A la ciutat blanca

A la pel·lícula Dans la ville blanche (Alain Tanner, 1983), un mariner (Bruno Ganz) decideix abandonar la feina i anar a vagar per la ciutat de Lisboa on, abstret d’obligacions i del transcurs del temps, passeja per barris vells i coneix a una dona fascinant de qui s'enamora. Tanner, amb molta sensibilitat, retratava una ciutat fascinant i acollidora que calia conèixer. A finals de juny, una escapada a Lisboa ho va fer possible.

Vam començar la visita desplaçant-nos al barri de Belém. Com que el metro no hi arriba vam haver de pujar al tramvia després d’una llarga espera. Allà, ben bé al marge dret del riu Tajo, s’hi concentren tres dels punts d’interès més coneguts: el Padrão dos Descobrimentos, la Torre de Belém i el Mosteiro dos Jerónimos. El primer es tracta d’un monument que serveix per retre homenatge als descobridors portuguesos dels segles XV i XVI. Inaugurat el 1960, té la forma d'una caravel·la estilitzada amb les estàtues de 33 herois portuguesos i presidida per l’Infant Dom Henrique. A l'interior del monument vam pujar amb ascensor els 52 metres d’altura per descobrir una bonica panoràmica de Belém, del riu Tajo i del mosaic amb la rosa dels vents que hi ha a la pròpia base. Poc metres després vam topar-nos amb la coneguda Torre de Belém, una de les set meravelles de Portugal, que constitueix un dels exemples més representatius de l'arquitectura manuelina. Des de dalt de la torre vam poder gaudir d’una vista francament espectacular. Finalment, i per acabar el recorregut per Belém, vam visitar el Mosteiro dos Jerónimos amb el seu impressionant claustre que, recentment, va acollir els actes commemoratius del 25è aniversari de l’entrada de Portugal a la Unió Europea.

Per obtenir les millors panoràmiques de Lisboa vam agafar el tramvia elèctric de la línia 28 i vam pujar al Castelo de São Jorge. Mentre baixàvem vam endinsar en els estrets i laberíntics carrers del barri d’Alfama, un dels més típics de la ciutat, plens de reminiscències romanes i àrabs i amb miradors magnífics sobre el riu Tajo. Al capdavall s’hi troba la Sé de Lisboa, la catedral i església més antiga de la ciutat on hi conflueixen els estils romànic i gòtic.

Apartat del centre, i després d’un llarg recorregut amb tramvia, es troba la zona on s’hi va celebrar l’Expo 98 i que es coneguda com el Parque das Nações. Vam poder constatar com, dotze anys després, l’indret es troba molt ben conservat i ple de vida. L’arquitectura de Santiago Calatrava destaca sobre el conjunt d’un entorn modern, acollidor i agradable. Allà hi vam trobar l’Oceanário de Lisboa, el segon més important d’Europa.

Vam aprofitar una tarda per sortir de Lisboa i visitar els entorns. A Sintra vam visitar el Palacio Nacional da Pena, una de les màximes expressions del romanticisme a Portugal. El palau es troba al cim d’un turó escarpat i també està considerat com una de les set meravelles portugueses. Més tard vam arribar al Cabo da Roca, la punta més occidental del continent europeu, acompanyats d’una forta ventada. Finalment ens vam aturar a Cascais, una de les ciutats més turístiques del país i refugi de l’aristocràcia europea durant la II Guerra Mundial. Ben bé al costat s’hi troba Estoril i el seu famós Casino, el més gran d’Europa.

Les darreres hores a Lisboa les vam aprofitar per pujar a l’Ascensor da Bica, un tramvia que circula per carrers amb molta pendent i que s’ha convertit en una de les imatges mes reproduïdes de Lisboa. La postal és idíl·lica: carrers molt estrets amb dues vies de tramvia i un petit pas pels peatons, això sí, tot ben farcit de cables que embruten una mica el panorama. Al fons el riu Tajo li dóna el color apropiat. Al Convento da Madre de Deus vam visitar el Museu Nacional do Azulejo, l’únic del món en el seu gènere i que mostra l’evolució de la ceràmica, especialmente arraigada a Portugal. També vam enlairar-nos amb l’Elevador de Santa Justa, un ascensor vertical que recorda els treballs de Gustave Eiffel i que està ricament adornat amb motius neogòtics. Des de dalt també vam poder obtenir unes impressionants vistes de la ciutat, aquest cop presidides per les dues torres de la catedral.

