El Moviment 15-M, l'única esperança?

Diari Público del 5 de juny del 2011

Fa poc es va celebrar el primer aniversari del Moviment 15-M, també conegut com el Moviment dels Indignats −#spanishrevolution a les xarxes socials−, que va néixer arrel de les protestes pacífiques del 15 de maig del 2011 convocades amb el propòsit d’aconseguir una democràcia real més participativa, allunyada del bipartidisme PSOE-PP i del domini de bancs i corporacions.

Un dels mitjans de comunicació que va seguir més de prop aquest moviment va ser l’avui desaparegut diari Público, que el 5 de juny de l’any passat va difondre un interessant article signat per l’artesenc Pere Rusiñol que, un any més tard, encara és plenament vigent. El treball es titulava 21 ideas inspiradas en el 15-M i recollia una sèrie de propostes concretes per a millorar el sistema democràtic.

Recordo que quan el vaig llegir em va impactar per la seva diàfana claredat. Enumerava cadascuna de les vint-i-una propostes, les explicava i, al mateix temps, n’exposava la dificultat legal o burocràtica que comportava poder-la aplicar. Setmanes més tard, un acord Zapatero-Rajoy va permetre modificar la Constitució en un tres i no res i carregar-se aquella teoria de la intangibilitat constitucional. Un cop més es demostrava que qualsevol llei es pot canviar si realment hi ha voluntat de canvi. Sense excuses.

Per a commemorar aquest aniversari penso que el millor homenatge que podem fer al Moviment 15-M consisteix en la publicació de les 21 idees i constatar com, dotze mesos després, la gran majoria d’elles segueix dormint en el somni dels justos tot i que la situació general ha empitjorat alarmantment (segons el FMI no es recuperarà el PIB del 2008 fins l’any 2018). Les institucions i els polítics van a la seva mentre el país s’està enfonsant cada dia més. La llàstima és que quan es convoquen eleccions la gent continua votant als partits de sempre, als que ens han portat on ens trobem i als que generalment han posat els interessos particulars per davant dels populars. Com deia, una llàstima.

Un any enrera, els indignats van ser capaços de diagnosticar les mancances del sistema polític i van proposar una sèrie de mesures que podrien ajudar a pal·liar-les. Aquesta efemèride ens brinda una nova possibilitat de recordar-les:

1. Una Llei Electoral més proporcional. L’any 2008 un escó d’IU costava gairebé 7 vegades més que un del PP o PSOE i dos milions de ciutadans van votar per partits que no van aconseguir cap escó. A Catalunya, la traca final: encara no disposem de llei electoral pròpia i ens regim per l’espanyola. Alguns s’omplen la boca parlant del dret a decidir i no són capaços –per simples i egoistes interessos electorals- de posar-se d’acord en redactar una llei que és competència plena de Catalunya. Patètic.

Acampada dels indignats a la Plaça de Catalunya (Maig del 2011).

2. Llistes obertes. Resultaria higiènic no haver de votar íntegrament la llista tancada imposada pel partit, així podríem triar les persones de major confiança amb independència de la força política que les presentés.

3. Eleccions primàries pels candidats. Aquesta és una de les poques propostes que s’han començat a portar a terme. Recordem els enfrontaments Hereu-Tura i Chacón-Rubalcaba. A França les eleccions per la candidatura socialista a la presidència de la República entre Hollande i Aubry van suposar un èxit aclaparador de participació. La victòria final de François Hollande el va catapultar a la presidència francesa.

4. Revocació del mandat. Els electors haurien de tenir la possibilitat de destituir els càrrecs electes si aquests no són capaços d’assolir els seus objectius ni mantenir els seus compromisos. Aquesta prerrogativa és vigent en alguns països com Bolívia, Veneçuela i alguns estats dels EUA.

5. Iniciativa popular i referèndums. Avui això és possible, però amb moltes restriccions. Seria molt positiu disminuir aquests impediments perquè la ciutadania pogués participar més activament en les iniciatives legislatives.

6. Pressupostos participatius. Fóra bo organitzar debats públics per a decidir despeses i inversions i no limitar-se només a cridar-nos per anar a votar un cop cada quatre anys.

7. Memòries de participació. Qualsevol política pública hauria de plantejar-se quins canals de participació ha d’obrir i com cal passar els comptes un cop s’hagi acabat.

8. Consells deliberatius. De segur que resultaria profitós cedir a un consell de ciutadans la presa de decisions davant un assumpte concret. A França i a la Gran Bretanya ja ho han experimentat.

9. Llei de transparència. Caldria aprovar una llei que obligués a les administracions a divulgar tota les informacions disponibles. Aquests tipus de lleis ja existeixen als EUA des de la dècada dels seixanta.

10. L’estat de comptes de la Casa Reial. Resultaria molt oportú fer públic íntegrament l’estat de comptes de la Corona.

11. Accés a l’estat de comptes dels partits polítics. Suposaria la fiscalització més efectiva de l’economia dels partits polítics.

12. Fer públic el patrimoni dels polítics. Conèixer el patrimoni complet de tots els càrrecs electes es convertiria en una mesura molt eficaç contra la corrupció. Actualment s’hi ha començat a treballar, però de manera parcial.

13. Diputats full time. Impedir que els parlamentaris puguin exercir altres tipus de treballs remunerats. S’evitarien conflictes d’interessos i més possibilitats de corrupció.

