntura per revelar una riquíssima quantitat de creences i d'inquietuds que intrínsecament formen part de la seva quotidianitat. La novel·la s'anà construint per etapes, ampliant-se amb el pas dels anys tot intentant recollir exhaustivament allò que calia preservar.
Alguns crítics la consideren com una de les millors novel·les escrites sobre la guerra civil espanyola, per a mi és una obra de lectura irrenunciable sobretot en aquests transcendentals moments perquè, com deia el propi Sales, Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.
En un laberint hi conviuen dos ratolins i dos lil·liputencs –Hem i Haw– que es passen el dia buscant el formatge que els ha d'alimentar i els ha de fer feliços. Després d'intenses jornades d'exploració, descobreixen una habitació atapeïda de formatge que els permet disfrutar, sense cap esforç, de la bona vida. De sobte, el formatge desapareix i els quatre personatges reaccionen de maneres diferents. Mentre els dos ratolins comencen d'immediat una nova recerca, Hem i Haw queden paralitzats per la sorpresa, incapaços de reaccionar. Dies després, veient que l'aliment no els cauria del cel, Haw decideix sortir a buscar formatge nou per poder satisfer les seves necessitats, tant físiques com espirituals. Per la seva part, Hem roman immòbil dins l'habitació buida considerant que és inútil iniciar una nova recerca.
Recordo que aquesta faula del doctor Spencer Johnson, publicada l'any 1998, adquirí molta notorietat als mitjans de comunicació de l'època. Se'n parlava molt i bé; fins i tot alguns la consideraven com una ajuda miraculosa capaç de solucionar els problemes més diversos, bàsicament centrats en el món empresarial. La mateixa portada del llibre recull declaracions tan categòriques com la de Randy Harris, ex vicepresident de Merrill Lynch, que afirma: «Estic regalant aquest llibre als meus amics i col·legues perquè representa una fascinant lectura per qualsevol persona que vulgui prosperar en aquests moments de canvis».
Quan et trobes davant d'una obra precedida per un gran desplegament d'elogis i bones crítiques augmenta proporcionalment el teu nivell d'exigència i, en la majoria dels casos, queda deslluït el resultat final. Aquesta faula curta, que es llegeix en menys d'una hora, és un compendi de citacions i bons propòsits dirigits a afrontar positivament tots els canvis que la pròpia vida ens comporta. Qui s'ha endut el meu formatge? és com un bon text d'autoajuda que pot il·luminar-nos en aspectes puntuals però que, ni de bon tros, pot convertir-se en un remei màgic i miraculós.
L'any 1995 va colpejar el Japó amb dues de les tragèdies més greus que s'han produït d'ençà la postguerra: el gran terratrèmol de Kôbe –17 de gener– amb 6.434 víctimes mortals i l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio –20 de març– amb 13 morts i milers de ferits. En aquella època Haruki Murakami treballava de professor a la Universitat de Medford (Massasuchetts, EUA). Feia set o vuit anys que vivia fora del seu país i començava a pensar en «l'hora de tornar». Aquestes catàstrofes van precipitar el seu retorn doncs pensava que no podia desentendre's del patiment del seu poble i, alhora, van ser l'origen de dues importants obres: el recull de sis relats titulat Després del terratrèmol (Kami no kodomo-tachi wa mina odoru, 2000) i l'extens reportatge periodístic Underground. Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa (Andāguraundo, 1997 i Yakusoku sareta basho de, 1998).
El llibre que ens ocupa està estructurat en dues parts perfectament diferenciades. La primera recull els testimonis d'una trentena de víctimes i d'alguns familiars i la segona està dedicada als membres de la secta Aum Shinrikyô, amb un total de vuit entrevistes. Tal com escriu ell mateix, Murakami volia saber què va passar realment el matí del 20 de març del 1995 sota el terra de Tòquio, què van veure els passatgers, com van reaccionar, què van sentir i què van pensar. Tota una sèrie d'interrogants que els mitjans de comunicació no havien estat capaços de respondre. Així, va prendre la decisió d'entrevistar les víctimes de l'atemptat, tasca que l'ocupà gairebé un any. La majoria de converses van durar entre una hora i mitja i dues i van ser gravades en una cinta magnetofònica. Un equip d'especialistes van ser els encarregats de transcriure-les i l'autor va construir una narració final mínimament lògica i entenedora.
Tal com s'esmenta en el propi títol, no es tracta només del relat d'uns fets lamentables sinó d'itineraris vitals d'una sèrie de personatges que van haver de sofrir les conseqüències de la violència. Alguns se'n van sortir gairebé sans i estalvis, sense massa seqüeles, però d'altres –fins i tot– van perdre la vida. Aquestes narracions en primera persona dels damnificats, el seu perfil humà, les seves reaccions i el seu punt de vista, venen a configurar un estudi relativament aproximat del tarannà global de la societat japonesa a cavall dels segles XX i XXI. Reconeix Murakami que la llarga recerca sobre l'atemptat s'ha convertit en una feina decisiva que m'ha permès conèixer millor el Japó.
Quan et preocupa la puresa dels teus motius, el món real se't pot fer molt pesat, i fins i tot pot semblar que la realitat, d'on la puresa ha quedat exclosa, espera la seva oportunitat per venjar-se. Mentre parlava amb la Miyuki Kanda em va venir al cap aquesta idea.
Malgrat l'extensa longitud del llibre, he trobat a faltar una resposta a la pregunta clau: perquè el líder de la secta Aum, Shôkô Asahara, va ordenar aquesta matança. Només se'ns parla de la tantra Vajrayana, inclosa en el cos doctrinal de la secta i que només podien practicar les persones de rang molt alt. És coneguda perquè defensa la creença en que si hom mata algú l'eleva espiritualment i aquest serà més feliç que si hagués continuat vivint.
La veritat és que m'ha interessat més la segona part que la primera. Penso que trenta-quatre entrevistes sobre la mateixa temàtica poden arribar a cansar al lector doncs, malgrat les lleus variacions biogràfiques dels protagonistes, els recorreguts són francament similars, com si miréssim la mateixa imatge a través d'un calidoscopi. En canvi la vida dels sectaris, més diversa i singular, ens resulta sorprenentment esfereïdora. Hores d'ara, el seu relat –qualificat per l'autor com a estúpid, ridícul i forassenyat– encara no ha estat contrarestat per un relat «del nostre cantó», més efectiu i amb més força.
Ens trobem davant d'una bona mostra de la vessant periodística d'Haruki Murakami. Un relat impecable, profusament documentat, que traspua comprensió, amor i solidaritat. Una escriptura planera i prodigiosa que ens apropa al gran autor del realisme màgic d'un Japó cada vegada més occidentalitzat. De totes maneres, sense cap remordiment per haver dedicat hores a Underground, segueixo preferint la vertent narrativa de l'escriptor de Kyoto.
