Després d'una breu però gratificant immersió dins les aigües de la literatura contemporània nord-americana (Paul Auster i Jonathan Franzen) venia de gust conèixer a un altre destacat membre d'aquesta confraria: Richard Ford. Potser hagués estat més convenient començar per la trilogia que el va fer famós però, en aquest cas, s'ha imposat la més estricta actualitat i hem triat Canadà (2012), la seva darrera novel·la, de recent aparició.
Richard Ford (Jackson, EUA, 1944) va saltar a la fama l'any 1986 amb la publicació de la novel·la The Sportswriter (El periodista esportiu), primera entrega d'una sèrie de tres protagonitzades per Frank Bascombe: Independence Day (1995) – la primera novel·la que va obtenir, al mateix temps, els premis PEN/Faulkner i Pulitzer– i The Lay of the Land (Acció de Gràcies, 2006).
A Montana (EUA), als anys seixanta, Dell i Berner Parsons –dos germans bessons de quinze anys– veuen com els seus pares han d'ingressar a la presó després d'haver perpretat un atracament. Abans de caure sota la tutela dels serveis socials emprendran la fugida per separat. La Berner se n'anirà i, tota sola, es buscarà la vida i Dell marxarà amb una amiga de la seva mare que el conduirà al Canadà. Allí estarà a càrrec de l'inquietant Arthur Remlinger, un americà que anys enrera també va haver d'abandonar precipitadament els EUA per instal·lar-se al país veí.
La Mildred Remlinger m'havia aconsellat que mirés de pensar en tantes coses com pogués i no centrar-me d'una manera malsana en només una, i que sempre procurés saber alguna cosa a la qual pogués renunciar. D'altra banda, els meus pares m'havien aconsellat, cadascun a la seva manera, que acceptés. («Flexibilitat» era la paraula preferida de la mare). Amb el temps, jo mateix arribaria a ser capaç d'explicar-m'ho tot… en algun lloc. D'alguna manera. I possiblement també a la meva germana, la Berner, a qui sabia que tornaria a veure abans de morir-me. Fins aleshores, intentaria trobar un equilibri entre els bons consells que havia rebut: generositat, perseverança, acceptació, renúncia, obrir-me al món; i amb totes aquestes coses, construir una vida.
Novament ens trobem davant una novel·la en la qual és més significatiu com s'expliquen els fets que no pas la pròpia trama argumental, tot i que aquesta no és gens despreciable. El paral·lelisme establert entre Arthur Remlinger i Dell Parsons, dos nord-americans que han hagut d'adoptar la nacionalitat canadenca, sintetitza les repercussions dels actes que hem d'entomar personalment si són propis o, resignadament, si ens venen de rebot. Arthur ha de lamentar la seva ingènua temeritat i Dell l'idiotesa dels seus pares. Però tots dos han de plantar cara a un futur difícil i tenebrós que mai hagueren imaginat haver d'afrontar. Malgrat tot, Dell assoleix finalment un futur raonablement confortable ja que ha estat capaç de no caure mai en el cinisme, tolerar bé les pèrdues i connectar les coses desiguals en un tot que preserva el bé.
D'entre totes les novel·les llegides l'any passat destacaria A dalt tot està tranquil, l'òpera prima de Gerbrand Bakker que vam comentar en aquest mateix bloc el 18 de maig del 2012. Ara, tres anys després d'haver-se publicat en holandès, ens arriba la versió catalana de De Omweg que aquí s'ha batejat com a Deu oques blanques. És la segona novel·la d'aquest autor i ha resultat agraciada amb el Independent Foreign Fiction Prize del 2013.
Una dona de mitjana edat abandona el seu marit i deixa la seva llar holandesa per instal·lar-se en un mas rural del País de Gal·les. Només s'emporta la biografia i la col·lecció de poesies de l'escriptora nordamericana Emily Dickinson. Viu en un ambient de solitud, envoltada de natura, vora un petit poblet gal·lès habitat per personatges decididament singulars. Observa molt intrigada com de les deu oques que hi havia quan va arribar, amb el pas del temps en va minvant el nombre d'una forma inexplicable. Estableix una relació d'amistat amb el jove Bradwen Jones que se li presenta acompanyat del gos Sam.
