Amb Les noies (The Girls, 2016) la californiana Emma Cline s'ha convertit en l'estrella més jove de la literatura contemporània. Una novel·la que li ha costat més de set anys d'investigació i reescriptura però que ha assolit un nivell qualitatiu extraordinari, gairebé impropi en una noia de només vint-i-set anys.
Evie Boyd és una adolescent de catorze anys atrapada en un entorn buit i extremadament mediocre. Casualment entra en contacte amb una mena de comuna hippie dirigida per Russell Hadrick –una espècie de guru– on coneix a Suzanne Parker, amb la qual estableix relacions amistoses molt intenses. Quan el líder ordena un acte de revenja contra Mitch Lewis, comença una tràgica carnisseria que acabarà amb la vida de quatre persones. Sortosament, Evie en queda al marge gràcies a la preventiva intervenció de Suzanne.
Però el ranxo demostrava que es podia viure a un nivell més excepcional. Que es podien superar aquestes fragilitats humanes tan mesquines i assolir un amor més gran. Jo creia, com fan els adolescents, en la pertinença i superioritat absolutes del meu amor. Els meus propis sentiments en formaven la definició. L'amor d'aquesta mena era una cosa que el pare i fins i tot la Tamar no podrien entendre mai, i és clar, jo havia d'anar-me'n.
Inspirada en el assassinats del clan Manson (09-08-1969), el relat se centra més en el personatge de l'adolescent Evie Boyd, una noia desencisada, sense massa suport familiar, que es rebel·la de la rutina de forma temerària, entregant-se a una col·lectivitat autodestructiva que li arruïna la vida. La novel·la salta entre el 1969 i l'actualitat, quan els records encara la segueixen turmentant. Però per a mi, per sobre de tot, el que més m'ha agradat ha estat l'impecable estil literari d'aquesta escriptora nord-americana que, de segur, el seguirà demostrant llibre rere llibre.
La commemoració del centenari de la Revolució Russa és un bon moment per repassar els fets més transcendentals que van sacsejar aquest extens territori la major part de l'any 1917. També és el temps de treure a la llum novetats editorials que són el resultat de les més recents investigacions que s'han pogut portar a terme gràcies a la parcial desclassificació d'alguns dels arxius secrets soviètics.
El tren de Lenin (Lenin on the Train, 2016), obra de la professora anglesa Catherine Merridale (1959) –especialista en història russa i soviètica– narra el viatge en tren que va haver de fer el líder bolxevic, des de Zurich fins a Petrograd, per poder participar decisivament en la fase culminant de la Revolució Russa, després de l'abdicació del tsar Nicolau II. El viatge va ser possible gràcies al suport d'Alemanya que pensava que, amb la presència de Lenin a la capital, seria més factible que l'exèrcit rús abandonés la I Guerra Mundial. D'aquesta manera els alemanys podrien oblidar-se del front oriental per concentrar-se exclusivament en la lluita contra francesos i anglesos.
Como descubriría Marcu, la visión del futuro que tenía Lenin era mucho más apocalíptica que una simple lucha. El bolchevique se lo explicaba a grandes rasgos a su invitado, mientras los dos permanecían sentados en medio de aquel ambiente cargado por el humo con olor a salchichas y la humedad propia de aquella zona lacustre, y fue entonces cuando Lenin predijo una revolución a escala mundial, una serie de campañas coordinadas, despiadadas y violentas que acabaría para siempre con la doble opresión que suponían el capitalismo y el imperio. Los burgueses tendrían que morir, los grandes latifundios ser presa de las llamas y los esclavistas del mundo afrontar su propia esclavización.
El tren de Lenin és el relat d'un episodi concret de la Revolució Russa. En cap cas pot substituir treballs més extensos com el d'Orlando Figes que vaig comentar aquí mateix el mes d'octubre del 2013. És el resultat d'una investigació exhaustiva que l'autora va anar documentat reproduint, ella mateixa, l'itinerari de l'històric viatge. La lectura pot resultar molt ben complementada amb la visualització de la pel·lícula Il treno de Lenin (1988) del director italià Damiano Damiani, protagonitzada per Ben Kingsley, Leslie Caron i Dominique Sanda.
Aviat farà quatre anys que vaig llegir La veritat sobre el cas Harry Quebert, el best-seller de Joël Dicker que va triomfar arreu del món. Recordo que em va agradar força però que, en cap cas, va satisfer les exagerades expectatives amb les quals s'havia presentat. Ara, amb el Llibre dels Baltimore (Le livre des Baltimore, 2015), aquest jove autor suís torna a regalar-nos un bon relat que, malgrat repetir protagonista –l'escriptor Marcus Goldman– no té res a veure amb el llibre anterior.
La novel·la tracta de la vida de les dues famílies Goldman, els de Baltimore i els de Montclair. Els primers, ric i poderosos; el segons més humils, de classe mitjana. Durant molt de temps, ambdues famílies mantenen unes idíl·liques relacions que es veuen magnificades per l'estreta amistat dels tres cosins: Hillel, Marcus i Woody. Però les coses no són com aparenten, tota la trama desemboca tràgicament el 24 de novembre del 2004, el Dia del Drama, tal com l'anomena l'autor.
L'avi patia per si algun dia m'agafava a mi també el mal dels Goldman que no eren de Baltimore; el famós còlon irritable. Em feia prometre que mejaria moltes verdures amb fibra i que mai faria esforços per aguantar-me les meves «necessitats». Al matí, mentre que en Woody i en Hillel s'atipaven de cereals ensucrats, a mi l'avi m'obligava a atipar-me d'All-Bran. Només m'hi obligava a mi, cosa que demostra que els Baltimore devien tenir uns enzims suplementaris que nosaltres no teníem. L'avi m'explicava els futurs problemes digestius que tindria en tant que fill del meu pare: «Pobre Marcus, el teu pare té un còlon com el meu. Ja ho veuràs, com tu tampoc te n'escaparàs. Menja molta fibra, fill; és molt important. S'ha de començar de jovenet per mantenir tot el sistema en forma.»
Joël Dicker utilitza els mateixos recursos narratius que va emprar en l'obra anterior: ús convencional del llenguatge, salts temporals i espacials de forma continuada, trencaclosques ben tensionats amb resolucions òbvies... Tot ajuda a crear una creixent addicció que ens farà cloure la novel·la en un girar d'ulls. Amb això queda tot dit, molt de mèrit per Dicker i més tenint en compte que, aquesta vegada, no hi ha cap crim per resoldre...
