Indigneu-vos! (Encara més?)

Stéphane Hessel  (Berlín, 1917)

Prou indignat que estic amb la classe política que ens representa, ara només em faltava llegir el llibre d'Stéphane Hessel, un estrany best-seller que ha arrasat per Sant Jordi. Potser serà pel tamany, només 60 pàgines amb pròleg i epíleg inclosos, o potser pel boca a boca, Hessel ha triomfat a casa nostra amb un exaltat manifest contra el conformisme. I això té molt de mèrit venint de qui ve, un senyor de 93 anys amb una intensa biografia viscuda amb compromís i coherència.

Tot i que resulta difícil resumir un text tan curt, m'agradaria destacar, per la seva lucidesa, el paràgraf següent:

Gosen dir-nos que l'Estat ja no pot garantir els costos d'aquestes mesures ciutadanes. Però com pot ser que avui faltin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes si la producció de riquesa ha augmentat considerablement des de l'Alliberament, un període en què tot Europa estava arruïnada? Només pot ser perquè el poder dels diners, tan combatut per la Resistència, mai no ha estat tan gran, insolent, egoista amb tots, des dels seus mateixos servents fins a les mes altes esferes de l'Estat. Els bancs ara ja privatitzats es mostren sobretot preocupats pels seus dividends i pels elevats salaris dels seus directius, i no pas per l'interès general. La distància entre els més pobres i els més rics no havia estat mai tan important, i mai no s'havia fomentat tant la cursa pels diners, la competició.

Alguns passatges d'Indigneu-vos! em recorden a l'excel·lent treball de Tony Judt, El món no se'n surt, esmentat en aquest bloc mesos enrere: una crida a la insurrecció pacífica adreçada prioritàriament als més joves perquè no es deixin perdre tot allò que tants esforços ha costat aconseguir. Un llibre militant que no només mereix ser llegit sinó ser seguit.

El nom del vent

The Name of the Wind (2007)

El mes de juny del 2009 vaig llegir en la revista literària Qué leer? el comentari següent:

Probablement, el nom de Patrick Rothfuss, hores d'ara, no li digui res. Perquè aquest estrany senyor, nascut a Wisconsin fa 36 anys, ha escrit en les seves estones lliures de l'última dècada i mitja una de les millors novel·les fantàstiques de tots els temps: El nom del vent. 

Tot i que em va sorprendre la rotunditat de l'afirmació no vaig pensar més en aquesta obra fins que, mesos enrera, una companya de treball me’n va tornar a parlar en termes semblants. Llavors vaig decidir que l’hauria de llegir per formar-me’n la meva pròpia opinió i, la veritat, és que hi coincideixo plenament.

 

Malauradament aquest llibre no està traduït al català, cosa que no acabo d’entendre, però com que som bilingües vaig optar per la versió castellana, ara en edició de butxaca a un preu molt assequible. Sens dubte, ha resultat una inversió molt beneficiosa.
 

Patrick Rothfuss (Madison, 1973), professor de la Universitat de Wisconsin, ha dedicat més de catorze anys a escriure la trilogia coneguda com The Kingkiller Chronicle, el primer volum de la qual és The Name of the Wind que va aparèixer el 2007. Als Estats Unitats ja ha sortir el segon episodi, The Wise Man’s Fear que ens arribarà aquí a finals d’any. Només quedarà la tercera i definitiva entrega, The Doors of Stone, que encara no té data d’aparició.
 

El protagonista, Kvothe, es disposa a explicar l’autèntica història de la seva vida. Això l'ocuparà tres dies que són els que l’autor fa coincidir amb els tres llibres de la trilogia. Els fets seran recollits i anotats pel Cronista, una espècie de periodista medieval que es dedica a recopilar històries. Per aquesta raó la novel·la intercala episodis del passat amb el present narratiu que es desenvolupa dins la posada Roca de Guía.
 

Evidentment, la vida de Kvothe és interessantíssima: va ser músic, captaire, lladre, estudiant, mag, heroi i assassí. El primer volum recull la seva infantesa i adolescència, amb els seus inicis formant part d’una companyia d’artistes itinerants, la mort violenta dels seus pares i amics, el període de misèria pels carrers de Tarbean i l’ingrés a la Universitat d’Imre.
 

L’obra, que s’inscriu en el gènere fantàstic, ha servit per comparar a Rothfuss amb grans escriptors com J.R.R. Tolkien, Ursula K. Le Guin o George R.R. Martin. La fantasia que desprèn en cap cas enfarfega ja que l’habilitat de l’autor és tractar-la com la pura realitat, molt ben descrita i sense artificis innecessaris. Si un succedani com Harry Potter va triomfar, El nom del vent hauria d’arrasar.