Mirmanda

Al poema èpic Canigó, que va escriure Jacint Verdaguer l’any 1886, sobresurten dos versos –exactament en el Cant VIè– que amb el pas del temps s’han anat convertint en dita popular: Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat. Un refrany que, segurament, pot emprar-se quan convé abaixar els fums dels barcelonins. 

Mirmanda és una ciutat imaginària que hom sol situar dins el terme de Terrats (Rosselló), als pendents baixos de la comarca dels Aspres, a tocar del marge dret del torrent Canta-rana i molt a prop dels vestigis megalítics coneguts com el Roc de les Lloca i el Camp de Morts, on potser hi reposen alguns cabdills gals que es van rendir davant d’Anníbal. Va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants.

Carretera d’entrada al municipi de Terrats (Rosselló).

La creença popular d’antany considerava que no hi havia cap lloc més ric al món i que Mirmanda i el mont creux de Corbèra valien més que tot el Rosselló plegat. Deien que prop de la ciutat encara es podia observar la traça meravellosa d’un dels peus del cavall de Rotllan, un heroic soldat de l’emperador Carlemany, protagonista de La cançó de Rotllan (s. XI), probablement la cançó de gesta més antiga escrita en llengua romànica a Europa. Mirmanda va ser un domini de les fades; i els romàntics de l’entorn creien que en aquests llocs, avui en dia ombrívols i silenciosos, es van sentir alguna vegada els sons harmoniosos del Rei Artús, que la brisa del matí feia arribar a les orelles de les dones d’aigua. 

Diu la llegenda que Mirmanda va ser una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivien les Encantades. D’entre els seus tresors en destacava un mirall que tenia la capacitat de fer enamorar tothom qui s’hi reflectís. Invisible a ulls humans, la ciutat només podia ser vista per pocs pastors, alguns dels quals havien guanyat el favor de les nimfes i s’havien enriquit substancialment. Aquests hi havien vist magnífiques habitacions, de lluminositat esclatant, on les aloges omplien d’alegria i de plaer l’ànima dels mortals que havien elegit, si bé totes aquestes visions apareixien i desapareixien d’una manera capritxosa. 

Moltes vegades s’havia observat, damunt la catifa verda de les valls de Mirmanda, roba estesa d’una blancor tan extraordinària que era l’enveja de les mestresses del veïnat. Aquesta roba s’esvania d’una forma inesperada, sense deixar rastre, acompanyada d’un sorollós brogit. La reina de les fades va decidir premiar els pastors més respectuosos amb el seu poder. Aleshores, després de veure una altra vegada com havia desaparegut de sobte la roba estesa, un pastor va quedar atrapat dins un cinturó encantat que li seguia els passos. Sorprès, el recollí mentre una veu, des de les altures, li cridava: Vés, tu no seràs mai pobre.

Portada de la revista de la Catalunya Nord i logotip de la col·lecció d’Ed. de 1984.

Però, farta de la superficialitat terrenal, la Deesa Mare va provocar un cop de mar que va esborrar Mirmanda del mapa. Tota la plana del Rosselló va desaparèixer fins que el muntanyam del Canigó va aturar el mar. Llavors va ser quan els pagesos dels Aspres van fundar l’actual poble de Terrats, molt a prop de les runes de la ciutat fantàstica.

L’única supervivent de la catàstrofe va ser la darrera reina que havia tingut la sensatesa de fugir abans del tsunami però que desconeixia els motius que havien mogut a la Deesa Mare per enaiguar tota la ciutat. Llavors va decidir construir una còpia perfecte de l’antic palau sota el puig de la Capsana i reprendre la vida social amb festes multitudinàries a les quals convidava les goges dels entorns. Malgrat tot, ben aviat es va adonar que fer renéixer Mirmanda era impossible i es va suïcidar. Des d’aleshores, la mítica ciutat i els dos palaus van romandre dormint el somni dels justos i només la tradició oral i les llegendes populars han fet possible recuperar aquests episodis i indrets meravellosos. 

Avui, Mirmanda també dóna nom a una revista cultural de la Catalunya Nord i a una col·lecció literària d’Edicions de 1984.

LA GOJA DE MIRMANDA

Quan Barcelona era un prat
ja Mirmanda era ciutat,
forts gegants l'han aixecada,
que de pedra amb glavi tosch

quant los veien dintre el bosc,
fins los roures tremolaven.

Canigó (Cant VIè, Nuviatge)

Jacint Verdaguer