Poques vegades ens parem a pensar com arribem a un llibre, però quan ens ho plantegem comencem preguntant-nos per quina raó hem triat precisament a aquell i no a qualsevol dels altres,
doncs les possibilitats d'elecció són gairebé infinites. La majoria de vegades ens decidirà una bona crítica que ens arriba dels mitjans de comunicació, o bé per un consell d'un amic o –també– perquè es tracta d'una nova obra d'un autor que admirem.
Avui, en el nostre cas, la tria ve induïda per la lectura d'un llibre anterior, Les benignes, que ja he comentat anteriorment. En ell, el seu protagonista –Max Aue– passava una llarga temporada a Piatigorsk, una ciutat del Caucas famosa per les seves aigües termals, on el 1841 hi va trobar la mort, als 26 anys, el famós poeta rús Mikhaïl Lérmontov després d'un duel als peus del massís de Matxuk. A Piatigorsk se'l recorda amb monuments, esteles funeràries i museus. És el seu ciutadà més il·lustre i tota la ciutat roman impregnada del seu carisma.
Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov (Moscou, 1814 - Piatigorsk, 1841), anomenat el poeta del Caucas, va ser una de les figures més importants de la poesia russa del segle XIX. Emperò, una de les seves obres més populars, Un heroi del nostre temps (Герой нашего времени, 1840), és una novel·la curta protagonitzada per Petxorin, un antiheroi, que per alguns és l'alter ego de l'autor. El relat, plagat de salts temporals desordenats, retrata la complexitat de caràcter del protagonista, beneficiari d'unes relacions humanes caòtiques i d'un sentiment de desencís permanent. Alguns consideren aquesta obra com una precursora de la novel·la psicològica que, més endavant, Dostoievski va conrear amb rotunditat.
Direu que la moralitat no hi guanya res, amb això. Perdoneu-me: ja n'hi ha prou d'alimentar a la gent amb caramelets. Per culpa d'això tenen l'estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques. I ara no us penseu que l'autor d'aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d'aquesta descortesia! Senzillament, s'ho ha passat bé dibuixant l'home tal com l'entèn i, per desgràcia seva i vostra, tal com l'ha trobat massa sovint. En té prou d'indicar-ne la malaltia. Com s'ha de curar, Déu ho sap!
Un any després d'haver-se publicat aquesta novel·la, un antic company d'estudis, Nikolai Martinov, sentint-se ofès per una bromada de Lérmontov, el desafià a un duel. A la pròpia ciutat de Piatigorsk, als peus del Matxuk, Lérmontov decidí no disparar i restà immòbil, Martinov no va respectar la treva i el ferí mortalment.
En un primer moment el van enterrar a la mateixa ciutat però la seva àvia va reclamar les seves despulles per inhumar-les a la propietat familiar de Tarhany. Va morir com el seu idolatrat Puixkin.
Fa poc menys d'un any, exactament l'11 de desembre del 2012, comentava en aquest mateix bloc la novel·la de Jordi Sierra i Fabra, Quatre dies de gener, ambientada en els dies immediatament anteriors a la caiguda de Barcelona durant la Guerra Civil (26-01-1939). Avui, acabo de llegir Barcelona cau, el relat de Valentí Puig que utilitza el mateix marc escènic però amb protagonistes i històries diferents. La lectura d'ambdues obres, perfectament complementàries, ens ajuda a poder-nos imaginar una Barcelona fantasmal i caòtica que deixa enrere una llarga etapa de guerra, fam i desolació i que donarà pas a una llarga dictadura que es basarà en la repressió i en la revenja.
Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) és un escriptor mallorquí de tendència conservadora, autor d'una trentena d'obres, que també ha exercit de periodista i de crític literari. Les seves obres més conegudes són Bosc endins (1982), L'home de l'abric (1998) i La fe de nuestros padres (2007).
No volia fer una novel·la de la guerra civil. El motor de la novel·la és
el protagonista, en Víctor, un personatge indiferent, un punt cínic,
que no dóna importància ni a la política ni a les tragèdies dels altres.
Quan vaig tenir el personatge per a construir-hi la història li vaig
cercar un paisatge. On posar-lo? En una guerra, en els últims dies de la
guerra. En aquell context la gent s'agafava a coses com l'espiritisme,
es practicava un sexe desesperat, hi havia una violència per la
supervivència, i hi havia molt de joc. I tot això en un territori mancat
de tota llei i de tota norma. El tema no és la guerra, sinó el
personatge [...]. (D'una entrevista a Vilaweb el 19-01-12).
Efectivament, Barcelona cau (2012) és una novel·la centrada en les vicissituds d'un personatge immers en una situació límit, però no es poden desmerèixer les descripcions d'un entorn tan asfixiant que l'autor ha sabut captar amb destresa, inclòs aquell silenci de plom que embargava Barcelona el dia abans de l'entrada de les tropes franquistes.
