Benvolguda

La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s'enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d'ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí.
A partir d'aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l'amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística.
A Benvolguda, Empar Moliner exhibeix el seu talent literari en un relat commovedor i inoblidable sobre l'amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri.
Ara ja tinc la confirmació científica de l'estat volàtil en el qual m'he instal·lat l'últim any sense haver-ne parat esment. La caiguda d'estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d'unes lleugeres ales d'espiadimonis. Per això podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s'enamorarà d'aquella altra.

COMENTARI: De l'Empar Moliner en coneixem, des de sempre, el seu registre còmic que també exercita i recrea en les seves aparicions televisives. Ara bé, a Benvolguda aquest registre es converteix en un humor extremadament càustic que despulla, amb la màxima cruesa possible, les diferents capes que amaguem dins el nostre jo interior, amb l'acompanyament de totes les misèries que això comporta. És un llibre molt dur on l'autora se serveix d'un excel·lent domini de l'humor per atenuar la mala llet que encobreix tot el relat.
 

Molts i ningú

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d'ell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d'una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d'un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d'un moment decisiu de la història recent -des del Primer d'Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.
Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua.
«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.

COMENTARI: De Clara Ponsatí sempre n'hem valorat la seva sinceritat, la capacitat de parlar clar i el paper políticament incorrecte que ha representat en moltes de les seves intervencions. Com diu ella mateixa, molts vegades l'han hagut de classificar com l'ovella negra del col·lectiu de l'independentisme canònic. Aquest llibre ens explica com va viure els dies més trepidants del procés, amb el referèndum de l'1O, la repressió i l'exili com a fites més destacades. És un testimoni de primera mà que ajuda a entendre moltes de les actituds observades durant aquells dies de tensió i d'angoixa. També és interessant l'extens contingut autobiogràfic i l'ampli repàs familiar que traça, començant amb els besavis de la nissaga familiar Ponsatí-Obiols fins a l'actualitat.
 

Enemics íntims

Des de l'inici, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que aspiraven a ser hegemònics: Convergència i Esquerra, Artur Mas i Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes sigles o unes altres. El procés no s'explica sense aquesta pugna entre les dues formacions.
Els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March expliquen la relació entre aquests dos partits a partir dels principals episodis de l'última dècada, amb detalls inèdits d'una convivència complexa, tant al govern com al Parlament i al Congrés dels Diputats. Enemics íntims revela decisions, propostes i converses que no havien transcendit fins ara, dibuixa la personalitat dels principals actors del litigi i mostra l'escenari que deixen els comicis del 14 de febrer i el nou govern presidit per Pere Aragonès.

COMENTARI: Malgrat haver estat reclamada infinites vegades, la unitat entre els partits independentistes sempre ha estat una quimera. Aquella famosa frase de José María Aznar: abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya s'ha convertit en una profecia complerta per culpa d'una classe política ineficient, més centrada en el sectarisme que en el propi benestar del poble al qual representen.