El fin del fin de la Tierra

En aquesta personalíssima col·lecció d'articles, Jonathan Franzen ret un homenatge implícit a Henry Finder, el seu editor a The New Yorker, qui en una ocasió li va ensenyar que «Tot assaig, fins i tot si tracta exclusivament d'idees, explica una història». Així, en un registre autobiogràfic, Franzen narra algunes de les seves reflexions més urgents, així com les seves preocupacions, fílies, fòbies i expectatives de futur. El fin del fin de la Tierra conté peces sobre novel·listes com Edith Wharton i William T. Vollmann (amb inevitables evocacions del gran David Foster Wallace), fotògrafs com Sarah Stolfa, cròniques de viatges a Nova York, Filadèlfia, Jamaica, Saint Lucia i Albània , Amèrica Central, Àfrica i l'Antàrtida, comentaris sobre polítics com George W. Bush i Donald Trump, advertències sobre un futur ecològicament incert (el títol El fin del fin de la Tierra al·ludeix, entre altres coses, a la difícil situació de la remota i cada vegada menys gèlida Antàrtida) i recurrents homenatges a les aus més belles, més curioses i més rares del planeta, la precària situació és un clar indici de les lluites polítiques i socials que es lliuren ara mateix al món.
A estones polèmic, a estones divertit, entranyable o commovedor, però sempre lúcid, aquest llibre és una genial oportunitat tant per a incondicionals de l'autor com per a aquells que vulguin endinsar-se en la seva obra per primera vegada.

COMENTARI: Malgrat la diversitat temàtica del recull, el gruix de l'obra se centra en aspectes ambientals, prenent especial protagonisme la necessitat de protegir a les aus, una de les passions de l'escriptor. Així, davant la disjuntiva que provoca optar per accions de conservació immediata (protecció dels ocells) envers les de d'abast més a llarg termini (lluita contra el canvi climàtic), l'autor es decanta més per la primera ja que resignar-se a l'augment de sis graus de temperatura durant aquest segle és una conseqüència generada pel capitalisme més salvatge, perpretat per uns governs mancats de tot tipus de sensibilització ambiental. Franzen considera que les accions individuals, en aquest segon apartat, gairebé són irrellevants mentre que el primer hi troba més camp a recórrer i més possibilitats d'incidir-hi.
  

El cavaller Floïd

La biografia apassionant de J.B.Cendrós (Barcelona, 1916-1986), l’empresari del popular Floïd (el pioner dels after-shave), però sobretot és un dels mecenes i activistes culturals més importants que hagi donat Catalunya. La implicació arriscada i personal de J.B.Cendrós, un dels 5 empresaris fundadors d’Òmnium Cultural (1960), i la seva inflexibilitat quan es tractava de la cultura catalana, va permetre sota el franquisme la represa i el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa el 1964 o de l’Editorial Aymà. Descobridor del talent de creadors com Terenci Moix, Cendrós fou promotor del Premi Sant Jordi (1959) i de la tradicional Nit de Santa Llúcia, es va implicar en la Nova Cançó, en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, en Banca Catalana, en el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en una llista inacabable d’accions que han fet de Catalunya el país que és avui. La història desconeguda d’un home que, per sobre de tot, creia en el seu país i la seva gent.

COMENTARI: Més que davant d'una novel·la, ens trobem davant d'un exhaustiu i rigorosíssim compendi biogràfic sobre la figura d'un dels prohoms catalans més desconeguts: J.B. Cendrós. Una obra que ens permet fer un seguiment de la resistència nacional  catalana durant la darrera etapa del franquisme i els primers anys de la transició; amb el focus centrat en un personatge singular que sempre manifestava: He estat feliç al meu país, perquè poder lluitar pel país propi, és un plaer dels deus.