El sentit d'un final

Tony Webster és ara un jubilat de vida tranquil·la, divorciat amistosament, amb una filla i aparentment en pau amb la seva vida. Però quan rebi una carta d'un bufet d'advocats, es veurà abocat a revisar el seu passat, especialment els seus anys adolescents. Just abans d'anar a la universitat, el seu grup d'amics es va ampliar amb l'Adrian Finn, el més seriós i intel·ligent de tots quatre. Amb fam de sexe i de llibres, sense noies, van viure un any molt intens i van jurar ser amics per sempre. Ara, passats més de quaranta anys, Tony Webster s'adona que molts fets potser no van passar com els havia recordat. Perquè la memòria és imperfecta i pot fer aflorar sorpreses. I, fins i tot, obligar-te a reinterpretar tota una vida. «Ho té tot per ser un clàssic de la literatura anglesa

COMENTARI: Molt sovint passa que, quan una obra és objecte d'elogis desmesurats i l'expectativa ens provoca una ànsia delerosa per assaborir-la, el procés final sol acabar amb una certa decepció que obliga a posar-nos en guàrdia davant propostes semblants. Malgrat tot, la novel·la és francament bona, descobrint-nos –als que no el coneixíem– un autor de categoria, un escriptor d'ofici. Tot bé, però sense exagerar...
  

Primavera, estiu, etcètera

Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral, l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

COMENTARI: El primer que ens crida l'atenció d'aquesta òpera prima de Marta Rojals és el llenguatge. Tal com explica l'autora, s'ha dit molt que el dialecte usat és «ebrenc», suposo que per referir-se a la variant tortosina, però estrictament és lleidatà, més propi de les Garrigues que de la Ribera d'Ebre, per aquells capricis de les fronteres artificials.
El segon aspecte que també posem en relleu és l'ús predominant del diàleg, tant el directe com l'indirecte. Recurs molt ben aprofitat per anar descabdellant la trama argumental que evoca, amb infinitat de detalls, els trets essencials del llogarret rural que descriu en les seves pàgines.
  
  

A propósito de nada

Woody Allen que durant les sis dècades que porta fent cinema ha escrit i dirigit cinquanta pel·lícules, ens relata els seus primers matrimonis: el més precoç amb una novia de la seva adolescència i després amb la meravellosament divertida Louise Lasser, a qui és evident que encara adora.
També escriu sobre el seu romanç amb Diane Keaton, amb qui manté una perllongada amistat.
I explica la seva relació personal i professional amb Mia Farrow, amb qui va realitzar diverses pel·lícules, i que va acabar amb una separació per la qual la premsa sensacionalista encara no li ha donat prou les gràcies.
Ell afirma que va ser el primer sorprès quan, als seus cinquanta-sis anys, va iniciar una relació amb Soon-Yi Previn, que llavors en tenia vint-i-u, i que els va conduir a un romanç estrepitós i apassionat i un matrimoni feliç de més de vint-anys.
En un text sovint graciós, fent gala d'una franquesa sense límits, ple de creatives intuïcions i de prou perplexitat, una icona americà explica la seva història, tot i que ningú l'hi hagi demanat.

COMENTARI: Per un admirador de la dilatada cinematografia de Woody Allen és una temptació irresistible llegir-se aquesta extensa autobiografia que acaba de publicar. I la veritat és que no decep ja que hi trobem una exposició honesta i desenfadada d'una llarga trajectòria artística que s'ha vist enterbolida, durant aquests darrers anys, per unes acusacions que –ara– ell s'encarrega de desmentir. L'obra acaba amb una contundent afirmació, escriu que quan li demanen si li interessa deixar un llegat ell respon que més que viure en els cors i en les ments del públic, prefereix seguir vivint a casa seva.
    

El día antes

En Michel volia ser miner com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre del 1974 en Jojo va morir a l’explosió del pou de Saint-Amé, a la mina de Liévin-Lens, una catàstrofe provocada per les negligències en la seguretat en la qual quaranta-dos miners van perdre la vida. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, com li havia demanat el pare, i de fer justícia a tots el homes a qui el carbó ha pres la vida al llarg del temps.

Amb una prosa carnal i cisellada i l’emoció a flor de pell, Sorj Chalandon s’endinsa en el món d’aquells quaranta-dos miners morts a les profunditats de la terra i en els tèrbols interessos dels que els van abocar a la tragèdia. Una història d’identitat i fraternitat que ret homenatge a aquells homes i a les seves famílies humiliades.

COMENTARI: No enganya la ressenya promocional quan parla d'una novel·la magistral. És la pura realitat. Sorj Chalandon ha sabut construir, gir argumental inclòs, un relat sorprenentment emocional basat en uns fets reals que van colpir la societat francesa cinquanta anys enrere.