Vaig triar El Regne perquè una entusiasta crítica literària de Domingo Ródenas, publicada a El Periódico del 18-09-15, m'hi va portar. Sobretot el primer paràgraf: Si m'haguessin dit que llegiria amb avidesa insaciable un llibre de més de 500 pàgines que gira al voltant de l'Evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols m'hauria posat a riure. Però així ha sigut. Un paràgraf tan contundent que convidava a comprovar-ne la veracitat.
D'entrada la proposta semblava summament atractiva doncs combinava tres paràmetres d'enorme potencial: la qualitat de l'autor, Emmanuel Carrère, conegut per una trajectòria literària i cinematogràfica rellevant; la presentació dels textos bíblics com el resultat d'una investigació meticulosa i un estil personal que complementava la trama principal amb nombrosos tocs autobiogràfics, plens d'humor i de pinzellades irreverents.
El que més em sorprèn no és pas que l'Església s'hagi allunyat tant del que era al principi, sinó al contrari, que tot i no haver arribat a ser el que pretenia, hagi convertit aquell desig en ideal i s'entesti a ser-hi fidel. Mai no s'ha oblidat el que era al principi. Mai no s'ha deixat de reconèixer-ne la superioritat, de voler-hi tornar com si la veritat fos allà, com si el que quedava del nen fos la millor part de l'adult.Sento discrepar de l'articulista però a mi el llibre només m'ha agradat parcialment. He disfrutat més quan l'autor explicava les seves pròpies vivències que no pas quan s'esplaiava en els orígens del cristianisme, sempre amb el mateix final: persecucions i desavinences internes. La vessant personal desprenia autenticitat per tots els porus, plena de sentiments desacomplexats i rotunds, capaços d'erigir-se en una autèntica exaltació de la sinceritat. Només per això val la pena dedicar unes hores a Carrère.