A l’eix central de la ciutat hi destaquen places immenses (Praça do Comércio, Praça Dom Pedro IV, Praça da Figueira, Praça dos Restauradores i Praça Marques de Pombal) que es contraposen a l’estretor dels carrers més antics. Allí hi vam poder degustar una de les seves especialitats gastronòmiques: el bacallà que, per cert, el vam trobar sensacional i a un preu realment raonable. Però el que ens va agradar més va ser la gent, els portuguesos són veritablement acollidors, sempre estan disposats a ajudar-te i com que parlem idiomes germans resulta molt fàcil la comunicació. Mai havia trobat per Europa una gent tan agradable. Obrigado.

Benvinguda fibra òptica

En aquests dies convulsos, amb la gent preocupada per la feina, amb una mediocre classe política que cal urgentment regenerar i amb la fragilitat d’un sistema econòmic que convé reinventar, topar-se amb una bona notícia esdevé gairebé una casualitat. Però l’atzar existeix i no sempre la torrada cau pel costat de la mantega.

Dic això a propòsit de l’informació apareguda al programa de la Fira d’enguany que anunciava l’arribada de la fibra òptica al polígon d’Artés. Es tracta d’un projecte de 228.859.000 € subvencionat en un 50% pel fons europeu FEDER i en un 25% per la Diputació de Barcelona. En el mateix text s’afegia que la inversió garantiria uns serveis de qualitat al polígon, milloraria la competitivitat industrial i també serviria per captar noves empreses.

Fins aquí tot perfecte. Molt bé sabem que actualment la indústria depèn d’uns bones comunicacions, tant convencionals com digitals. Infinitat de gestions es porten a terme amb l’ajut de les noves tecnologies que generen, a la llarga, un important estalvi econòmic que incideix de ple en l’excel·lència empresarial. Em ve a la memòria la pel·lícula recent Up in the Air on en George Clooney veia perillar el seu lloc de treball, i el seu atípic modus vivendi, per culpa de les videoconferències.

Ara bé, tenint en compte que aquest projecte canalitza la xarxa de fibra òptica des de l’Eix Transversal fins el mateix municipi, no seria de més demanar que aquesta pogués arribar a totes les llars d’Artés; començant per l’Institut que està ben bé a tocar i que necessita més que ningú aquest servei. Evidentment, això suposa perforar voreres (per enèsima vegada) i té un cost considerable. D’acord, però això és invertir pel present i pel futur sense desviar-nos d’aquell objectiu que majoritàriament compartim: assolir pas a pas un Artés més ben equipat, més sostenible, més confortable, un Artés més de primera divisió.

Internet ha començat a canviar-nos la nostra vida, des de casa disposem d’una inabastable quantitat d’informació que mai haguéssim pogut somniar. Podem reservar vols d’avió amb un sol clic, consultar els nostres extractes i ordenar operacions bancàries, exposar i compartir les nostres fotografies, opinar i participar en fòrums i debats, tenir accés a un inesgotable aparador que no trobarem en cap comerç físic… i el que pugui anar venint. Com deia el poeta, és una arma carregada de futur. Però la fibra òptica no és només internet, sinó que s’aplica també al món de les telecomunicacions (podríem gaudir d’una autèntica TV local sense TDT’s ni burocràcia), telefonia, xarxes locals, aplicacions industrials i tot tipus de prestacions que, fins i tot ara, ens costa d’imaginar.

Reivindico fibra òptica per a tothom. No és cap frivolitat ni cap caprici, penso que és una petició fonamentada que, aprofitant l’actual conjuntura, no ens hem de deixar escapar perquè Artés s’ho mereix.

The Pacific vs. Band of Brothers

Aquests dos darrers mesos he seguit en paral·lel i amb molt d’interès, dues minisèries de la factoria Spielberg-Hanks centrades en fets episòdics de la II Guerra Mundial: The Pacific i Band of Brothers. No cal dir que els resultats, com les produccions, han estat espectaculars.

Band of Brothers (2001) relata la vida de la companyia paracaigudista Easy, des del seu rigurós entrenament a Toccoa (Geòrgia) fins la captura del refugi estiuenc dels nazis a Berchtesgaden, passant pel desembarcament de Normandia, l’operació Market-Garden i la batalla de Bastogne, entre d’altres. Els principals protagonistes són Damian Lewis i Ron Livingston, en els papers del major Richard Winters i del capità Lewis Nixon.

The Pacific (2010) se centra en la història real de tres marines que van participar en el conflicte bèl·lic a l’Oceà Pacífic, des de Guadalcanal fins a Okinawa, passant també per Gloucester, Peleliu i Iwo Jima. Els actors Joseph Mazzello, James Badge Dale i Jon Seda interpreten als tres protagonistes: el caporal Eugene Sledge, el soldat Robert Leckie i el sergent John Basilone, respectivament.

