Vida i destí

M'ha ocupat força setmanes però, finalment, he acabat la lectura de Vida i destí, la impressionant novel·la de l'escriptor rus Vassili Grossman (1905-1964).

Grossman va ser corresponsal de guerra del diari de l'exèrcit roig Estrella Vermella i va cobrir els principals esdeveniments al front oriental de la II Guerra Mundial. Va viure en primera persona les batalles de Moscou, Stalingrad, Kursk i Berlín. També va ser un excel·lent escriptor que ens ha llegat obres tan meravelloses com Per una causa justa (1950), Vida i destí (1959) i Tot passa (1961).

Vida i destí és una extensa novel·la, 1095 pàgines, que aconsegueix emocionar i commoure. Amb el rerafons de la batalla de Stalingrad (1942-43), Grossman construeix una teranyina de personatges i escenaris que aclaparen al lector més motivat. Fins i tot, com ajuda a la lectura, al final del llibre hi trobem la llista dels 200 personatges principals i dels 18 escenaris per on transiten. Aquesta magnitud de dades afegida als noms russos dels protagonistes (noms compostos, cognoms, diminutius familars, patronímics...) dificulten la fluïdesa de la lectura i ens obliguen a seguir-la amb la màxima concentració possible.

Però val la pena. L'obra és tan rica que ens impulsa a disfrutar-la plenament. Ens fem nostres els personatges i ens identifiquem amb les seves dificultats i misèries. Malgrat l'àmpli catàleg de l'horror que Grossman ens retrata pàgina rera pàgina, en sobresurt l'amor per la vida, la caritat humana i l'esperança en un futur que no pot ser pitjor. Episodis centrats en els camps d'extermini nazis, en els gulags siberians, en els camps de batalla, en la ciutat fantasma de Stalingrad... ens demostren que encara és possible que hi hagi vida dessota les runes.

L'obra és un al·legat ferotge contra tota mena de totalitarisme. La denúncia de l'opressió, control i càstig de l'Estat al desvalgut ciutadà li van valdre a Grossman l'arrestament de la seva novel·la. El KGB li va requisar els manuscrits, les còpies en carbó, les llibretes de notes i fins i tot les cintes tipogràfiques que havia utilitzat. No va ser fins l'any 1980 quan, després de treure clandestinament les fotografies dels manuscrits, va ser publicada a Suïssa, setze anys després de la mort del propi autor.

A L'Artesenc, vint anys després

L’Artesenc és la revista del meu poble. Va néixer l’any 1987 a l’empar del Casal Artesenc. Ha passat per nombroses vicissituds però sembla que, finalment, ha trobat el contingut, el disseny i la periodicitat adequada. La seva ànima és en Josep Rusiñol, un esperit inquiet que, entre d’altres coses, va ser el creador del recordat Casal del Jovent.

Jo hi havia col·laborat en alguna ocasió als seus inicis però ho vaig deixar de fer perquè pensava que, estant a l’Ajuntament, no era massa convenient escriure articles d’opinió. Després, un cop lliure de la tasca representativa, vaig considerar que els meus pensaments es podrien malinterpretar i que la postura més intel·ligent seria observar un escrupolós silenci.

Ja han passat més de tretze anys de la meva sortida de la Casa de la Vila i penso que puc reemprendre la meva tasca que abans del 1983 havia portat a terme en diverses publicacions, especialment a la revista Veremall (1976-1980) a la qual hi vaig dedicar molt temps i il·lusions.

Recollint la invitació del Josep Rusiñol i aprofitant la feina que ja havia fet en aquest mateix bloc -això si, adaptant-la al nou format- he publicat a L’Artesenc del mes de desembre un petit article d’opinió titulat El pont d’El Pont de Cabrianes. Un senzill escrit que només reclama l’eixamplement d’aquest pont tan estret que travessa el Llobregat a escassos quilòmetres del nostre municipi.

En plena època del Facebook, Messenger, Gmail, Blogspot… penso que les publicacions locals en paper encara tenen plena vigència, doncs arriben a molts sectors on les noves tecnologies els costa d’entrar-hi. Més a més, el plaer de llegir en paper no és comparable, almenys per a mi, a la lectura en una pantalla electrònica. Tot això fa que la publicació trimestral de L’Artesenc sigui plenament positiva i faciliti el compromís de col·laborar-hi periodicament, sempre i qual la inspiració ho permeti.