HHhH (Himmlers Hirn heißt Heydrich)

Reinhard Heydrich

Reinhard Heydrich era el prototip del nazi perfecte: alt, ros, ulls blaus, intel·ligent i malvat; molt, molt malvat. Va arribar a ser  cap de la Gestapo, cap dels serveis secrets nazis, planificador de la Solució Final i Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia. També se'l coneixia com el botxí de Praga, la bèstia rossa i l’home més perillós del Tercer Reich. Era tan intel·ligent, metòdic i perfeccionista que la frase Himmlers Hirn heißt Heydrich (El cervell de Himmler es diu Heydrich) es va fer molt popular entre molts membres de les SS. Precisament l'acrònim d'aquesta frase, HHhH, és el que dóna títol al llibre.

Tot i que pugui semblar-ho, aquesta obra del professor francès Laurent Binet, guanyadora del Premi Goncourt 2010 a la primera novel·la, no és només una biografia d'aquest maleït jerarca nazi sinó un relat atípic que barreja fets reals amb reflexions de l'autor sobre com explicar la història, amb una exhaustiva descripció de l'obsessiu procés d'escriptura. Estructurada en capítols breus, la lectura de la novel·la assoleix ràpidament la velocitat de creuer i ens enganxa de mala manera. Se'ns fa impossible deixar-la.

L'homenatge més encertat que els nazis van retre a la memòria de Heydrich no fou el discurs que Hitler va pronunciar en els funerals del seu servidor zelós, sinó probablement això: el juliol del 1942 comença el programa d'extermini de tots els jueus de Polònia amb la inauguració de Belzec, Sobibor i Treblinka. Des del juliol del 1942 fins a l'octubre del 1943, més de dos milions de jueus i prop de cinquanta mil gitanos van morir en el marc d'aquest programa. El nom en clau que van donar a aquesta actuació és Aktion Reinhard.

Cal destacar la part final del llibre on s'hi descriuen l'atemptat al revolt d'Holešovice, la massacre de Lidice i el setge final a l'església de Sant Cirili i Metodi de Praga. Un homenatge al poble txec i eslovac centrat en les heroiques figures de Jozef Gabčík i Jan Kubiš, els dos paracaigudistes protagonistes de l'acció.

El temor d'un home savi

Patrick Rothfuss

Em va agradar tant El nom del vent, primera part de la trilogia Crònica de l'assassí de reis de l'escriptor nord-americà Patrick Rothfuss, que em vaig precipitar a l'hora de comprar la segona part. Vaig córrer tant que quan tenia el llibre a casa vaig assabentar-me que també havien editat alhora la versió catalana. Ignorava que aprofitessin l'efemèride per presentar en la nostra llengua totes dues parts, això sí, amb un retard de més de dos anys ja que El nom del vent es publicà en castellà l'any 2009.

Vés en compte pel camí —va dir amb expressió preocupada—. Recorda que tot home savi tem tres coses: la tempesta al mar, la nit sense lluna i la ira d'un home benèvol.

En El temor d'un home savi, Kvothe, l’hostaler pèl-roig continua el relat de la seva vida perquè el Cronista n’escrigui la història, sota l’atenta mirada de l’enigmàtic Bast, deixeble de Kvothe. Gairebé la meitat del llibre explica la vida universitària del protagonista, els seus progressos en l'aprenentatge de la màgia i les relacions amb els seus amics i amb la seva admirada Denna. Més endavant deixa la Universitat a la recerca d'un mecenes que li faciliti la supervivència. Aquest li mana formar part d'un grup de mercenaris que ha de neutralitzar una banda de lladregots. Finalment, arriba a conèixer a Felurien i el món de Fae. Tot un llarg recorregut per saber més coses dels Xandrian, els assassins dels seus pares.

Malgrat mantenir la solidesa inicial, aquesta segona entrega m'ha decebut lleugerament. Penso que ha perdut part de la frescura original i l'autor s'ha equivocat a l'allargar innecessariament alguns paràgrafs. Suposo que l'èxit inesperat d'El nom del vent ha afectat a l'autor i aquest ha volgut reaccionar anant més enllà i renunciant a uns plantejaments inicials que, segurament, eren els correctes. De resultes de tot això, la lectura d'aquest segon treball no ha resultat tan plàcida ni entusiasta com la del primer.

Només cal esperar, ara sense tanta expectació, la tercera i definitiva part que portarà per títol Les portes de pedra. Seria interessant que Patrick Rothfuss recuperés el sentit comú  i ens oferís un treball que ens permetés reconciliar-nos novament. De totes maneres, el simple fet de saber com acaba la història d'en Kvothe ens impulsarà a encarar la lectura del tercer llibre amb il·lusió.