Diagonal Manhattan

L’Edda Leveroni rep un regal singular el dia que en fa vint-i-un: una estada d’un any a l’agència de publicitat de la Bianca B. Miller a Nova York. El 1989 l’Edda s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones i en un univers de creativitat i d’anuncis que volen vendre la vida millorada. No pot sospitar, però, en quin món està a punt d’endinsar-se.
A Barcelona, el Brauli Leveroni ha sabut convertir una petita agència a Diagonal-Tuset en una de les més exitoses d’una ciutat efervescent. El pare de l’Edda és admirat i envejat per les seves campanyes publicitàries. El Brauli viu a tot gas, adora aquests dies plens d’estímuls, d’eslògans i d’intrigues. Abocat al negoci, encara no ha tingut temps de preguntar-se per la felicitat.
En aquesta noveŀla pletòrica, Xavier Bosch mostra de nou la seva habilitat narrativa. Ens sedueix amb uns personatges dels quals sempre volem saber més, ens dissecciona la cara oculta del màrqueting més descarnat i ens manté atrapats en una història que ens porta més lluny del que imaginàvem.
Diagonal Manhattan és una invitació a les segones oportunitats i una aposta radical per la llibertat.

Una òpera gastronòmica

Qui va ser Ramon Cabau? Per què s’està esborrant l’empremta d’un dels personatges més singulars de la història de la cuina catalana? I potser la pregunta més dolorosa i, tanmateix, més pertinent: quin patiment insuportable el va empènyer al suïcidi al bell mig del mercat de la Boqueria, que tant estimava?
Parlar de Cabau és descriure algú capaç de turbinar la gastronomia catalana fins a catapultar-la a una dimensió internacional desconeguda fins aleshores; és assenyalar un dandi il·lustrat que usava el vestuari i la picaresca per arrodonir una imatge de marca pròpia; és obrir les portes i les finestres del palau modern de la restauració barcelonina, amb sobretaules eternes; és visualitzar el portaveu d’un idealisme contagiós, d’una filosofia de pagès en un moment màgic; és esclarir les conseqüències de saber fer la puta i la Ramoneta entre el franquisme i la puixança del catalanisme sense sortir escaldat pel socialisme; és entendre que la solitud més dolorosa és quan s’està envoltat d’ulls inquisitius; i és, en última instància, certificar que la mort operística és el desenllaç adient si l’obsessió és no caure en l’oblit.

Una escala cap al cel

Si t’hi fixes prou, pots trobar històries més o menys a qualsevol lloc. Ni tan sols cal que siguin teves. O això és el que decideix l’escriptor en potència Maurice Swift ben aviat en la seva carrera. Perquè en Maurice no té fantasia, però cultiva un talent diferent, des que va comprendre que els altres, homes i dones, el troben irresistible. A la fi dels anys vuitanta, un encontre casual en un hotel de Berlín amb el reconegut novel·lista Erich Ackerman li dona la seva primera gran oportunitat. I és que l’Erich és un vell solitari, indefens davant l’embat de la joventut; i també té una història per explicar. Si ho hauria de fer o no ja és tota una altra cosa... Un cop en Maurice s’ha fet un nom, ha de continuar buscant idees. No li importa on les trobi —o a qui pertanyin— si l’ajuden en el seu ascens. Però ja coneixeu aquell antic proverbi sobre l'ambició: és com posar una escala cap al cel.
Amb l’irresistible entusiasme narratiu que li és característic, John Boyne ens submergeix en les tenebres d’un protagonista memorable, tant seductor com perillós, i una novel·la que és alhora un conte moral, un retrat vidriòlic de les relacions entre escriptors i una història tenyida pel poder —i els perills— del desig.