Haruki Murakami, recentment guardonat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya, ens té acostumats a construir uns universos on es barreja la realitat amb la fantasia. El títol d’aquesta obra ens remet al conegut món que George Orwell ens va descriure a 1984. Es tracta, doncs, d’un relat on l’element fantàstic s’imposarà a la quotidianitat a través d’uns recorreguts convergents protagonitzats per dos joves de trenta anys, en Tengo i l’Aomame.
Com en altres treballs de Murakami, els nostres herois aniran desenvolupant les seves tasques en paral·lel i malgrat l’estreta relació que els uneix, en cap pàgina de la novel·la arribaran a trobar-se. Se serviran dels actors secundaris, en aquest cas de la Fukaeri, per refermar i engrandir uns vincles d’unió tan estrets que resoldran bé la narració sense necessitat del contacte físic.
Torna a ser importantíssima la banda sonora. En aquest cas hi domina la música clàssica, destacant-hi la Sinfonietta de Léos Janacek. L’altra passió de l’autor, el jazz, també es fa notar així com altres elements emblemàtics de la cultura occidental: Rolling Stones, Faye Dunaway, Steve McQueen…
El que més m’agrada d’aquest autor és la increïble capacitat narrativa que exhibeix a cada paràgraf de la història. Ho fa d’una manera ben senzilla, sense emprar paraules rebuscades o construccions funambulistes. Transmet la sensació d’una escriptura espontània, àgil, planera, capaç d’arribar allà on vol sense necessitat de malbaratar cap paraula. Les seves descripcions, tant de personatges com d’escenaris, són tan precises que podrien competir amb imatges reals. A mesura que vas llegint penses que l’escriptor ho ha redactat tal com raja, sense massa correccions posteriors.
Cal esperar la segona i definitiva entrega per fer-ne una valoració més precisa, ara resten molts interrogants per resoldre i la curiositat no satisfeta ens fa esperar amb expectació el desenllaç final. Llavors en tornarem a parlar.
