No passa gaire sovint que crítica i públic es posin d'acord. El més normal és la divergència entre els entesos i els consumidors. Sol passar amb els grans blockbusters i best sellers: la massa els adora i la crítica els denigra. Per això, un fenòmen insòlit s'ha esdevingut arran la publicació de la trilogia Millennium del suec Stieg Larsson i, sense que serveixi de precedent, els uns i els altres l'han rebuda amb clamoroses mostres d'aprovació. Que jo recordi, mai una obra literària havia rebut tal grau d'unanimitat. Era, pertant, una lectura obligatòria que calia portar a terme d'immediat i així poder tenir una opinió pròpia sobre el tsunami Larsson. Durant la primera part d'aquest estiu m'he dedicat a llegir les més de 2.200 pàgines de l'esmentada trilogia i me n'he pogut formar una valoració personal que no contradiu en absolut els bons auguris que hom tenia abans de la lectura.[Millennium 1] Els homes que no estimaven les dones. El protagonista de la trilogia, Mikael Blomkvist, ha d'investigar la desaparició -quaranta anys enrera- d'una noia de l'alta burgesia sueca. L'ajudarà el personatge més carismàtic de tota l'obra, Lisbeth Salander, una jove inadaptada però de gran intel·ligència i perspicàcia. La trama d'aquesta primera part recorda alguna de les clàssiques obres d'intriga d'Agatha Christie on s'havia de cercar un culpable entre un grup de sospitosos dins un cercle tancat. En aquest cas, Larsson transforma el cercle en una illa habitada, majoritàriament, per membres d'una mateixa familia.
[Millennium 2] La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. Lisbeth Salander es converteix en la principal sospitosa d'un triple assassinat. Mikael Blomkvist està convençut de la seva innocència. És un relat trepidant de la cursa que emprèn el protagonista per tal de descobrir la veritat.
[Millennium 3] La reina al palau dels corrents d'aire. Mentre la Salander resta gairebé immobilitzada dins un hospital, Mikael Blomkvist haurà de moure tots els fils per descobrir la secció secreta de la Säpo i demostrar que la seva companya ha estat víctima del sistema legal suec.
Stieg Larsson estava convençut que la seva obra triomfaria, és més, tenia el propòsit d'allargar-la sis entregues més. Dissortadament no hi va ser a temps i el seu treball s'ha convertit en un llegat pòstum. Potser aquest fet tràgic també ha contribuït a magnificar la trilogia, però realment disposa de variats ingredients que poden explicar-nos aquest èxit tan aclaparador.
Destacaria el disseny de personatges, sobretot els dos protagonistes. En Mikael Blomkvist, per alguns l'alter ego de Larsson, és un periodista incansable, integre, de fermes conviccions i amb una notòria capacitat de seducció. La Lisbeth Salander és una noia d'aparença fràgil, amb un passat esfereïdor, però amb una intel·ligència extraordinària. Tots junts configuren una parella atípica però amb molt de feeling. La resta de personatges, nombrosos, també estan molt ben dibuixats i permeten una sèrie d'interaccions que propicien l'amenitat del relat.
La localització de l'argument en un país que és el paradigma de la societat del benestar també enriqueix el conjunt. Suècia, amb les seves virtuts i misèries, és el teló de fons d'un reguitzell d'episodis inquietants que mai haguerem pensat focalitzar en aquest modern i avançat país escandinau.
La trama és correcta. La intriga està ben aconseguida i hom la pot seguir amb força interès. Però jo destacaria la forma sobre el fons. La prosa del Larsson és molt efectiva, sense retòriques innecessàries i anant constantment al gra. Això sí, amb un bombardeig constant de noms i dades que són fruit del immens torrent creatiu de l'autor. Els resultats són espectaculars i demostren a bastament que es tracta d'una obra, malauradament, inacabada.
Com era d'esperar els tres llibres es traslladaran al cinema. Ja s'ha estrenat el primer i els altres dos estan en procès. He tingut la oportunitat de veure Els homes que no estimaven les dones i m'ha decebut totalment. Es tracta d'una adaptació resumida, freda i poc convincent. Una vegada més ha de quedar clar que un bon llibre és pràcticament irreproduïble cinematogràficament sense pèrdua d'intensitat i vigor. Aquest cas n'és un bon exemple... però, ben mirat, sempre podem trobar alguna excepció.
