Balla, balla, balla

Edició en català. Empúries, 2012.

La bona acollida que els lectors catalans dispensen a l'escriptor japonès Haruki Murakami fa possible que, successivament, vagin apareixent noves traduccions de les obres més antigues de l'autor. Si fa relativament poc vam rebre amb entusiasme la Crònica de l'ocell que dóna corda al món (Nejimaki-dori kuronikuru, 1992-95), ara ens podem delectar amb Balla, balla, balla (Dansu dansu dansu, 1988), una novel·la que s'havia publicat originàriament vint-i-quatre anys enrera. Malgrat tot, la feina encara no està acabada ja que queda un bon grapat de treballs per traduir i poder així satisfer a la gernació, cada vegada més nombrosa, de seguidors de l'escriptor de Kyoto.

—I què he de fer?
—Ballar —va dir l'Home Ovella—. Hasdeballar. Mentrelamúsicasoni.Hasdeballar.Nopensisperquè. Sipenses, elsteuspeuss'aturen. Sielsteuspeuss'aturen, ensquedemcallats. Siensquedemcallats, tuestàsencallat. Osiguiquenopensis, permoltestúpidquesembli. Hasdemantenirelpas. Hasd'entrarencalor. Hasdedeixaranarelquevastancar. Hasdeferservirtotelquetinguis.Jasabemqueestàscansat, cansatiespantat. Lipassaatothom, d'acord? Simplement, nodeixisqueelspeusset'aturin.
Vaig alçar la vista i vaig tornar a mirar l'ombra de la paret.
—Ballarhoéstot —va continuar l'Home Ovella—. Ballarmagnificament.Ballarperquètotcontinuïgirant. Sihofas, nosaltrespodremferalgunacosapertu. Peròhasdeballar. Mentrelamúsicasoni.
Ballar. Mentre la música soni, m'anava ressonant dins del cap.

El protagonista d'aquesta narració és un periodista que escriu reportatges per encàrrec. Com ell mateix defineix, una feina semblant a treure neu amb una pala. Porta una vida en solitud, plena de dubtes, però somnia constantment amb l'hotel Dolphin de Sapporo on, temps enrera s'hi havia allotjat amb una noia que va desaparèixer misteriosament. Aclaparat pels records, decideix tornar-hi, però ara una multinacional l'ha transformat radicalment, reconvertint-lo en un establiment modern, sense personalitat. Malgrat tot, el cor de l'antic hotel Dolphin continua intacte i des d'allí es controlen les connexions de la seva pròpìa vida. La recepcionista Yumiyoshi, la nena de tretze anys Yuki i l'amic d'infantesa Gotanda configuraran un complex univers teledirigit des de les entranyes de l'antic hotel Dolphin.

Murakami és un mestre a l'hora d'entrellaçar la quotidianitat amb la fantasia més surrealista, emprant les dosis adequades per no enfarfegar ni malbaratar els ingredients. La metòdica descripció de la societat urbana del segle XX, en aquest cas embolicada amb una banda sonora monopolitzada pel rock&roll, ens arriba complementada per diminuts elements sobrenaturals que sempre trobem en la seva literatura. La barreja de personatges atormentats, trets fantàstics i episodis de novel·la negra converteixen aquest llibre en una autèntica delicatessen literària que es devora amb fruició.

Només cal esperar que la legió de seguidors murakamians vagi augmentant i les editorials segueixin publicant les obres que, fins ara, no s'havien traduït a la nostra llengua. I, evidentment, que el propi autor ens regali un nou treball ja que el darrer, 1Q84, ja porta tres anys de recorregut.

Al jardí de les bèsties

Edició castellana del 2012

El Tiergarten, jardí d'animals en alemany, és el parc més popular de Berlín. Està situat al centre de la ciutat envoltat de monuments emblemàtics com el Reichstag, la Porta de Brandenburg o la Siegessäule. Al límit meridional d'aquest parc s'hi troba el barri diplomàtic on, concretament al Tiergartenstrasse 27a, hi fixà la seva residència particular el protagonista d'aquesta història. El títol de l'obra, jugant amb el doble sentit, fa referència al parc berlinès i a les autoritats de l'època.

El llibre és un relat de les vivències de l'ambaixador nord-americà i de la seva família en el Berlín que acabava de veure com Hitler es convertia en el canceller d'Alemanya. Malgrat abarcar tot el període de servei diplòmatic (1933-38), l'obra se centra molt més en els dos primers anys: des de l'arribada a la ciutat fins a la nit dels ganivets llargs.

William E. Dodd era un professor d'història, sense experiència diplomàtica, que mitjançant un amic acabà essent nomenat ambaixador a Berlín pel president Roosevelt. Amb la seva esposa i els seus dos fills, Martha i Bill, s'establiren a la capital alemanya i llogaren una vivenda al costat del Tiergarten, a pocs metres de l'ambaixada americana. A mesura que avança la narració la seva filla, Martha Dodd, es converteix en la vertadera protagonista de la història ja que la seva intensa vida social li va possibilitar conèixer a un variat reguitzell de personalitats, des d'alts càrrecs nazis fins a diplomàtics de països diversos, corresponsals de premsa i al propi Führer en persona. Era una noia tan alliberada que podia mantenir relacions sentimentals amb quatre homes alhora.

La família Dodd arribant a Hamburg (1933)

Quan Dodd arribà a Berlín el seu principal objectiu era cobrar el voluminós deute que Alemanya havia de pagar als EUA i va fer vista grossa als primers indicis de criminalitat i barbàrie que comencen a aparèixer. Però, amb el pas del temps, va canviar la seva perspectiva inicial i començà a denunciar les actuacions dels jerarques nazis que, segons va fer saber a Roosevelt i als seus propis superiors, podien provocar un greu conflicte bèl·lic a escala mundial. Malgrat els seus informes el govern nord-americà no reaccionà i, finalment, fou rellevat del seu càrrec a finals del 1938. Anys més tard es va demostrar que –desgraciadament– tenia tota la raó del món.

El 19 de setembre del 1936, en una carta marcada como «Personal i confidencial», Dodd va escriure al secretari Hull exposant-li la seva frustració al veure com es desenvolupaven els esdeveniments sense que ningú s'atrevís a intercedir. «Amb els exèrcits augmentant de tamany i d'eficiència dia rere dia, amb milers d'aeroplans disposats a deixar caure bombes i llançar gas verinós damunt les grans ciutats, i amb tots els demés països, petits i grans, armant-se como mai havien fet, hom ja no pot sentir-se segur enlloc», escrivia. «Quantes errades des del 1917, i especialment durant els dotze últims mesos, i cap país democràtic fa res, ni amb càstics morales ni amb econòmics, per aturar el procés!»

Mentre avancem en la lectura podem pensar que ens trobem davant d'una obra de ficció però la veritat és que es tracta d'un relat històric profusament documentat tal com recullen les inacabables notes finals que ocupen gairebé una quarta part del llibre. El mèrit de l'autor el trobem en saber transformar una narració simplement historiogràfica en un recorregut intens i trepidant que sembla encomanar-se de l'activitat desbocada de Martha Dodd. Erik Larson ha sabut descriure amb plenitud el paisatge berlinès i ens ha fet arribar nítidament aquest ambient d'opressió, tristor i inquietud que surava per damunt el marc físic de la ciutat. Unes sensacions intangibles que l'autor ens ha transmès bo i contraposant-les a l'excepcional escenari que conforma una de les ciutats més carismàtiques del continent. Ara, només cal esperar-ne la versió cinematogràfica que Tom Hanks ha anunciat per ben aviat.