El 12 de febrer del 1972 —a les acaballes del franquisme— en plena lluita sindical per negociar un conveni col·lectiu just, els treballadors del torn de tarda de les mines de potassa de Sallent decidirien iniciar una tancada al pou de la mina, bloquejant amb una gran biga de fusta la gàbia de l’ascensor. Es va iniciar una gran vaga que començà a les mines i abarcà a tot el poble, paralitzant indústries i comerços. Al mateix temps, les dones dels obrers decidiren tancar-se a l’església durant tots els dies de vaga. Sallent va quedar ocupada militarment per membres de la Guàrdia Civil i per una cinquantena de policies antidisturbis, provinents de Valladolid, que esperaven ordres estacionats a la benzinera d'El Lleó. La vaga s’acabà a la matinada del dia 16 de febrer amb una victòria parcial dels vaguistes.
Malgrat tot, en plena dictadura franquista, l’episodi va servir per continuar fent créixer el moviment sindical i constatar la solidaritat de tot un poble que es va unir sense escletxes per defensar la lluita d’una part de la seva col·lectivitat. També va servir per desemmascarar molts personatges, situant-ne cada un al lloc on li pertocava: el rector al costat del poble i l’alcalde al costat dels repressors.
Però Sallent va demostrar que era possible fer-la [la vaga general], que era possible mobilitzar la ciutadania a l'entorn d'una causa justa i que les lluites populars són també d'una gran eficàcia si, sota una actitud pacífica, existeix també la ferma convicció que la causa per la qual es lluita és suficientment important com per mobilitzar els sentiments solidaris de tota la població.
En plena dictadura franquista, els sallentins ens van donar una lliçó de lluita democràtica que, anys més tard, va cristal·litzar arreu amb la implantació de l'estat del benestar. Malauradament, quaranta anys després, la classe política corrupta ha anat dilapidant el crèdit i ha convertit el paratge frondós en un ermot on no hi afloren ni les males herbes. Torna a ser hora de solucions radicals.
