A dalt tot està tranquil (Boven is het stil, 2006) és la primera novel·la de l'escriptor holandès Gerbrand Bakker (Wieringerwaard, 1962). L'any 2010 va guanyar el prestigiós Premi Literari Internacional IMPAC de Dublín, dotat amb 100.000 €. Ha estat traduïda a més de 20 idiomes i ha obtingut un ampli reconeixement internacional. És l'obra que va estrenar el catàleg de l'editorial catalana Raig Verd.
Després de la mort del seu germà bessó, Helmer van Wonderen ha de deixar els seus estudis a la Universitat d'Amsterdam per tornar a casa i ajudar en la granja familiar. Amb el pas dels anys, quan la seva mare ja ha mort i el seu pare s'ha convertit en un ancià malaltís i sense forces, Helmer esdevé l'autèntic propietari del negoci que ha d'anar compaginant amb les atencions al seu progenitor. És llavors quan s'adona de la seva extrema solitud i es proposa refer la seva existència per sortir de la monòtona rutina que el persegueix dia a dia.
El relat, cuinat a foc lent, destaca per la seva extremada meticulositat. Hi trobem una descripció exhaustiva de l'entorn d'en Helmer: la casa, el bestiar, les eines, el paisatge, els objectes i l'omnipresent cornella emmantellada que, des de dalt d'un freixe tort, es converteix en el notari dels esdeveniments. També sobresurten els pocs personatges que interactuen amb el nostre protagonista: el seu pare, la veïna Ada i els seus fills Teun i Ronald, el tractant de bestiar, el lleter, l'exmosso Jaap i Riet –l'exnòvia del seu germà difunt– i Henk, el fill d'aquesta. Sense deixar de banda la mare i el germà bessó que, tot i no estar de cos present, segueixen formant part del mateix escenari.
Ja fa tant de temps que ho faig tot a mig gas. Fa tant de temps que tinc mig cos. Mai més espatlla contra espatlla, mai més pit contra pit, mai més automàticament junts. Després aniré a munyir. Demà al matí hi tornaré. I la resta de la setmana, és clar, i la setmana que ve. Però amb això ja no en tinc prou, crec que ja no puc continuar amagant el cap entre les vaques perquè les coses segueixin el seu curs. Com un estúpid.
Deixant a un costat l'argument, sense cap voluntat de menysprear-lo, convé destacar l'estil propi amb que l'autor ha anat impregnant cada pàgina d'aquesta novel·la. Exageradament minuciós, Gerbrand Bakker aconsegueix marcar un ritme de lectura –lent i parsimoniós– que ens obliga a llegir cada paràgraf amb el somriure a la cara. Una opera prima sensacional.
Antony Beevor és un historiador de referència. Ha estat capaç de convertir moltes de les seves obres en autèntics best-sellers: El dia D: La batalla de Normandia (2009), La Guerra Civil Espanyola (2006), Berlín: La caiguda (2002) i, sobretot, Stalingrad (1998). Però, enmig d'aquests extensos i ambiciosos treballs, l'any 2004 va publicar una novel·la més curta, centrada bàsicament en un sol personatge i la seva família, El misteri d'Olga Chejova (The Mystery of Olga Chekhova).
La idea d'escriure aquest llibre, tal com manifesta el propi autor, se li va ocórrer l'any 2000 a Moscou –on es trobava treballant amb la doctora Galia Vinogradova– arran d'una visita al Museu Chejov de Mélikhovo. El misteri d'Olga Chejova és el relat de la vida d'aquesta popular actriu russa, neboda del conegut escriptor Anton Chejov, que –fugint dels estralls de la Revolució Russa i de la subsegüent Guerra Civil– arriba a Berlín i es converteix en una de les estrelles favorites dels cercles del poder. Malgrat tot, sense renunciar a l'amor que sent pel seu país d'orígen, es converteix en una espia a l'ombra dels serveis secrets soviètics. Durant tota la novel·la també es van repassant les vicissituds per les quals van travessar els membres més propers de la seva nissaga, des del seu germà Liev fins la seva tia Olga Knipper-Chejova, vídua d'Anton Chejov i una de les grans actrius del Teatre de l'Art de Moscou. Un repàs a un transcendental marc històric que comprèn la Revolució Russa, La Guerra Civil Russa i la II Guerra Mundial.
És evident que si comparem aquest llibre amb els esmentats sabrem que ens trobem davant d'una obra menor. No només en extensió –que també– sinó en interès i en qualitat. Tot i que Beevor sempre escriu molt bé, domina com ningú el llenguatge planer i alhora precís, la temàtica desenvolupada al voltant d'aquesta actriu ens interessa molt menys que altres episodis més tombants. Personalment, hauria agraït a l'autor que s'hagués extès més en el marc històric dels personatges que no pas en els propis protagonistes. Però això sí que és una altra història...
Fa poc més de tres mesos vaig llegir una de les millors novel·les contemporànies, Llibertat de Jonathan Franzen. Una obra que deixa pòsit, que com més temps fa que l'has llegida, més la recordes amb delectança. Un fenòmen que només sol repetir-se de tant en tant. Era obvi, doncs, seguir la pista d'aquest autor de Chicago i aconseguir la novel·la que el va donar a conèixer, Les correccions (The Corrections, 2001).
D'entrada sorprèn que la temàtica central és molt semblant a l'anterior, torna a diseccionar una família nord-americana de classe mitjana, formada per un matrimoni i tres fills. Els pares, ja d'avançada edat, comencen a tenir seriosos problemes de salut –especialment el marit– i mostren moltes reticències a l'hora de replantejar-se un futur que els ha de fer canviar de vida dràsticament. Veient el que els hi cau a sobre, la mare només té una obsessió, poder passar tots junts el darrer Nadal a la seva casa de St. Jude.
Amb aquest senzill plantejament, Jonathan Franzen s'endinsa en una narració exhaustiva de la vida d'aquests cinc personatges. Des de la infantesa fins l'actualitat són esgrunats cadascun dels episodis més significatius dels membres d'aquesta arquetípica família, plagada –com totes– de virtuts i misèries. El títol, de segur, es refereix a les correccions que es fan de pares a fills, de fills a pares, de marit a muller i de muller a marit per tal de subsanar totes aquelles errades que s'han comès durant el recorregut vital de cada personatge. Una estèril empresa ja que la vida no admet reescriptures, ni retrocesos, ni modificacions del passat. La descripció dels complexos personatges que conformen el paisatge narratiu està perfectament calibrada per permetre'n l'accesibilitat del lector menys avesat, però en molts paràgrafs la proposta no reïx i s'enfanga en una perillosa monotonia que posa en perill el delectós seguiment de la novel·la.
—Són tres quarts d'onze —va dir Gary, com si no hagués passat res—. Abans d'anar-me'n, ho resumiré. El pare pateix demència senil i incontinència. La mare no el pot tenir a casa sense disposar de molta ajuda, que no admetrà encara que la pugui pagar. 'Corecktall', evidentment, queda exclòs. De manera que m'agradaria que m'expliquessis el què vols fer. Ara, mare. Vull saber-ho ara.
L'autor, amb una poderosa exhibició de recursos literaris, aprofita el relat familiar per construir una crítica corrosiva de la societat i del sistema econòmic vigent, caracteritzat per un consumisme compulsiu. Una obra que té molts elements comuns amb Llibertat però que no acaba d'assolir la magnificència d'aquesta. Per dir-ho d'una altra manera, un llibre que fa intuir el que vindrà deu anys més tard en una nova versió corregida i augmentada. Imprescindible llegir-les en ordre cronològic.
