«Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó,
dotat jove escriptor català… Monzó ha llegit Kafka… i beu també de la
rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit
deliberadament paranoic de l’amenaça en coses aparentment habituals… com
per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment
lírica i visionària». The New York Times, Nova York.
«Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de
l’actual literatura europea… Els contes de Monzó són els millors que
s’han produït a Europa en l’última dècada, un sentiment amb el qual els
americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte,
d’acord». World Literature Today, Oklahoma.
Uf, va dir ell és una obra que reuneix tretze contes de Quim Monzó: Història d'un amor, En un temps llunyà, Sobre la no compareixença a les cites, Uf, va dir ell, Sobre la volubilitat de l'esperit humà, Splassshf, Fum, Tot de prats als ulls, Underworld, La creació, Sobre la futilitat dels desitjos humans, Noia del mehari i Confidència. Va ser publicada l'any 1978.
Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable
devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar;
un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu
creant–força matusserament–l’univers; un nàufrag frustrat; una noia amb
sines farcides d’ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després
de mort… Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins
a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.
En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià
Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona
moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme,
de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.
Sergi Pàmies: «Jo tinc la sensació que una de les característiques
d’ell és aquesta: la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a
rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades».
Quim Monzó: «Com deia Groucho Marx ¿per què m’hauria de preocupar jo per la
posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?».
Una novel·lista de trenta anys, vital i amb ganes de menjar-se el
món. Un articulista extremament culte i mordaç. I un escenari que s’obre
com un parèntesi entre dues guerres: els jardins del Château de
Roissy-en-Brie, on coincideixen escriptors i intel·lectuals que fugen el
1939, com Joan Oliver, Anna Murià, Francesc Trabal, Pere Calders...
Tots els elements semblen diposar-se perquè neixi un dels amors més
polèmics, fascinants i tempestuosos de la història literària del país.
Mercè Rodoreda i Armand Obiols es transformen en aquestes pàgines en
la Mercè i en Joan —així és com es deien l’un a l’altre—. La seva
relació, profunda i empeltada d’amor a la literatura, va ser tan forta
que els va allunyar de les seves pròpies famílies i de molts dels seus
amics. A cavall de París, Bordeus i Llemotges, la Mercè i en Joan van
viure de ple alguns dels episodis més esfereïdors de la història europea
del segle XX. Eva Comas-Arnal ha fet d’aquesta història d’amor una
novel·la plena de vida.
En
Peter i l’Ivan són germans, però no sembla que tinguin res en comú. El
primer és un advocat carismàtic instal·lat a la trentena, que aparenta
tenir-ho tot sota control però que depèn de la medicació per superar la
mort del pare i gestionar les seves relacions amoroses. El segon és un
jugador d’escacs professional que sempre s’ha considerat un inadaptat
social, l’antítesi del seu frívol germà i que, poc després de
l’enterrament del pare, s’embarca en una relació apassionada amb una
dona més gran, la Margaret.
Els dos germans, sumits en el desconcert, encaren un nou interludi:
un període de desesperança, desig i possibilitats; una oportunitat per
descobrir quanta vida pot contenir un mateix a dins sense esclatar.
