Desaparecidos

Una novel·la magistral, ambientada als vaixells de vapor que recorrien el Mississipí durant les primeres dècades del segle XX, carregats de begudes, ball i jazz.
Quan una nena és segrestada en uns grans magatzems de Nova Orleans, al supervisor, Sam Simoneaux, el turmenten la culpa, el dolor i els fantasmes del seu passat turbulent. Decidit a trobar-la, Sam emprèn un viatge que el porta als mons de música i violència i als pantans recòndits que amaguen els qui trien viure segons les pròpies lleis.
Potser és un símil fàcil però la prosa de Tom Gautreaux es gronxa i flueix amb la naturalitat i la cadència de les vies fluvials de la ribera del Mississipi, serena i vibrant alhora, centrada en impulsar en tot moment la història cap endavant. Les estones de repòs i reflexió s’alternen amb els passatges d’aventura i angoixa en un reflex de les excursions plàcides seguides de les tempestuoses que es produeixen a bord de l’Ambassador.
Hi ha soliloquis brillants –l'evocació d’actes brutals per part de l’agutzil Senon o de l’oncle Claude, l’educat retret del capità a una nena pels seus comentaris racistes...–, una anàlisi recurrent dels estralls del dol i de la pobresa, moments hilarants –la mula que entén francès–i un bon grapat de frases lapidàries –Que petit és el món dels fills de puta. Sempre els acabes trobant. Poc més se li pot demanar a una novel·la.

Tan poca vida

Els editors promocionaven el llibre amb aquella frase tan contundent: "Com un cop de puny a l'estómac". Potser, encara es van quedar curts, doncs és una obra que combina a la perfecció la maldat purament destructiva amb l'amor més incondicional que, com l'altra cara de la moneda, van construint un relat que ens fa vessar llàgrimes, però que ens fa creure en la indestructibilitat de l'amor incondicional, l'autèntic, el sincer, l'altruista, aquell que ve sense retrets ni bipolaritats episòdiques. La descripció d’uns fets tràgics que evolucionen a foc lent i que configuren un crescendo que encara afegeix més dramatisme al relat, amb una exposició detallada que no cau mai en la morbositat.

Alguns l’han considerat el llibre més trist del món. Una extensa radiografia de les emocions humanes amb mil pàgines de dolor i sofriment, però també d’amor incondicional i de sacrifici que veiem reflectit en una frase de Willem, un dels protagonistes, quan, referint-se a Jude, el seu amic de l’ànima afligit per la malaltia, li diu: “De vegades tinc la impressió que m’importa més a mi que continuïs viu que a tu”.

Tot i que Tan poca vida es va publicar l’any 2015 no ha estat fins ara que ha assolit un èxit prodigiós a escala mundial, fins i tot el diari anglès The Guardian l’ha considerat com un dels cent millors llibres del segle XXI. Les xarxes socials, els blocs literaris i les webs especialitzades se’n fan ressò de manera exhaustiva. La majoria d’opinions són entusiastament positives, però també se senten veus que pensen que el llibre està orientat al patiment pel patiment, cosa que ha negat la mateixa autora quan ha desvelat que la seva idea embrionària sempre ha estat treballar la vida d’un personatge que no millora.

També cal parlar de la foto de portada que, des del minut zero, sempre ens ha cridat l’atenció. És un treball de Peter Hujar que forma part de la col·lecció “Orgasmic Man” i que retrata a un home, amb els ulls tancats amb força i les mans pressionades suaument contra la seva galta, que sembla estar plorant quan en realitat està expressant forts sentiments d’èxtasi o patiment. Una foto que ve com anell al dit a la temàtica d’una obra dual, on els sofriments més inimaginables estan acompanyats per la bonesa i la solidaritat d’altres éssers magnífics.