Gerbrand Bakker, durant la roda d'entrevistes que ha concedit per presentar aquest segon treball, ha manifestat que –des de feia molts anys– li rondava pel cap un poema d'Emily Dickinson i que ha hagut d'escriure aquesta novel·la per poder-lo entendre:
Fes aquest llit ben ample.
Fes aquest llit amb reverència,
Espera-hi fins a les albors del judici final
Excels i bell.
Que el matalàs sigui llarg,
Que el coixí sigui generós;
Que cap soroll groc a l’alba
Profani aquest terreny.
Ens tornem a trobar davant una novel·la lenta i parsimoniosa, descaradament minimalista. Un relat en el que no passa res d'extraordinari, una crònica rutinària de la vida al camp que s'atura en cada un dels moviments que fan els nostres protagonistes. Destil·la un amor indissimulat per la natura i per tots els éssers vius que la conformen, tot i que Bakker, apel·lant al seu ofici de jardiner, manifesta que el seu treball no és massa respectuós amb l'entorn més natural i salvatge.
De totes maneres, ho ha tornat a aconseguir, d'una manera planera i tranquil·la hem gaudit novament d'una lectura extraordinària.
Amb només divuit anys, Salvador Espriu va escriure Laia (1932), la seva tercera novel·la. Abans havia escrit Israel (1929) i El doctor Rip (1931), la primera en llengua castellana. Malgrat disposar d'una extensa obra en prosa, el poeta de Sinera no ens va deixar la gran novel·la que els lectors repetidament li reclamaven i que l'hagués consolidat definitivament com el gran escriptor que ja era, si bé, en una entrevista televisiva havia manifestat que –en la seva ment– la tenia perfectament concebuda i planificada.
Laia va ser una nena abandonada a la seva sort, víctima d'una malaltia hereditària que li provocava episodis de crisis epilèptiques. Malgrat tot, era prou valenta i liderava la seva colla formada exclusivament per nois. Anys després es va casar amb en Quelot, un mariner ruc, lleig i alcohòlic que la maltractava a diari. Va engendrar un fill deficient que morí prematurament i s'enamorà de l'Esteve, company pescador del seu marit. Aquesta novel·la es traslladà al cinema, l'any 1972, amb una pel·lícula protagonitzada per Núria Espert i Francisco Rabal i dirigida per Vicenç Lluch.
I l'Esteve es va dir que aquella boira era com la Laia. La Laia, magnífica i olorosa com una fruita, d'una ànima abrandada i inabastable com la calima, sempre igual i sempre nova, que punxava i feria i fiblava la carn i l'amarava d'anhels, com l'aigua de la boira, tan enganyosa. Tan enganyosa com l'aigua de la boira. Al cel immens, les estrelles, també semblants a la Laia. A vegades hi havia al fons dels ulls de la dona una llumeneta tendra i clara, serenor. Però la boira aviat els enterbolia, i el desig penjava dels llavis com una amenaça.
L'estiu del 1931, Salvador Espriu havia començat a escriure una novel·leta de costums mariners. En ella, la vida marinera seria l'element més essencial per sobre de les vicissituds dels propis protagonistes. Molts lectors hi han volgut veure l'Arenys del segle XIX, perfectament retratat. Un paisatge que sobresurt damunt d'una sèrie de personatges imperfectes que, sovint, es comporten com autèntiques caricatures grotesques. Aquest interès que mostra l'autor per l'ambientació en detriment de la pròpia acció narrativa el podem percebre diàfanament amb la propia estructura de la novel·la, la qual s'oblida de la protagonista al bell mig del relat fins recuperar-la al tram final. Entremig s'hi escolen capítols merament descriptius però construïts amb absolut mestratge, com el de Setmana Santa on l'autor fa una portentosa demostració del seu talent literari.
No seria just acabar aquestes línies sense fer-nos ressò de l'ostentosa exhibició lèxica, a la manera de Joaquim Ruyra, que es desprèn pàgina rere pàgina. Així, no sorprèn que, més endavant, Espriu escrigui aquells versos tan famosos: Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo.