14. Polítics sense privilegis. Declarar incompatible la pensió dels expresidents o les cessanties dels exministres i secretaris d’Estat amb altres ingressos. Ara mateix n’hi ha 15 que compatibilitzen el sou de diputat amb aquesta pensió de dos anys. Equiparar els drets dels polítics amb els de qualsevol treballador de la societat civil seria l’opció més justa. La mesura també hauria d’incloure les comunitats autònomes.

15. Corrupció sense prescripció. Espanya encapçala probablement un rànquing informal de delictes de corrupció que no es jutgen perquè ja han prescrit. Seria convenient eliminar la prescripció d’aquest tipus de delictes.

16. Límits als regals. Els càrrecs electes no haurien de poder acceptar cap regal superior a 50 euros.

17. Alguns ERE, sense diners públics. Les empreses amb beneficis que comencessin un ERE haurien de pagar l’atur dels acomiadats.

18. Dació en el pagament de la vivenda. L’entrega del pis hauria de cancel·lar el deute amb el banc. Actualment, en cas de desnonament, el banc es queda amb el pis i el client ha de seguir pagant.

19. Eradicació dels paradisos fiscals. Aquesta iniciativa comporta compromisos internacionals a gran escala. L’expresident francès Sarkozy va promoure algunes iniciatives antiparadisos fiscals però encara queda molt camí per recòrrer.

20. Taxa Tobin. Convindria establir una taxa per les transaccions financeres especulatives que hauria de tenir un abast internacional.

21. Fiscalitat justa. Aconseguir realment que paguin més els que tenen més (patrimonis, successions, SICAV i dividends).

Ja ha passat un any i la situació ha empitjorat dràsticament amb les anomenades polítiques d’austeritat consistents en retallar i deteriorar els pilars de la societat del benestar i que no han servit per a crear cap lloc de treball que pogués pal·liar aquest esgarrifós nombre d’aturats (un total de 5,6 milions de persones amb un 50% d’atur juvenil). Amb tota seguretat, penso que cap de les 21 idees és impossible d’executar, però, això sí, cal que la classe dirigent tingui molt clar que són necessàries i que el poble les mereix. De segur que comporten renúncies, pèrdua de privilegis i canvis en l’estatus d’aquest encarcarat col·lectiu que ens ha anat manant aquestes darreres dècades i que ens ha conduït a una situació injusta i insostenible. O rectifiquen d’immediat o donen pas a generacions més joves o hauran de fugir amb globus. Temps al temps.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Portada de l'edició catalana del 2011.

El telèfon va sonar mentre jo era a la cuina bullint espaguetis i xiulant l'obertura de 'La gazza ladra', de Rossini, que sonava en una emissora de l'FM. Era una música perfecta per coure pasta.
Vaig estar a punt d'ignorar la trucada. Els espaguetis estaven gairebé a punt, i Claudio Abbado conduïa l'orquestra filharmònica de Londres cap al clímax musical. Al final, però, vaig abaixar el foc i vaig anar a la sala a contestar. Podia ser que fos algun conegut que trucava per oferir-me feina.

Com em va passar amb 1Q84, tan sols llegir els primers paràgrafs de la novel·la te n'adones que disfrutaràs, que tornaràs a reviure aquella atmosfera singular que només Murakami sap construir amb ingredients ben senzills, com els sopars que sol preparar-se el protagonista Toru Okada.

Torna el realisme màgic de l'escriptor de Kyoto que, aquesta vegada, s'acosta més i més al surrealisme pur i dur. L'anàrquica barreja entre el món real i l'oníric, traçada amb fina sabiduria per la ploma del mestre, intenta desenvolupar una trama que, sovint, ens desvia del camí principal i ens mena per corriols secundaris. Malgrat tot, la qualitat narrativa no defalleix mai i el tractament dels relats paral·lels, tot i la sorpresa inicial, resulten també impecables. Aquí cal fer una especial menció a la història del tinent Mamiya a la frontera amb la Mongòlia Exterior i a les dues germanes Kano: la Malta i la Creta.

Com sempre sol passar en l'obra d'aquest autor, hi destaca una minuciosa i exhaustiva descripció dels personatges i dels ambients amb banda sonora inclosa. La desaparició del gat, una altra de les seves dèries, desencadena una sèrie de reaccions que afavoreixen l'aparició de l'enigmàtica May Kasahara i el descobriment del pou cec que servirà de refugi i de portal teletransportador al nostre protagonista.
També ens resulta familiar l'estrafolària figura del senyor Ushikawa amb la que ja ens havíem topat a 1Q84 i que ara treballa per Noboru Wataya, el dolent de la pel·lícula i germà de Kumiko, l'esposa de Toru.

Tot i que la part central de l'argument està ocupada per la recerca de l'esposa desapareguda, infinitat de relats paral·lels enriqueixen aquesta obra que, malgrat el seu volum, es llegeix amb celeritat. Com les aparicions de Nutmeg i Cinnamon, mare i fill, que tindran una influència decissiva en alguns dels paratges de la novel·la i l'abominable personatge anomenat Boris l'espellador que, amb les seves accions, aporta el toc gore al relat.

Per acabar m'agradaria fer una carta als reis, en aquest cas als editors, demanant la traducció al català de les quatre novel·les que manquen: Hear the Wind Sing (1979), Pinball, 1973 (1980), A Wild Sheep Chase (1982) i Dance Dance Dance (1988). Suposo que això dependrà de l'acollida que hagi tingut aquest llibre que ens ocupa i que, ferventment, us recomano.