Dins el cicle de xerrades que organitza l'ANC d'Artés, el dia 10 de juliol del 2015 vam poder escoltar a Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, que va presentar-nos el seu llibre Desclassificat: 9-N. Durant el col·loqui els assistents també van mostrar molt interès en conèixer la seva opinió davant la transcendental jornada electoral del 27-S i del procés constituent que se n'ha de derivar.
Vicent Partal va posar molt èmfasi en la importància del 9-N tot i que, des d'alguns sectors, repetidament s'ha menystingut. Per ell va suposar un autèntic acte de desobediència envers l''Estat que mitjançant el Tribunal Constitucional l'havia prohibit dues vegades gairebé consecutives. Més de dos milions de persones van exercir el seu vot enmig d'una diada il·lusionant, lúdica, pacífica, amable i reivindicativa.
El llibre és la crònica secreta d'una votació revolucionària. Comença el dia 12 de desembre del 2013 quan representants del Govern i dels partits proconsulta anuncien l'acord sobre la data i la pregunta del referèndum del 9-N. A partir d'aquí van començar onze mesos frenètics que van culminar amb la històrica diada que dóna títol al llibre. Vicent Partal ens els explica amb tota mena de detalls que serveixen per enriquir una apassionant lectura i descobreixen els episodis més significatius d'aquesta part del procés.
El procés del 9-N havia estat prohibit explícitament per l'estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar no una sinó dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria «el possible i l'impossible» per evitar «la presència de les urnes als carrers». El dia abans, dissabte, els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien. I, tanmateix, es va fer. I, tanmateix, les urnes hi van ser i els ciutadans van votar. I a Brussel·les van encendre el televisor i van veure que els catalans votaven.
La setmana del 27-S era una bona ocasió per llegir aquest llibre. Sobretot pel seu contingut curós però optimista i, també, per comprendre com l'afirmació de l'autor sobre la transcendència del 9-N estava plenament fonamentada.
La segona part de la Saga de Dublín comença a finals del segle XVI i acaba a principis del segle XX, és a dir, la part més recent i –per a mi– més interessant de la història irlandesa és ignorada per l'autor que només es refereix breument al transcendental alçament del 1916 a través d'unes poques pàgines que dediquen més atenció a la ficció que a la pròpia realitat.
De totes maneres, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening, 2006) esmenta un grapat d'importantíssims fets històrics com la Reforma i la Contrareforma, l'arribada al poder i la campanya d'Irlanda d'Oliver Cromwell, l'inici del domini hegemònic dels protestants sobre els catòlics, la influència de la Revolució Francesa, la crisi de la patata, la gran fam irlandesa, l'aparició del Sinn Féin i la sublevació del 1916. Episodis que emmarquen l'argument de l'obra basat en la vida de diverses famílies al llarg d'uns quants segles d'història i que ja havíem conegut i seguit al primer volum de la saga d'Edward Rutherfurd.
La major part dels irlandesos estaven a la vora de la inanició, cert, i el nombre de persones afeblides que morien de malaltia augmentava. S'havien plantat tan poques patates que: tot i que haguessin escapat a la plaga, no eren suficients per alimentar els pobres que depenien d'ella. I cada vegada més grangers i petits parcers es veien obligats a deixar les seves terres, quedant reduïts a un estat de desesperada indigència. Irlanda havia caigut en un estat de completa prostració. No obstant això, la fam va concloure. I com es va aconseguir això tan meravellós? De la manera més simple possible. Es va declarar, per llei que la fam ja no existia. No podia ser d'altra manera, ja que els 'whigs' afrontaven unes eleccions generals.
L'obra segueix la mecànica de la primera part i els descendents dels personatges anteriors ara són els protagonistes de la nova trama argumental que, al meu entendre, massa vegades es converteix en insubstancial, previsible i reiterativa. Una de les grans errades consisteix en aturar el relat a començaments del segle XX oblidant-se dels esdeveniments transcendentals que es van succeir durant la resta del segle. Potser la meva decepció és deguda a que vaig gaudir molt més llegint la primera part la qual va afavorir unes expectatives que ara no s'han vist assolides.
