Coincidint amb la surrealista decisió del govern d'Aragó d'anomenar lapao a la variant dialectal nord-occidental del català que es parla a la Franja de Ponent, apareix a les llibreries la primera novel·la de Carles Terès que, tot i haver nascut a Barcelona, es considera un autor aragonès que escriu en català. El 2011 va guanyar el premi Guillem Nicolau ja que el jurat va considerar que l'obra era mereixedora del premi per què tradició i innovació conviuen dins una fabulació plena d'imaginació i
interès a través d'una estructura narrativa travada i rica. Curiosament, poc després, el govern aragonès decidí suprimir aquest històric certamen i el fusionà amb els premis en llengua aragonesa per anar esborrant la presència del català de la vida cultural i institucional de l'Aragó.
La novel·la situa l'acció a la Pobla de Llobosa, una població fictícia de l'Alt Matarranya, on hi viu la parella formada pel Llorenç i la Laura. Ell, fill de Barcelona, treballa com a fotògraf freelance i ella és la doctora del centre de salut de la zona. Són raonablement feliços fins que en Llorenç comença a descobrir secrets dels seus avantpassats que l'estremeixen. La Laura tampoc en quedarà al marge i, conjuntament, endegaran una extensa investigació que els farà prendre una difícil decisió. Amb un final obert, el lector pot imaginar-se el que més li plagui.
—T'entenc, de debò. Però tu no saps què vaig passar ahir (o era abans d'ahir) a la muntanya. Vaig convertir-me en una cosa que no era ni persona ni animal. Era... —es quedà pensatiu—. I el pitjor del cas és que... em va agradar! Més que això: em va embriagar. Però, a la vegada, vaig sentir uns impulsos que no eren gens innocus. Impulsos assassins.
Carles Terès arrisca molt en la seva opera prima però se'n surt la mar de bé. Resol el contingut licantròpic amb la destresa suficient per no trobar-lo inversemblant ni poc significatiu. Construeix una línia argumental força sòlida i és capaç de crear un clímax addictiu que permet una lectura plaent, de tirada llarga. En l'aspecte formal sobresurt la combinació dels dialectelismes amb el català estandard, fruit d'un treball metòdic i rigorós que defuig de la utilització excessiva dels castellanismes de l'indret. Sens dubte, una bona opció per apropar-se a la narrativa catalana contemporània amb el valor afegit d'estar escrita per un aragonès de la Franja.
Potser una de les raons que han convertit l'estudi de la II Guerra Mundial en una activitat perillosament addictiva és la gran quantitat d'episodis interessants que la conformen i que, d'una manera estanca i individualitzada, podem conèixer exhaustivament gràcies a l'enorme quantitat de llibres que s'han publicat aquests darrers setanta anys.
París després de l'alliberament: 1944-1949 (Paris After the Liberation, 1994) és obra del prestigiós historiador anglès Antony Beevor i de la seva esposa, Artemis Cooper. Recull una extensa quantitat de records personals d'alguns protagonistes que van viure els fets en primera persona, com l'ambaixador britànic Duff Cooper o l'agregat militar Denis Daly. Tal com indiquen els autors en el prefaci del llibre, les fonts obtingudes han servit per dotar de contingut allò que només constituiria l'esquelet d'una narració.
El relat argumental comença amb l'inici de la invasió alemanya de França i acaba amb els primers passos de recuperació econòmica deguda als ajuts nord-americans canalitzats amb l'anomenat Pla Marshall. Entremig s'hi exposa l'època del govern titella de Vichy, la feina interior de la Resistència, els moviments del general De Gaulle a l'exterior, l'alliberament de París i el llarg i difícil període de reconstrucció durant la postguerra.
El principal protagonista d'aquesta crònica és el general Charles De Gaulle, primer cap del govern provisional de la República (1944-46) i veritable poder fàctic durant la dècada següent. També cal destacar la importància del Partit Comunista Francès (PCF) que, liderat per Maurice Thorez i Jacques Duclos, era considerat el partit més important de l'època tot i estar teledirigit des de Moscou; malgrat tot no va arribar mai al cim del poder. Menció a part es mereix l'abundant descripció del món artístic i literari del París de l'època: Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Pablo Picasso, Juliette Greco, André Malraux i François Mauriac, entre d'altres.
Com deia al començament d'aquesta entrada, es tracta d'una època històrica apassionant que sempre ens ha cridat l'atenció i que ara podem gaudir amb plenitud de detalls. Més a més, si l'autor és Antony Beevor (i en aquesta ocasió acompanyat d'Artemis Cooper)– de solvència reconeguda– la garantia d'èxit està pràcticament assegurada.
Alguns consideren que l'escriptor suís Joël Dicker (Ginebra, 1985) es convertirà en el successor de Stieg Larsson que, l'any 2009, va triomfar arreu del món amb la trilogia Millennium.
La seva darrera novel·la, La veritat sobre el cas Harry Quebert, rècord de vendes en el mercat francòfon i a Itàlia, ha estat traduïda a 33 idiomes i promet convertir-se en un nou bestseller d'abast mundial. A Catalunya va aparèixer el 19 de juny d'enguany.
Harry Quebert, un prestigiós escriptor nord-americà, és empresonat quan troben enterrat al jardí de casa seva el cadàver de la jove Nola Kellergan, desapareguda trenta-tres anys enrera, i amb la qual havia mantingut una intensa relació sentimental malgrat la diferència d'edat entre ambdos. Quan el jove escriptor novaiorquès Marcus Goldman, que havia estat deixeble i amic d'en Harry, se n'assabenta, decideix anar-lo a ajudar i escriure un llibre que demostri la seva inocència.
Es tracta d'una novel·la d'intriga estructurada en tres temps històrics: 1975, data de la desaparició de Nola Kellergan; 1998, quan comença l'amistat entre Harry i Marcus a la universitat de Burrows i 2008,
any de l'empresonament d'en Quebert i començament de les investigacions de Marcus. És en aquest punt quan cal destacar que l'autor aconsegueix mantenir un poderós ritme narratiu saltant constantment de temps en temps sense que el lector pugui perdre's. La simple narració dels fets és suficient per situar-nos correctament en l'època concreta i seguir la trama amb total fluïdesa.
«En la nostra societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts, gratacels i imperis. Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és l’empresa més gran i més difícil.»
Sol passar, gairebé sempre, que quan escoltes excel·lències d'una obra, aquesta finalment et decep ja que les expectatives que s'havien creat eren –senzillament– exagerades. Això m'ha tornat a passar amb aquest llibre que, tot i reconèixer la seva càrrega addictiva no m'ha acabat de convèncer en cap aspecte. Però el que trobo més agosarat de tot és voler-lo comparar amb Stieg Larsson.
Això, simplement, és passar-se de frenada.
