Eric Rohmer, un dels més grans

Ahir va morir a París, a l'edat de 89 anys, Eric Rohmer, per a mí un dels millors directors de cinema. El vaig descobrir gràcies a un cicle que li va dedicar TVE2 als anys vuitanta i a partir d'aleshores em vaig sentir molt atret pel seu cinema. Fins i tot, i amb el pas del temps, he anat completant una col·lecció de DVDs amb la pràctica totalitat de les seves pel·lícules. Precisament, poc dies abans de la seva mort, havia gaudit del seu darrer treball, Les amours d'Astrée et de Céladon (2007).

Rohmer va formar part de l'anomenada nouvelle vague, un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 50 i que va revolucionar el cinema del segle XX. L'objectiu que perseguien era assolir un realisme més autèntic, allunyat de la falsa superficialitat que s'havia heretat del neorealisme italià. Per això havien d'immergir-se en la complexitat humana per poder descobrir intencions i desitjos. També van formar part d'aquest onada François Truffaut, Claude Chabrol, Jean Luc Godard i Alain Resnais, entre d'altres.

Considerat com el més literari dels cineastes, a les pel·lícules d'Eric Rohmer hi sobresurten els diàlegs centrats en la comèdia sentimental i els ambients arquitectònics i paisatgístics. Com que estava obsessionat amb el naturalisme, no solia posar música a les seves pel·lícules i evitava recòrrer a trucatges que puguessin deformar la realitat. Treballava amb equips petits i lleugers, amb actors pocs coneguts i disposava de pressupostos molt reduïts. La seva temàtica preferida girava a l'entorn de l'individualisme, la temptació sexual, la incomunicació, la soledat i les trampes de la raó.

La major part dels seus films estan agrupats en sèries i formen part d'aquests tres grans blocs temàtics: Six contes moraux, Comèdies et proverbes i Contes des quatre saisons. Del primer bloc destacaria Ma nuit chez Maud (1969) i Le genou de Claire (1970), del segon cal esmentar Pauline à la plage (1983) i Le rayon vert (1986) i del tercer triaria Conte d'été (1996). Malgrat no pertànyer a cap sèrie també cal destacar per la seva qualitat Les rendez-vous de Paris (1995).

Per alguns veure una pel·lícula de Rohmer és veure com creix una planta, és a dir, la troben lenta, avorrida, insubstancial... Per d'altres és una delícia que disecciona amb precisió radiogràfica el món dels sentiments i de les emocions. Evidentment, jo formo part del segon grup.

Pur entreteniment

No era la meva intenció dedicar aquest bloc únicament a la ressenya de llibres, però s’hi ha anat convertint d’una manera gairebé autònoma. Serà perquè la lectura em proporciona els millors moments de lleure i no me’n puc estar de compartir-los. Així que avui toca parlar de dues obres que no m’han acabat d’entusiasmar: El Quart Reich d’en Francesc Miralles i Firmin de Sam Savage.

El Quart Reich és una novel·la de ficció amb rerefons històric que s’endinsa en les investigacions que porta a terme el periodista catalano-americà Leo Vidal. El 23 d’octubre del 1940, Heinrich Himmler va fer una visita enigmàtica a Montserrat, on el nazis pensaven que s’amagava el Sant Greal. Vidal descobrirà que el cap de les SS hi va anar per amagar l’arma secreta de Hitler en un lloc segellat de l’entorn de l’abadia, custodiat per una obscura germandat internacional.

Es tracta d’un treball entretingut i de fàcil lectura que et permet passar una estona agradable descobrint les vicissituds pròsperes i adverses amb les quals es topa el protagonista. Malauradament el llibre no em va acabar de captivar i només retinc el record d’un acceptable entreteniment.

Firmin és un conte que, en format autobiogràfic, descriu la vida d’una rata molt peculiar nascuda a l’interior d’una llibreria. La seva relació amb els llibres és molt intensa: d’entrada li serveixen per alimentar-se i, amb el pas del temps, aprèn a llegir-los i els devora a una velocitat de quatre-centes pàgines a l’hora. A Firmin també li agrada el cinema, la música, el vi negre i les relacions amb els éssers humans.

Tot i que havia llegit una allau de critiques escandalosament entusiastes he de reconèixer que el llibre només m’ha satisfet parcialment. El llarg monòleg del protagonista és francament interessant però comet l’errada de tornar-se repetitiu i, a voltes, buit. Hi he trobat a faltar aquell nervi narratiu que s’observa en la prosa d’alguns autors i que, en aquest cas, hi brilla per la seva absència. Potser el relat s’encomana del paisatge terminal i decadent del barri de Boston on s’hi desenvolupa la trama que, per altra banda, resulta un escenari ideal per descriure la vida miserable de les rates urbanes.