Quan encara era un adolescent, Leonard Cohen va sortir al balcó de casa seva, a Mont-real, prop d'un parc, i va sentir uns acords de guitarra. Un noi assegut al parc tocava flamenc i durant uns pocs dies es va convertir en el primer mestre de Leonard. Des de llavors, pas a pas, Leonard Cohen ha anat forjant una carrera on els moments estel·lars s'han alternat amb èpoques fosques, i on la música ha anat acompanyada de l'escriptura. Cançons com Suzanne, So Long, Marianne o Chelsea Hotel ens han acompanyat al llarg de segle XX i els poemes del Llibre de l'Anhel resumeixen en poques línies emocions que no tenen data de caducitat. Molts joves veneren a aquest home que el 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries i als seus setanta-vuit anys encara tenia forces i ganes de donar la volta a el món per estar a prop del seu públic. Quan algú el titlla de pessimista, Cohen somriu i deixa anar una de les seves frases memorables, que són una lliçó de vida. Revisant aquestes paraules, entrevistant a la gent que li és propera, treballant amb l'artista per demanar dades inèdites de la seva trajectòria personal i professional, Sylvie Simmons ha reunit les peces que componen a l'home i a l'artista, fins a aconseguir el seu millor retrat.
COMENTARI: Ens hem de descobrir davant l'esforç titànic de l'autora per apropar-nos, en 738 pàgines, a la vida i a l'obra d'un personatge tan múltiple i canviant com Leonard Cohen; un artista complet que va excel·lir especialment en el camp de l'escriptura, la poesia i la música. Un esperit nòmada, eclèctic, víctima de canviants estats d'ànim, que va conviure a curta distància amb els personatges més notoris de l'art i de la intel·lectualitat durant la segona part del segle XX. Un reconeixement mundial que es va veure reflectit en les darreres gires musicals que va portar a terme a les acaballes de la seva trajectòria. Aleshores, el món li va poder demostrar la seva infinita estima.
El lector va descobrint la vida de la Rut, una dona lliure i vital, a través dels ulls de la seva filla Rutona. La Rut ha dut una vida errant, de mare soltera, pautada per unes relacions amoroses intenses i poc duradores. La Rut condueix una grua, que li serveix per treballar eventualment en feines que semblaven reservades als homes i també per viatjar, qui sap si per fugir de qualsevol temptació de «domesticar-se». Arran de la seva mort accidental, a l’edat de quaranta-quatre anys, la filla s’interroga sobre la Rut, que li serveix de referència i de contrapunta l’hora de trobar el seu propi camí.
COMENTARI: És la història sentimental d'una dona lliure que va viure els convulsos anys setanta, responsables d'un trencament cultural amb tot l'estatus anterior. És l'època de les proclames llibertàries que incideixen de ple en la vida social dels joves de l'època però que en el cas de la protagonista són desviades envers una actitud personalment singular on la promiscuïtat només pot ser fruit de l'enamorament i del món en parella, tot i que les relacions siguin d'escassa durada. Adquireix decisiva influència el pensament que modela la Rut al creure que si diu «t’estimo» algun dia haurà de dir «ja no
t’estimo».
A la ciutat alemanya de Mannheim, d'on és originari el seu pare, Géraldine Schwarz descobreix que el seu avi Karl va comprar el 1938, a molt baix preu, una empresa als seus propietaris jueus, els Löbmman, més tard assassinats a Auschwitz. Després de la guerra, confrontat amb un hereu que reclama una reparació, Karl Schwarz opta per la negació de les seves responsabilitats com Mitläufer, és a dir, aquells que, com la majoria d'alemanys, «es van deixar portar per la corrent». Així arrenca una apassionant investigació que cobreix tres generacions de la història recent d'Europa i que ens obliga a reflexionar sobre els riscos de la desmemòria i l'auge de l'neofeixisme al nostre continent.
COMENTARI: Per l'autora, només els països capaços d'assumir les seves culpes tenen la possibilitat d'encarar un futur més lliure i democràtic. Alemanya i, molt més tard, França van viure aquests processos tant costosos que derivaven d'unes actituds terriblement criminals que havien mantingut durant la II Guerra Mundial. Només el reconeixement i l'assumpció de responsabilitats pot conduir-los cap a una societat progressista i benanant, apartada de tota mena de totalitarismes sectaris.
Quan encara era un adolescent, Leonard Cohen va sortir al balcó de casa seva, a Mont-real, prop d'un parc, i va sentir uns acords de guitarra. Un noi assegut al parc tocava flamenc i durant uns pocs dies es va convertir en el primer mestre de Leonard. Des de llavors, pas a pas, Leonard Cohen ha anat forjant una carrera on els moments estel·lars s'han alternat amb èpoques fosques, i on la música ha anat acompanyada de l'escriptura. Cançons com Suzanne, So Long, Marianne o Chelsea Hotel ens han acompanyat al llarg de segle XX i els poemes del Llibre de l'Anhel resumeixen en poques línies emocions que no tenen data de caducitat. Molts joves veneren a aquest home que el 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries i als seus setanta-vuit anys encara tenia forces i ganes de donar la volta a el món per estar a prop del seu públic. Quan algú el titlla de pessimista, Cohen somriu i deixa anar una de les seves frases memorables, que són una lliçó de vida. Revisant aquestes paraules, entrevistant a la gent que li és propera, treballant amb l'artista per demanar dades inèdites de la seva trajectòria personal i professional, Sylvie Simmons ha reunit les peces que componen a l'home i a l'artista, fins a aconseguir el seu millor retrat. 
