Open

Sovint, i quan és possible, m'agrada començar aquests comentaris de lectures explicant el perquè de la tria del llibre. Penso que és curiós esbrinar el rerefons d'una elecció concreta davant d'un munt d'infinites possibilitats. Crec que pot servir per apropar-nos als mecanismes d'elecció utilitzats que, en molts casos, no són més que una concatenació d'efectes derivats del més pur atzar. En aquest cas, però, això no és així ja que se n'ha parlat tant i bé de l'autobiografia del tennista de Las Vegas que gairebé resultava impossible ignorar aquesta aparició tardana –el llibre es va publicar als EUA el 2009– que finalment ha estat traduït a la llengua castellana.

Amb l'inestimable ajuda de l'escriptor i periodista J. R. Moehringer –premi Pulitzer 2000–, l'extennista Andre Agassi (Las Vegas, 1970) construeix una crua autobiografia en la que el patiment i la infelicitat es donen la mà amb l'amor i l'èxit esportiu. Una exhaustiva seriació cronològica de dades i més dades que ens endinsen en una espiral de vertigen que, freqüentment, voreja la pròpia autodestrucció del protagonista.

Open comença poques hores abans del darrer partit de la carrera d'Andre Agassi. Aquella nit ha de dormir a terra ja que la seva esquena no suporta els matalassos. El seu cos està molt castigat a conseqüència d'una exigent trajectòria que va començar des de ben petit perquè el seu pare estava obsessionat en fabricar uns fills campions. Des dels set anys d'edat ja havia de lluitar amb una màquina llençapilotes –ell la va batejar com el drac– que Mike Agassi havia modificat a l'alça perquè les boles assolissin una velocitat de 180 km/h. L'exigència paterna l'obligava a tornar-ne 2.500 al dia, 17.500 a la setmana, gairebé 1.000.000 a l'any.

Sóc un home jove, relativament jove. Tinc trenta-set anys. Pero em llevo com si en tingués noranta-sis. Després de tres decennis corrent a tota velocitat i aturant-me en sec, saltant molt enlaire i aterrant amb força, el meu cos ja no em sembla el meu cos, sobretot els matins. A conseqüència d’això, la meva ment no em semblava la meva ment. Des que obro els ulls sóc un desconegut per a mi mateix, i encara, com dic, que no sigui res, als matins la sensació resulta més accentuada.

Tot i que són simplement unes memòries d'un esportista d'elit, el llibre es llegeix amb molta fruició. Es nota la bona feina de Moehringer que ha estat capaç de bastir una estructura captivadorament addictiva que ha servit per entusiasmar a una autèntica legió de lectors, com el conegut escriptor i periodista Xavier Bosch que manifestava: Només desitjo que sigui l’hora d’anar a dormir per agafar Open, les memòries d’Andre Agassi, el guanyador de vuit Grand Slams, i continuar devorant els detalls d’una confessió, a la menuda, que va d’esport i de patiment, molt més enllà del què ningú podia sospitar.

En el cafè de la joventut perduda

Recentment, Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) –un dels grans autors francesos vius– ha resultat agraciat per l'Acadèmia Sueca amb el Premi Nobel de Literatura 2014. Abans ja havia obtingut el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa (1972) i el prestigiós Premi Goncourt (1978). És l'autor de la reconeguda Trilogia de l'Ocupació formada per les seves tres primeres novel·les: La place de l'Étoile (1968), La ronde de nuit (1969) i Les boulevards de ceinture (1972). Tambe cal destacar Rue des boutiques obscures (1978) que podem trobar traduïda al català amb el títol Carrer de les botigues fosques.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le cafè de la jeunesse perdue, 2007) és una novel·la curta relativament recent que s'endinsa en els ambients bohemis i literaris del París dels primers anys seixanta. El centre d'interès s'estableix en el cafè Condé, prop del Carrefour de l'Odéon, on una sèrie de parroquians habituals aniran desgranant les seves ambicions i vivències. Cada capítol està explicat per un protagonista diferent que ens permet seguir una història, amb final tràgic, plena d'episodis difícils i anguniosos que s'intercalen amb moments màgics, resplendents i joiosos. Surant, per sobre de tot, l'omnipresència d'una ciutat mítica que Modiano descriu amb brillantor i amb gran estima.

En una de les parades dels llibreters de vell, una d’aquelles caixes verdes, em va caure als dits un llibre de butxaca que tenia per títol El bell estiu. Sí, era un estiu bell, perquè em semblava etern. I tot d’un plegat les vaig veure, a l’altra vorera. Arribaven del carrer dels Grands Degrés. La Louki em va fer un signe amb el braç. Caminaven cap a mi sota el sol i el silenci. Era així com sovint apareixien als meus somnis, totes dues, pels topants de Saint Julien le Pauvre... Em penso que era feliç, aquella tarda.

És un plaer poder-se endinsar pel París dels anys seixanta de la mà d'un expert com Modiano que, mentre va desgranant la seva història ens fa de guia d'una de les ciutats europees més emblemàtiques que amb anterioritat ja hem pogut assaborir en altres formats, tant audiovisuals com literaris. És un llibre que et fa caure en la temptació de consultar sovint l'Street View del Google Earth perquè, a partir de les imatges del present, ens puguem imaginar com devien ésser aquests escenaris mig segle enrere.

Certament, la concessió del Premi Nobel de Literatura 2014 ens ha impulsat a descobrir Patrick Modiano i la lectura de la novel·la En el cafè de la joventut perduda s'ha de convertir en l'aperitiu del repàs d'una extensa obra que, segons el meu interès personal, ha d'assolir el clímax amb la Trilogia de l'Alliberament.