Descobrir Murakami em va suposar una autèntica revelació. En poc menys d’un any he llegit sis de les seves novel·les més conegudes i em moro de ganes per poder descobrir-ne la resta. La seva literatura, realment, crea addicció.L’obra que comento avui, de títol llarguíssim, és una novel·la de ciència-ficció construïda mitjançant dos relats paral·lels que convergeixen al final de la narració. Tècnica que l’autor ja havia utilitzat, de manera prodigiosa, a Kafka a la platja.
El primer relat, localitzat a una futurista Tòquio, està protagonitzat per un calcutec (una mena d’encriptador i desencriptador) que es veu atrapat entre dues faccions oposades que lluiten pel control de la informació: el Sistema, de caràcter oficialista i els Semiotecs que s’atribueixen el rol criminal. Al bell mig hi trobem un científic desorientat que salta de facció en facció per trobar el seu lloc en la disputa i que modifica el subconscient del nostre protagonista per conduir-lo a un nou món.
El segon relat exposa les vicissituds d’un individu al qual se’l separa de la seva ombra, símbol de la ment, atrapat dins una ciutadella inquietant, amb clares reminiscències medievals, i dedicat a la tasca de llegir somnis vells que es conserven a la biblioteca dins uns cranis d’unicorns.
Tinc responsabilitats -dic-. No puc abandonar les persones, el llocs i les coses que he creat. Sé que et faig un mal terrible. I sí, potser em faig un greuge a mi mateix, també. Però he d'assumir les conseqüències dels meus propis actes. Aquest és el meu món. La Muralla hi és per retenir-me; el Riu corre per dins meu, el fum sóc jo cremant. He de saber per què.
La contraposició d’ambdos relats es veu accentuada per la tècnica narrativa que els desenvolupa. Acció trepidant en el primer, gairebé semblant a una novel·la de detectius, lentitud i parsimònia en el segon per tal d’accentuar-ne més els contrastos i emfatitzar notòriament la dualitat.
Com hem pogut comprovar anteriorment, Haruki Murakami és un mestre a l’hora de mesclar amb eficiència el realisme més estricte amb pinzellades surrealistes que, en aquesta ocasió, s’amplifiquen i tendeixen a ocupar bona part del gruix de l’acció. En aquest cas, després del desconcert inicial, el lector s’insereix amb total naturalitat dins un món oníric que serveix per embolcallar la temàtica preferida de l’autor: l'amor, la vida, la cultura, la soledat i la música.
