L'últim home que parlava català

Carles Casajuana a 'L'hora del lector'

Amb un títol tan llaminer i amb el Premi Ramon Llull 2009, L'últim home que parlava català és un llibre que, d'entrada, genera unes expectatives que, finalment,  no acaben de consolidar-se. Amb això no vull dir que es tracta d'una mala obra, ans el contrari, penso que és un relat simpàtic, que es deixa llegir en dues tongades i que no decep. Però acostumats a l'excel·lent qualitat literària que hem trobat en les darreres lectures, l'obra de Carles Casajuana la podem situar en un esglaó lleugerament inferior.

L'autor és un diplomàtic de professió que actualment exerceix d'ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Aquesta és la vuitena novel·la que publica i, tal com afirma ell mateix, té com a objectiu contraposar l'especulació immobiliària -que no deixa de ser un símbol de tot el que es mou en el món actual- a la creació literària o a tot tipus d'obra creativa que no té cap tipus de cotització monetària.

Els protagonistes són dos escriptors catalans que escriuen en llengües diferents: catalana i castellana. Tots dos es troben en ple procés creatiu i la casualitat fa que treballin a pocs metres de distància, això permetrà que s'arribin a conèixer i trabin una amistat amb molts daltabaixos. L'un serà un fervorós militant catalanista i l'altre només tindrà ulls pel propi fet literari. L'argument es complementa amb un episodi de mobbing immobiliari i amb un triangle amorós entre ells dos i la nòvia del primer. L'acord, doncs, serà difícil.

Destacaria les argumentacions que intenten justificar el retrocés de la llengua catalana sense emparar-se en els fets històrics i polítics que s'han anat utilitzant com a tòpic en el transcurs dels temps. La constatació d'uns fets actuals que ens condueixen a un futur enigmàtic aporten un sòlid marc reflexiu que permet extreure'n les nostres pròpies consideracions. Cal llegir-lo amb benevolència.

Tot passa

Portada de l'edició en castellà

No sé si Tot passa és la traducció més correcta al català de Vsio techiot. En castellà van optar per Todo fluye que sona millor. Malauradament ens trobem una altra vegada davant d'un text important que encara no podem gaudir en la nostra llengua i que penso que s'hi hauria d'incorporar immediatament. A veure si algun editor amb sentit comú m'escolta.

Farà ara tres anys que vaig llegir Vida i destí, la monumental obra del periodista soviètic Vassili Grossman. Recordo que em va aclaparar ja que l'esquerra romàntica de la transició política espanyola havia negat amb contundència els crims i la brutalitat dels règims de Lenin i Stalin a la Rússia de començaments de segle. Tinc ben present els comentaris negatius que titllaven de traïdor a Aleksander Soljenitsin poc després de publicar-se la seva famosa obra Arxipèlag Gulag, tot i haver guanyat el Premi Nobel de literatura l'any 1970. Si teníem alguns dubtse, després de llegir Grossman, aquests se'ns han esvaït del tot perquè l'autor ratifica, amplifica i condemna les barbaritats d'uns homes culpables de crims contra la humanitat.

Tot passa no és una novel·la tot i que al començament pot semblar-ho. Aprofitant les vicissituds del protagonista, Ivan Grigórievich, un ciutadà que torna a Rússia després de passar trenta anys en el gulag, l'autor analitza el brutal sistema dictatorial soviètic que proclama un sistema de vida basat en el terror, en l'anulació de l'ésser humà i en les mesquineses dels dirigents. L'autor, en els capítols finals, disecciona les personalitats humanes i polítiques dels dos gran líders de l'època: Lenin i Stalin, responsables de perpetuar l'esclavitud ancestral a la societat russa. La manca de llibertat condemna a tot un poble a viure en l'abisme.

La història de la humanitat és la història de la seva llibertat. El creixement de la potència de l'home s'expressa sobretot en el creixement de la llibertat. La llibertat no és necessitat convertida en consciència, com pensava Engels. La llibertat és diametralment contrària a la necessitat, la llibertat és la necessitat superada. El progrés, és en esència, progrés de la llibertat humana. Ja que la pròpia vida és llibertat, l'evolució de la vida és l'evolució de la llibertat.

Del gruix del relat, destacaria el capítol en el qual tots els delators són sotmesos al judici del lector, sense que Grossman emeti el seu veredicte i també l'episodi consagrat a narrar l'horrorós patiment dels ucraïnesos condemats a morir de fam pel bé de la resta de la societat. La realitat supera a la ficció, la tòpica frase que hem sentit a dir nombroses vegades, adquereix la màxima magnificència en aquesta punyent obra de l'escriptor ucraïnès.