Observava encuriosit, des de feia força setmanes, com dalt la llista dels llibres més venuts s'hi afermava una novel·la d'una autora –aleshores per mi desconeguda– que aguantava sense defallença l'embat d'adversaris, sobre el paper, més poderosos. Encara avui, mentre escric aquestes línies, segueix mantenint-se ferma al capdamunt de la talaia dels elegits. Tocava, doncs, satisfer la curiositat i valorar per mi mateix els secrets d'un relat que agradava a tanta gent. Tocava llegir L'altra de Marta Rojals.
Indagant sobre la biografia de Marta Rojals (Palma d'Ebre, 1975) he trobat que va saltar a la fama l'any 2011 arran de la publicació de la seva primera novel·la Primavera, estiu, etcètera amb la qual obtingué un èxit aclaparador. Arquitecta de professió, col·laboradora del diari digital Vilaweb, es dedicava sobretot a l'edició de llibres d'arquitectura i de vegades escrivia. Ara, suposo, després de la bona acceptació dels seus dos primers treballs haurà de dedicar més temps a la seva vocació literària per seguir alimentant aquest cercle de seguidors que, de mica en mica, es va eixamplant notòriament.
L'Anna i el Nel, una parella que ratlla la quarentena, viuen a Barcelona. Els ha tocat conviure amb el període més miserable dels darrers anys: crisi econòmica, atur, minijobs, desnonaments... i també amb el dictat de les noves tecnologies i de les xarxes socials: Facebook, Whatsapp, Skype, xats, e-mails... És a dir, amb la més rabiosa actualitat. L'Anna, amb un passat esfereïdor, viu per oblidar i el Nel, recentment acomiadat de la seva feina, intenta contrarestar la seva negativitat. Quan l'Anna es llenci als braços d'en Teo, un jovenet de vint-i-pocs anys, iniciarà una catarsi que, malauradament, no podrà alliberar-la dels seus malsons. Poques pàgines abans d'acabar la narració, un gir argumental ens permetrà lligar molts caps que havien quedat orfes i que ens obligarà a canviar la panoràmica. Potser, fins i tot, a fer-ne una relectura ràpida.
Ell és més bo insistint que no pas ella excusant-se —tinc feina, tinc mal de panxa, m'hauria de tornar a dutxar—, i per no sentir-lo en una setmana, dues amb sort, es fa una cua, s'agenolla al matalàs i compta mentalment fins a cent vint-i-cinc, cent cinquanta, dos-cents a tot estirar, en sèries de vuit, o de cinc si cal. De tant en tant ha d'enretirar-se, doblegada per una arcada. En el Nel tot és gros. De vegades és un fil al fons del paladar. En el Nel tot és pèl. Finalment, escup a la pica, es renta les dents amb dues-centes raspallades, glopeja Listerine de mentol i torna al despatx amb el comptador a zero.
L'altra és una bona novel·la que passa xuclant. Destaca l'acurada descripció de la societat actual abocada a un futur incert que qüestiona la supervivència de l'estat del benestar tan difícilment assolit durant les darreres dècades. Un punt de vista realista, gens alarmant, però amb una sensació d'amargor flotant. Marta Rojals, amb frases farcides de metàfores (Sota l’ombra dels para-sols, una escampada d’avis masteguen aire i belluguen el cap a vells assentiments) i diàlegs efectius, demostra una enorme capacitat comunicativa que, pel meu gust, es veu deslluïda per l'exagerada utilizació de castellanismes en boca d'algun secundari. Potser també es passa de frenada a l'hora de dedicar massa temps a la descripció dels jocs sexuals dels protagonistes sense aportar-hi cap innovació reconeixedora.
Marta Rojals és una singular escriptora que només es deixa entrevistar per email i no vol que es publiquin fotografies seves perquè la gent que vol llegir, vol llegir i no està per històries.
Com sol passar sovint, quan mor una personalitat s'amplifica la seva biografia i s'origina un procés d'atracció que, en el cas dels músics o escriptors, es tradueix en un rellançament i consum massiu de les seves obres. A mi m'ha passat –més o menys– el mateix amb la desaparició de García Márquez; ara, doncs, era el moment oportú de llegir la seva obra més famosa, Cien años de soledad, que m'ha estat esperant a la lleixa durant més de trenta anys.
Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1927 - Ciutat de Mèxic, 2014) està considerat com un dels autors més significatius del segle XX. L'any 1982 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la
realitat es combinen en un tranquil món d'imaginació rica, reflectint la
vida i els conflictes d'un continent. La seva novel·la més reconeguda és Cien años de soledad que va publicar l'any 1967, però també cal esmentar El coronel no tiene quien le escriba, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera i Memoria de mis putas tristes, entre d'altres. Entre els anys 1967 i 1975 va viure a la ciutat de Barcelona, fugint de la dictadura colombiana.
Cien años de soledad narra un segle d'història de Macondo, un poble que va ser fundat per José Arcadio Buendía i que va començar essent un llogarret petit, tranquil i ple d'amor, però que amb el pas del temps es va anar transformant i va haver superar tot tipus d'adversitats, des de les guerres més cruentes fins els diluvis més persistents. Finalment, un huracà el va acabar d'arrasar. En paral·lel, la novel·la explica les vivències de les diferents generacions de la família Buendía que tenien com a patró anar repetint els fets dels seus ancestres i anar morint dins la més commovedora solitud. El text acaba amb l'afirmació categòrica d'un antic manuscrit que, textualment, sentència: Les families condemnades a cent anys de solitud no tenen una segona oportunitat sobre la terra.
Entonces entraron al cuarto de José Arcadio
Buendía, lo sacudieron con todas sus fuerzas, le gritaron al oído, le pusieron
un espejo frente a las fosas nasales, pero no pudieron despertarlo. Poco
después, cuando el carpintero le tomaba las medidas para el ataúd, vieron a
través de la ventana que estaba cayendo una llovizna de minúsculas flores
amarillas. Cayeron toda la noche sobre el pueblo en una tormenta
silenciosa, y cubrieron los techos y atascaron las puertas, y sofocaron a los
animales que durmieron a la intemperie. Tantas flores cayeron del cielo, que
las calles amanecieron tapizadas de una colcha compacta, y tuvieron que
despejarías con palas y rastrillos para que pudiera pasar el entierro.
En aquesta obra García Márquez es converteix en l'alquimista del realisme màgic, una acurada tècnica capaç d'estructurar magistralment un portentós relat que Vargas Llosa va qualificar de novel·la total ja que, segons ell, enfrontava a la realitat real una imatge que és la seva expressió i la seva negació. Amb un gran sentit de l'humor i amb una capacitat inesgotable de fabulació, aquest llarg recorregut d'un segle de durada, impecablement escrit i amb un vocabulari frondós, ens permet conscienciar-nos que ens trobem davant d'una obra mestra que, com diuen alguns, per assaborir-la completament cal llegir tres vegades a la vida: quant ets adolescent, quant ets adult i quan ets vell.
