30 de juny 2019

La història viscuda

L’historiador Joan B. Culla, que amb 22 anys visitava Tarradellas a l’exili, ha tingut una vida activa i densa de relacions, amb personatges de primer ordre i en escenaris clau de la nostra història moderna. El seu estil rotund i dinàmic dota d’interès la narració, des dels seus orígens humils al Poblenou fins a la intimitat amb gegants de la nostra història recent, com Jordi Pujol (del qual va ser sparring durant quatre dècades) o Pasqual Maragall, passant per la seva activitat en els mitjans al costat de Josep Cuní, Antoni Bassas o Mònica Terribas, el seu sorollós adéu a El País després de 40 anys de col·laboració, o la seva relació amb Israel, la seva vinculació a TV3, etc. Tot plegat amb el segell d’un dels historiadors, professors i tertulians més savis, independents i amb més deixebles entre els joves periodistes.

COMENTARI: Una llarga trajectòria observant, recopilant i comentat l'activitat política, especialment catalana, durant el règim del 78, ha fet possible aquest llibre de memòries, ple de detalls i anècdotes, que es llegeix en un tres i no res, sense perdre l'interès en cap de les pàgines que ocupa. Pels que vam seguir la majoria dels fets descrits com a simples espectadors, la visió que ofereix qui els va seguir des de primera línia, ens aporta un plus que ens ajuda a comprendre millor uns fets que, a voltes, havien quedat relegats a l'obscurantisme més profund.
    

23 de juny 2019

Un día en la vida de un editor

El lector tindrà accés a una visió de insider del món editorial; dels primers anys de camí d'Anagrama en el tardofranquisme i la transició. A més de l'impagable anecdotari, el llibre ofereix una rica panoràmica de l'univers de l'edició, retrats d'escriptors com Luis Goytisolo o Bolaño, d'editors com José Manuel Lara Bosch i reflexions molt sucoses sobre la indústria del llibre.

COMENTARI: El llibre està construït a base de fragments curts que recopilen discursos, textos d'homenatge, records... que configuren un conjunt global a mode de retalls autobiogràfics que, en algun punt, poden arribar a apropar-se a un llibre de memòries. Malgrat la gran quantitat d'informació de primera mà que ens aporta, el resultat final l'he trobat massa fragmentat, a voltes repetitiu i mancat de tensió literària. Es llegeix bé però no entusiasma.
 

17 de juny 2019

La febre

«Fidel va pensar que en la vida dels homes els misteris de l’amor i de la mort eren la plaga d’una febre mil·lenària tan antiga com el món.» Més que no pas la mera història d’una família al llarg de les generacions, La febre és la creació d’un univers boirós i mític, tan distant com immediat, en el qual les passions i inquietuds humanes apareixen tractades molt directament, sense eufemismes de cap mena, vulgars i imperioses en la seva nuesa; un món impenetrable i màgic on els personatges, desdibuixats i sense identitat a voltes, actuen com moguts per forces inconcretes i alienes, tanmateix inexorables. La febre arrela a l’èpica; n’agafa el caràcter simbòlic de la realitat, el to transcendental —bé que sovint irònic per solemne— del discurs, la mitificació dels actes i dels parlaments, el menyspreu absolut del recurs de la intriga, l’obsessió pel tema clàssic del destí que hi és present tothora, indefugible i patètic. La densitat dramàtica i la visió poètica del món contribueixen a crear un conjunt unitari i harmoniós en el qual els diversos elements hi són relacionats en un encaix perfecte. Tot plegat fa una novel·la extraordinària que confirma aquest escriptor joveníssim.

COMENTARI: D'entrada, descobrir-nos davant d'un jove de dinou anys capaç d'escriure tan bé com ho fa Toni Pascual en aquesta obra. Tal com diu Pla i Arxé (Avui, 1-9-95), l'autor –en el sentit del ritme i la mesura– fa una construcció impecable i aplomada del discurs. Pel que fa referència a la temàtica cal esmentar el tema de la mort que impregna la novel·la de cap a peus i incideix, tràgicament, en una nissaga familiar fins a la completa devastació de la mateixa. Pla i Arxé afegeix en la seva crítica: Tot en la novel·la són sensacions que emmarquen les descripcions de les morts familiars: premonicions, nàusees, sensorialitats exacerbades que situen el lector en el centre de l'experiència d'un món destinat a morir més que no de les morts mateixes.