Tot i que el títol no m’acabava de seduir vaig emprendre la lectura de Kafka a la platja amb una raonable dosi d’esperança induïda per la lectura de Tòquio Blues i After Dark on el gran Murakami m’havia enlluernat atordidorament.No van caldre gaires pàgines per comprovar que em trobava davant d’una esplèndida novel·la i que llegir-la em proporcionaria unes agradables estones de plaer que, en aquest cas, es veurien magnificades amb l'aparició d'un nou element que no havia descobert abans en l’autor: l’humor subtil i irònic que amara alguns dels passatges més singulars del relat.
Kafka a la platja és la història de dues vides paralel·les que s’entrecreuen en la distancia. Kafka Tamura és un noi de quinze anys que marxa de casa per descobrir-se a sí mateix. El senyor Nakato és un vellet que parla amb els gats i que és una mica totxo degut a un accident que va patir de jovenet. L’atzar els condueix a la mateixa ciutat, Takamatsu, tot i que mai arribaran a conèixer-se. L’Oshima, la senyora Saeki i l’Hoshino acompanyen els nostres personatges dotant-los d'un contrapunt que enriqueix i perfila la narració. Ens trobem davant un magistral disseny de personatges que commou i sensibilitza al lector més entregat.
Murakami continua amb la seva tendència de barrejar elements realistes i fantàstics però ho fa d’una manera tan acurada que ningú es pregunta per què un home pot parlar amb els animals o per què poden ploure sangoneres del cel ja que dins l’atmosfera que ha sabut crear hom assumeix amb naturalitat l’adveniment d’episodis tan extraordinaris.
Com sempre, no hi solen faltar referències bibliogràfiques i musicals. L’autor aprofita la història per reinterpretar la realitat i regalar-nos un seguit de reflexions que aprofitem per entendre millor el destí dels nostres protagonistes. La immersió és tan intensa que acabes el llibre amb ganes d’escoltar el Trio Arxiduc de Beethoven interpretat pel Trio del Milió de Dòlars, peça musical que l’Hoshino descobreix en un bar de Takamatsu i que l’acompanyarà fins al final de la història.
Penso que ens trobem davant un llibre genial. Per alguns, fins i tot, millor que Tòquio Blues. Jo crec que están al mateix nivel, el de l’excel·lència literaria, és clar…
