23 de maig 2010

Benvinguda fibra òptica

En aquests dies convulsos, amb la gent preocupada per la feina, amb una mediocre classe política que cal urgentment regenerar i amb la fragilitat d’un sistema econòmic que convé reinventar, topar-se amb una bona notícia esdevé gairebé una casualitat. Però l’atzar existeix i no sempre la torrada cau pel costat de la mantega.

Dic això a propòsit de l’informació apareguda al programa de la Fira d’enguany que anunciava l’arribada de la fibra òptica al polígon d’Artés. Es tracta d’un projecte de 228.859.000 € subvencionat en un 50% pel fons europeu FEDER i en un 25% per la Diputació de Barcelona. En el mateix text s’afegia que la inversió garantiria uns serveis de qualitat al polígon, milloraria la competitivitat industrial i també serviria per captar noves empreses.

Fins aquí tot perfecte. Molt bé sabem que actualment la indústria depèn d’uns bones comunicacions, tant convencionals com digitals. Infinitat de gestions es porten a terme amb l’ajut de les noves tecnologies que generen, a la llarga, un important estalvi econòmic que incideix de ple en l’excel·lència empresarial. Em ve a la memòria la pel·lícula recent Up in the Air on en George Clooney veia perillar el seu lloc de treball, i el seu atípic modus vivendi, per culpa de les videoconferències.

Ara bé, tenint en compte que aquest projecte canalitza la xarxa de fibra òptica des de l’Eix Transversal fins el mateix municipi, no seria de més demanar que aquesta pogués arribar a totes les llars d’Artés; començant per l’Institut que està ben bé a tocar i que necessita més que ningú aquest servei. Evidentment, això suposa perforar voreres (per enèsima vegada) i té un cost considerable. D’acord, però això és invertir pel present i pel futur sense desviar-nos d’aquell objectiu que majoritàriament compartim: assolir pas a pas un Artés més ben equipat, més sostenible, més confortable, un Artés més de primera divisió.

Internet ha començat a canviar-nos la nostra vida, des de casa disposem d’una inabastable quantitat d’informació que mai haguéssim pogut somniar. Podem reservar vols d’avió amb un sol clic, consultar els nostres extractes i ordenar operacions bancàries, exposar i compartir les nostres fotografies, opinar i participar en fòrums i debats, tenir accés a un inesgotable aparador que no trobarem en cap comerç físic… i el que pugui anar venint. Com deia el poeta, és una arma carregada de futur. Però la fibra òptica no és només internet, sinó que s’aplica també al món de les telecomunicacions (podríem gaudir d’una autèntica TV local sense TDT’s ni burocràcia), telefonia, xarxes locals, aplicacions industrials i tot tipus de prestacions que, fins i tot ara, ens costa d’imaginar.

Reivindico fibra òptica per a tothom. No és cap frivolitat ni cap caprici, penso que és una petició fonamentada que, aprofitant l’actual conjuntura, no ens hem de deixar escapar perquè Artés s’ho mereix.

19 de maig 2010

The Pacific vs. Band of Brothers

Aquests dos darrers mesos he seguit en paral·lel i amb molt d’interès, dues minisèries de la factoria Spielberg-Hanks centrades en fets episòdics de la II Guerra Mundial: The Pacific i Band of Brothers. No cal dir que els resultats, com les produccions, han estat espectaculars.

Band of Brothers (2001) relata la vida de la companyia paracaigudista Easy, des del seu rigurós entrenament a Toccoa (Geòrgia) fins la captura del refugi estiuenc dels nazis a Berchtesgaden, passant pel desembarcament de Normandia, l’operació Market-Garden i la batalla de Bastogne, entre d’altres. Els principals protagonistes són Damian Lewis i Ron Livingston, en els papers del major Richard Winters i del capità Lewis Nixon.

The Pacific (2010) se centra en la història real de tres marines que van participar en el conflicte bèl·lic a l’Oceà Pacífic, des de Guadalcanal fins a Okinawa, passant també per Gloucester, Peleliu i Iwo Jima. Els actors Joseph Mazzello, James Badge Dale i Jon Seda interpreten als tres protagonistes: el caporal Eugene Sledge, el soldat Robert Leckie i el sergent John Basilone, respectivament.

Ambdues minisèries gaudeixen d’una factura visual impecable que, per altra banda, és conseqüència d’un onerós pressupost. Poder-les disfrutar en HD ens proporciona un plus afegit que permet endinsar-nos de ple en la trama, comprovar horroritzats la inutilitat de les guerres i preguntar-nos com els éssers humans som capaços de destruir-nos i mutilar-nos d’aquesta manera. Cal dedicar especial atenció al penúltim episodi de BoB, titulat precisament Per què combatem?, on podem copsar dues teories antagòniques defensades pel capità Nixon i el major Winters.

Band of Brothers, ja amb nou anys d’antiguitat, havia deixat el llistó molt alt i semblava difícil superar-lo. The Pacific, amb tecnologia més moderna i recursos superiors, ho ha intentat i s’hi ha acostat. Ha estat un esforç titànic, però penso que no l’ha pogut igualar i, ni molt menys, superar. Potser serà que el continent europeu el tenim més a prop que les exòtiques illes del Pacífic.