Arran de la mort de Tom Sharpe, esdevinguda a Llafranc el dia 6 de juny d'enguany, alguns diaris catalans van posar a la venda una edició de butxaca de Wilt, la seva novel·la més coneguda. Era, doncs, un bon moment per entrar de ple en el món càustic d'aquest autor i passar una divertida estona amb el singular professor auxiliar de segon grau del Col·legi Fendland d'Arts i Oficis.
Tom Sharpe (Londres, 1928 - Llafranc, 2013) es va convertir en un escriptor mundialment reconegut gràcies a la seva novel·la humorística Wilt, publicada l'any 1976, que conté una crítica recalcitrant del sistema educatiu britànic. En altres treballs també deplora l'apartheid sud-africà, la burocràcia, el món literari i l'estupidesa en general. Tot immers dins un ampli espectre d'humor corrosiu i d'un vocabulari vulgar i explícit, amb forta càrrega sexual.
A Wilt ens trobem amb un professor fracassat que és incapaç d'ascendir professionalment i que ha de suportar els estralls d'una dominant i desmesurada esposa. Està tan desesperat que el seu passatemps favorit consisteix en imaginar com podria desempallegar-se de la seva dona. Al mateix temps, Eva Wilt coneix un matrimoni molt peculiar que li complicarà perillosament l'existència. Un autèntic joc dels disbarats que conduirà la narració per uns estrambòtics territoris plens de paranys i de grolleres sorpreses.
En acabar la classe, Wilt va recollir els llibres i enfilà cap a la sala de professors. Tenia una hora lliure. Tot anant cap allà, va passar pel lloc on construïen el nou edifici de l'administració. Ja havien netejat el terreny. Els constructors havien arribat i feien els forats pels pilons dels fonaments. Wilt es va aturar i observà com la màquina perforadora anava girant i enfonsant-se dins la terra. Els forats que feien eren amples. Molt amples. Prou grossos per encabir-hi un cadàver.
Sense cap pretensió intel·lectual, l'únic objectiu de Tom Sharpe era el de fer riure. Però no ens enganyem, per sota d'una façana irreverent i superficial, la implacable crítica hi fa acte de presència amb una colpidora mordacitat. Les darreres pàgines de Wilt en són un claríssim exemple: En el futur els alumnes aprendrien el com de les coses i no pas el per què.
Aprendrien a llegir i escriure. A destil·lar cervesa. A falsificar
l’impost sobre la renda. A heure-se-les amb la policia. A fer funcionar
un matrimoni incompatible...
El primer Walden que vaig conèixer va ser el Walden 7 (1970), un edifici emblemàtic de l'arquitecte Ricard Bofill a Sant Just Desvern. Anys més tard va aparèixer per casa la novel·la Walden Dos (1948), un llibre de ciència-ficció escrit per Burrhus Frederic Skinner. Finalment, fa cosa de pocs mesos, vaig llegir una ressenya de la vida d'Henry David Thoreau (1817-1862) i de la seva obra més famosa, Walden o la vida als boscos (Walden, 1854) que em va propiciar la lectura de l'excel·lent versió catalana publicada per Símbol Editors. És curiós comprovar com vaig arribar a tenir notícia d'aquestes obres en ordre cronològic invers, de la més recent a la més antiga, la qual –per altra banda– és la responsable d'expandir el nom original.
Walden és el nom d'un llac proper a la ciutat nord-americana de Concord (Massachusetts) on Thoreau hi va construir una cabana i va viure-hi dos anys amb el propòsit de portar a terme una vida autosuficient, senzilla i en contacte directe amb la natura. Les seves vivències les va recollir a Walden o la vida als boscos, considerada com una de les obres fonamentals de la literatura americana del segle XIX.
Quan vaig escriure les següents pàgines, o més aviat la major part, vivia sol, al bosc, a una milla dels veïns, en una casa que havia construït jo mateix, a la vora del llac Walden, a Concord, Massachusetts, i em guanyava la vida només amb el treball de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Actualment torno a ser un foraster en la vida civilitzada.
Es tracta d'una obra meitat autobiogràfica i meitat filosòfica. Tota ella destil·la un indissimulat entusiasme per la natura, erigint-se indubtablement en la predecessora del moviment ecologista contemporani. Està estructurada en divuit capítols que descriuen exhaustivament la vida al bosc durant aquest llarg període de temps, des d'un detallat informe de l'economia domèstica fins la màgica descripció dels canvis estacionals, passant per l'experimentació agrícola i la relació amb el veïnat i amb alguns visitants que s'acostaven a la cabana. Convé subratllar la descripció magistral de la lluita entre els exèrcits de formigues negres i vermelles que acaba amb un desolat i tètric camp de batalla.
Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d'aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l'energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la seva mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món.
Malgrat tot, no és un llibre de lectura fàcil ja que exigeix una concentració constant i metòdica que fa alentir el procés lector. Personalment, he disfrutat més en els episodis autobiogràfics i descriptius que en les llarguíssimes elucubracions reflexives que Thoreau ens va oferint amb persistència. De totes maneres, malgrat les dificultats, és una obra que cal llegir per tal d'apropar-se a un dels pensadors i escriptors nord-americans més significatius del segle XIX. I després, com a premi, una obra més lleugera... com Wilt.
Gairebé una dècada després d'El codi da Vinci (The Da Vinci Code, 2003) em retrobo amb Robert Langdon, el popular personatge de ficció creat per l'escriptor nord-americà Dan Brown (1964, Exeter, EUA) que, recentment, acaba de publicar Inferno, la seva sisena novel·la.
El doctor suís Bertrand Zobrist, gurú del transhumanisme i de la manipulació genètica, està obsessionat amb el vertiginós i imparable creixement de la població mundial que, en poc menys d'un segle, pot arribar a causar l'extinció de la raça humana. Al comprovar com ningú li fa cas, idea una hipotètica solució d'emergència i la publicita inspirant-se en la famosa obra de Dante Alighieri (1265-1321), l'Infern, primer càntic de la Divina Comèdia (Comedìa, 1304-1321). Mentrestant, Robert Langdon, el popular catedràtic de simbologia de Harvard, es desperta en un llit d'un hospìtal de Florència després d'haver estat víctima d'un intent d'homicidi. La doctora Sienna Brooks l'ajudarà a escapolir-se dels perseguidors iniciant un frenètic itinerari que comprendrà les ciutats de Florència, Venècia i Istanbul.
L'èxit fulminant obtingut amb El codi da Vinci va fer possible la publicació d'antics treballs que no havien estat traduïts a la nostra llengua, recordo especialment Àngels i dimonis (Angels & Demons, 2000) que vaig llegir amb gran deler. Després els van adaptar al cinema obtenint un notori èxit comercial que va permetre poder arribar fins a d'altres sectors que encara no coneixien l'obra. Sis anys després, va publicar-se El símbol perdut (The Lost Symbol, 2009), que va passar sense pena ni glòria.
Quan triem una obra de Brown no busquem literatura en majúscules sinó una estona de vibrant distracció seguint les desventures d'aquest desxifrador d'endevinalles que es diu Robert Langdon. I és en aquest punt quan hem de reconèixer que l'autor se'n surt amb nota, tal com va reconèixer dies enrere a Madrid: La meva feina és escriure llibres entretinguts. Sense cap més pretensió, igual que el lector quan tria una obra seva.
