17 de febrer 2010

El meu amor Sputnik

A partir d’aquell dia, la Sumire va passar a anomenar Miu «el meu amor Sputnik». Li encantava el so d’aquest nom. La feia pensar en Laika, la gossa. El satèl·lit artificial que travessava com un llamp l’espai exterior en silenci. Els ulls foscos, llustrosos de la gossa que guaitaven per la finestra minúscula. En la infinita solitud de l’espai, ¿què devia mirar Laika?

Curiós títol per una novel·la i enginyosa justificació per argumentar-lo. La nostra protagonista, Sumire, és una gran admiradora de Jack Kerouac. La seva amiga Miu n’ha sentit a parlar però, tot i que no el coneix massa bé, recorda que pertany a un moviment literari:

- Kerouac… mmm… ¿no era un Sputnik?
- ¿Sputnik…?
Finalment Sumire hi va caure:
- Beatnik!
- Beatnik, Sputnik. No em queden mai aquesta mena de termes […]

La novel·la es vertebra a l’entorn de tres personatges: el narrador, la Sumire i la Miu. Entre tots tres s’estableixen un seguit de relacions sentimentals que no acaben de reeixir. Impera l’amistat per sobre del desig i això comporta frustració i amargor. Tot i el seu to profundament dràmatic, el relat es tanca amb la única resolució congruent que hom pot concebre davant el complex món d’interaccions que l’autor ha anat engrunant pàgina rera pàgina.


Murakami segueix endinsat en el seu món oníric. Sap combinar-lo molt bé amb el realisme que el sustenta i que ja hem anat contemplant durant bona part de la seva producció literària. Sense assolir els paràmetres d’excel·lència observats a Tòquio Blues o a Kafka a la platja, El meu amor Sputnik és un relat indispensable.

- Hi ha una frase genial de Groucho Marx —vaig dir—: «Està tan enamorada de mi que no ho sap. Per això està enamorada de mi».
Sumire va riure.
- Espero que les coses et surtin bé —vaig dir—. Però procura estar alerta. Encara ets vulnerable. Recorda-ho.

02 de febrer 2010

El salze cec i la dona adormida

Continuant amb el meu particular cicle Murakami, ara ha estat el torn dels relats breus. Ni més ni menys que vint-i-quatre, escrits tots ells entre els anys 1979 i 2005, conformen el recull que s’ha batejat amb un títol força inquietant: El salze cec i la dona adormida.

A la introducció l’autor ens diu que escriure novel·les és un repte i escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge complet que m’estimo molt. També ens descobreix la seva metodologia creativa: Des que vaig començar a escriure ficció l’any 1979, he anat alternant força sistemàticament la creació de novel·les i de relats. El patró que he seguit ha estat el següent: quan acabo una novel·la, tinc ganes d’escriure uns quants relats; i quan tinc uns quants relats llestos, em ve de gust centrar-me en una novel·la. No escric mai cap relat mentre escric una novel·la, i no escric mai una novel·la mentre treballo amb els relats. Pot ser que aquests dos tipus d’escriptura comportin utilitzar diferents parts del cervell, i tardo una mica a passar d’una via a l’altra.

En aquests contes hi trobem totes les constants distintives del seu univers literari: el realisme màgic, les relacions humanes, la soledat, el silenci, el costumisme i la música. Tots junts conformen un sòlid conjunt que es deixa llegir amb un gran deler. Jo en destacaria tres: Birthday Girl, o quan una noia ha de passar el dia del seu aniversari en el seu lloc de treball i l’amo li promet fer realitat el desig que vulgui; La cuca de llum, l’embrió de la seva reconeguda novel·la Tòquio Blues i Hanalei Bay, quan una mare perd el seu fill fent surf a Hawaii i des d’aleshores cada estiu se n’hi va de vacances.

Penso continuar aquest cicle monogràfic d’immediat. Ja tinc a la tauleta de nit dues novel·les més: El meu amor Sputnik i Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. I és que quan comences a llegir Murakami en vols més, i més…