Amb la
publicació de la novel·la Llibertat
(Freedom), l’any 2010 va esclatar als EUA el fenòmen Franzen, un escriptor que va viure un dels moments més
trepidants de la seva vida quan es va saber que el president Obama havia
sol·licitat explícitament el seu llibre, quan la revista Time li va dedicar la portada –feia més de deu anys que no l’havia
ocupat cap novel·lista– i quan la mediàtica Oprah Winfrey el va seleccionar per
formar part del seu prestigiós club d’autors. Enmig d’aquesta tempesta perfecta, el diari anglès The
Telegraph, amb un article signat per Benjamin Secher, publicava el dia 20
d'agost del 2010 el comentari següent: La raó per alabar a Jonathan Franzen no és que estigui
fent alguna cosa nova, sinó que està fent una cosa antiga, suposadament morta,
i ho està fent d'una manera brillant. «Llibertat»
demana un lloc al costat de les grans fites dels seus predecessors,
no dels seus contemporanis; hauria d'estar a la mateixa lleixa que «Rabbit» de
John Updike, «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe i «La pastoral
americana» de Philip Roth. Aquesta és la primera Gran Novel·la Americana de
l'era post-Obama.
El paràgraf
anterior és una mostra de la multitud de crítiques extraordinariament positives
aparegudes després de la publicació de la quarta novel·la d'aquest escriptor
nord-americà nascut a Chicago l'any 1959. Abans havia editat Ciutat 27
(The Twenty-Seventh City, 1988), Moviment fort (Strong Motion, 1992) i Les Correccions (The
Corrections, 2001). També és autor de diferents assajos literaris i textos
de contingut autobiogràfic.
Llibertat (Freedom) és el retrat de la família Berglund –Walter, Patty i els seus fills, Joey i Jessica–, que comprèn
des de la infantesa dels progenitors fins a l'època actual, un llarg període
que coincideix amb les presidències de Reagan, G.H.W. Bush, Clinton, G.W. Bush i
Obama. És, també, una crònica dels darrers cinquanta anys de la història dels
EUA viscuts per una família de classe mitjana, enmig d'enganys, desencisos,
negocis, esports i ecologisme, on la preocupació per la superpoblació mundial o
per la bosquerola blava –un ocell en perill d'extinció– es combina amb
les misèries emocionals dels seus protagonistes. En tot cas, aquí ens centrarem en aquest darrer apunt, el d’ornitòleg
aficionat apassionat pels ocells cantaires, en lloc de limitar-nos a la seva
vessant literària que –per altra banda– és la que l’ha convertit en una
celebritat mundial.
Si bé en el llibre esmentat es reflecteixen nítidament els interessos
ecològics del seu autor, voldria aturar-me en un extens reportatge que el propi
Franzen va publicar l’any passat a la prestigiosa revista nord-americana National Geographic amb el títol de Last Song (El darrer cant). Explicava
que havia visitat diferents països mediterranis per seguir de prop les
migracions de les aus cantaires i poder verificar les dificultats que havien de
superar per sobreviure. Afirmava que aquestes eren exterminades bàsicament per
quatre causes: consum alimentari, obtenció de diners, pràctica esportiva o pura
diversió. Observava com els caçadors italians disposaven d’abundants armes de
foc i trampes, els francesos continuaven consumint il·legalment hortolans sense
parar, els espanyols capturaven ocells cantaires i els xipriotes exterminaven
tallarols capnegres en quantitats industrials. Malgrat tot, els països de la
Unió Europea es regulaven legalment i, amb el suport de nombroses organitzacions
ecologistes, afrontaven el problema amb solvència. Remarcava, a tall d’exemple,
com alguns excaçadors sicilians ara s’havien reconvertit en inofensius
observadors d’aus. Vist això quedava clar que el problema era a la part de la
Mediterrània fora de la UE, especialment a Albània i a Egipte.
A Albània, durant la dictadura comunista de Hoxha (1954-85), només podien
caçar les classes privilegiades però quan s’inicià la transició capitalista la
nova llibertat s’expressava comprant escopetes i matant ocells. Es calcula que
l’any 2012 es van abatre més de cinquanta mil oques que havien hagut de desviar-se
de la seva ruta. Els propis parcs naturals estaven buits ja que els caçadors
furtius, sobornant als vigilants, feien el que volien. Molts d’ells eren els
veïns italians que fugien del seu país, amb una legislació molt més restrictiva,
per disparar a tort i a dret utilitzant les tècniques més avantguardistes, com
els sons digitals que ràpidament van ser assimilats pels autòctons. Malgrat
tot, Franzen considerava que la situació a Albània no era desesperada doncs
molts caçadors començaven a conscienciar-se i, al mateix temps, la societat progressava en educació
ambiental. Més a més, l’incipient turisme incrementava la demanda de paratges
naturals rics en biodiversitat.
Més al sud, a Egipte, la situació ja era més delicada, doncs es tractava
d’un país amb una antiga tradició de captura massiva d’aus migratòries que,
darrerament, s’havia adherit –sense massa entusiasme– als tractats internacionals
que regulaven aquesta pràctica. Malgrat tot,
seguien caçant bo i substituint els mètodes tradicionals per sistemes més
moderns que feien augmentar notòriament la collita.
Jonathan Franzen tingué l’oportunitat d’acompanyar a un grup de beduins en les
seves activitats de cacera i confirmà la seva habilitat i eficiència. La
majoria d’aus abastades van ser consumides per ells mateixos o bé foren regalades
als amics o veïns. Hom calcula que cada caçador pot matar més de cinquanta oriols
en un dia, la qual cosa significa un total de dos o tres milions de parelles
reproductores en un any, una fracció important de la porció europea de l’espècie.
Els beduins van manifestar que respectaven les seves aus autòctones –puputs i
coloms– i que només exterminaven les aus de pas, les que no són nostres. Una de les darreres innovacions en implementar-se
van ser les xarxes de boira, confeccionades amb niló ultrafi que resultaven especialment
adequades per capturar guatlles, unes cent mil per any. També era rellevant la
captura del falcó, una tasca que requeria el sacrifici de moltes aus més
petites. Resumint, avui podem assegurar que el problema més greu a tota la zona
mediterrània el representa Egipte on sembla que manca senderi per aturar les
matances indiscriminades de moltes espècies cantaires.
La bosquerola blava és la
protagonista secundària del llibre de Franzen, tal com la cornella emmantellada
ho va ser del de Bakker: A dalt tot està
tranquil. La literatura de qualitat s’afegeix a la defensa dels ecosistemes
malmesos per la cobdicia que impregna molts dels actes de l’espècie humana. Un
altre escriptor, Henry David Tureau ja ho havia denunciat, al segle XIX, en la seva
obra de referència Walden o la vida als
boscos. Si ara pugués alçar el cap i veure el seu món dos segles després, de segur que fugiria corrents.
Aquest text va ser publicat al número 221 de la revista «L'Artesenc» del mes de juny del 2014.
