A partir d’aquell dia, la Sumire va passar a anomenar Miu «el meu amor Sputnik». Li encantava el so d’aquest nom. La feia pensar en Laika, la gossa. El satèl·lit artificial que travessava com un llamp l’espai exterior en silenci. Els ulls foscos, llustrosos de la gossa que guaitaven per la finestra minúscula. En la infinita solitud de l’espai, ¿què devia mirar Laika?
Curiós títol per una novel·la i enginyosa justificació per argumentar-lo. La nostra protagonista, Sumire, és una gran admiradora de Jack Kerouac. La seva amiga Miu n’ha sentit a parlar però, tot i que no el coneix massa bé, recorda que pertany a un moviment literari:
- Kerouac… mmm… ¿no era un Sputnik?
- ¿Sputnik…?
Finalment Sumire hi va caure:
- Beatnik!
- Beatnik, Sputnik. No em queden mai aquesta mena de termes […]
La novel·la es vertebra a l’entorn de tres personatges: el narrador, la Sumire i la Miu. Entre tots tres s’estableixen un seguit de relacions sentimentals que no acaben de reeixir. Impera l’amistat per sobre del desig i això comporta frustració i amargor. Tot i el seu to profundament dràmatic, el relat es tanca amb la única resolució congruent que hom pot concebre davant el complex món d’interaccions que l’autor ha anat engrunant pàgina rera pàgina.
Murakami segueix endinsat en el seu món oníric. Sap combinar-lo molt bé amb el realisme que el sustenta i que ja hem anat contemplant durant bona part de la seva producció literària. Sense assolir els paràmetres d’excel·lència observats a Tòquio Blues o a Kafka a la platja, El meu amor Sputnik és un relat indispensable.
- Hi ha una frase genial de Groucho Marx —vaig dir—: «Està tan enamorada de mi que no ho sap. Per això està enamorada de mi».
Sumire va riure.
- Espero que les coses et surtin bé —vaig dir—. Però procura estar alerta. Encara ets vulnerable. Recorda-ho.
