Feia mesos que voltaven per casa tres llibres d’Haruki Murakami però jo els havia ignorat olímpicament fins que, un diumenge, al suplement dominical de La Vanguardia, vaig llegir una entrevista que li havien fet a Barcelona i, encara no sé perquè, em va captivar. Llavors vaig anar d’immediat a la prestatgeria i vaig agafar After Dark. Me’l vaig llegir en pocs dies ja que és un llibre força curt. Vaig disfrutar de la seva lectura però en volia més. Llavors vaig triar Tòquio Blues i vaig descobrir un relat excepcional que recomano absolutament a tothom.A After Dark l’acció passa en una nit, des de les 12 fins les 7 del matí. El narrador es comporta com una càmera cinematogràfica que veu el que enfoca i fins on arriba, juga amb el zoom i permet traslladar-nos d’un escenari a l’altre instantàniament. Cada escena té la seva pròpia banda sonora ja que se’ns explicita quina melodia està sonant en cada moment. Hi domina la música anglosaxona, especialment la de coneguts compositors nord-americans.
Els protagonistes d’After Dark són joves solitaris que mantenen llargues converses en els bars mig buits de la nit japonesa. Murakami construeix històries entrelligades, sense final, que incideixen en la solitud i la lluita per la recerca de la pròpia identitat. Les descripcions són exhaustives i el resultat final és altament gratificant. Una petita obra d’art que passa xuclant.
Tòquio Blues és un monument literari. Un llibre que commou i que deixa empremta. Un llibre que, setmanes després d’haver-lo acabat, encara et ve al cap i t’emociona. Està escrit amb una sensibilitat aclaparadora que projecta a Murakami com un dels grans autors contemporanis. Aquesta sensació de plenitud que hom obté a l’acabar una bona lectura, i que no fa gaire també em va provocar Vida i destí de Grossman, són argument suficient per valorar el talent de la persona que ha estat capaç de transmetre-la.
Tòquio Blues és la narració del pas a l’adolescència a la joventut (dels 17 als 20 anys) del protagonista, Toru Watanabe, al Japó de finals dels anys 60. El camí cap a la maduresa ens arriba complementat per una sèrie de personatges, tots ells ben diferents, que configuren una amalgama de caràcters i personalitats amb un to de fatalitat inevitable.
És una obra de llarg recorregut. Va publicar-se al Japó l’any 1987 i arribà a Catalunya el 2005. Vint anys després de la seva aparició continua essent plenament vigent, un clàssic a cavall dels segles XX i XXI.