Ambdues minisèries gaudeixen d’una factura visual impecable que, per altra banda, és conseqüència d’un onerós pressupost. Poder-les disfrutar en HD ens proporciona un plus afegit que permet endinsar-nos de ple en la trama, comprovar horroritzats la inutilitat de les guerres i preguntar-nos com els éssers humans som capaços de destruir-nos i mutilar-nos d’aquesta manera. Cal dedicar especial atenció al penúltim episodi de BoB, titulat precisament Per què combatem?, on podem copsar dues teories antagòniques defensades pel capità Nixon i el major Winters.

Band of Brothers, ja amb nou anys d’antiguitat, havia deixat el llistó molt alt i semblava difícil superar-lo. The Pacific, amb tecnologia més moderna i recursos superiors, ho ha intentat i s’hi ha acostat. Ha estat un esforç titànic, però penso que no l’ha pogut igualar i, ni molt menys, superar. Potser serà que el continent europeu el tenim més a prop que les exòtiques illes del Pacífic.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Descobrir Murakami em va suposar una autèntica revelació. En poc menys d’un any he llegit sis de les seves novel·les més conegudes i em moro de ganes per poder descobrir-ne la resta. La seva literatura, realment, crea addicció.

L’obra que comento avui, de títol llarguíssim, és una novel·la de ciència-ficció construïda mitjançant dos relats paral·lels que convergeixen al final de la narració. Tècnica que l’autor ja havia utilitzat, de manera prodigiosa, a Kafka a la platja.

El primer relat, localitzat a una futurista Tòquio, està protagonitzat per un calcutec (una mena d’encriptador i desencriptador) que es veu atrapat entre dues faccions oposades que lluiten pel control de la informació: el Sistema, de caràcter oficialista i els Semiotecs que s’atribueixen el rol criminal. Al bell mig hi trobem un científic desorientat que salta de facció en facció per trobar el seu lloc en la disputa i que modifica el subconscient del nostre protagonista per conduir-lo a un nou món.

El segon relat exposa les vicissituds d’un individu al qual se’l separa de la seva ombra, símbol de la ment, atrapat dins una ciutadella inquietant, amb clares reminiscències medievals, i dedicat a la tasca de llegir somnis vells que es conserven a la biblioteca dins uns cranis d’unicorns.

Tinc responsabilitats -dic-. No puc abandonar les persones, el llocs i les coses que he creat. Sé que et faig un mal terrible. I sí, potser em faig un greuge a mi mateix, també. Però he d'assumir les conseqüències dels meus propis actes. Aquest és el meu món. La Muralla hi és per retenir-me; el Riu corre per dins meu, el fum sóc jo cremant. He de saber per què.

La contraposició d’ambdos relats es veu accentuada per la tècnica narrativa que els desenvolupa. Acció trepidant en el primer, gairebé semblant a una novel·la de detectius, lentitud i parsimònia en el segon per tal d’accentuar-ne més els contrastos i emfatitzar notòriament la dualitat.

Com hem pogut comprovar anteriorment, Haruki Murakami és un mestre a l’hora de mesclar amb eficiència el realisme més estricte amb pinzellades surrealistes que, en aquesta ocasió, s’amplifiquen i tendeixen a ocupar bona part del gruix de l’acció. En aquest cas, després del desconcert inicial, el lector s’insereix amb total naturalitat dins un món oníric que serveix per embolcallar la temàtica preferida de l’autor: l'amor, la vida, la cultura, la soledat i la música.

El meu amor Sputnik

A partir d’aquell dia, la Sumire va passar a anomenar Miu «el meu amor Sputnik». Li encantava el so d’aquest nom. La feia pensar en Laika, la gossa. El satèl·lit artificial que travessava com un llamp l’espai exterior en silenci. Els ulls foscos, llustrosos de la gossa que guaitaven per la finestra minúscula. En la infinita solitud de l’espai, ¿què devia mirar Laika?

Curiós títol per una novel·la i enginyosa justificació per argumentar-lo. La nostra protagonista, Sumire, és una gran admiradora de Jack Kerouac. La seva amiga Miu n’ha sentit a parlar però, tot i que no el coneix massa bé, recorda que pertany a un moviment literari:

- Kerouac… mmm… ¿no era un Sputnik?
- ¿Sputnik…?
Finalment Sumire hi va caure:
- Beatnik!
- Beatnik, Sputnik. No em queden mai aquesta mena de termes […]

La novel·la es vertebra a l’entorn de tres personatges: el narrador, la Sumire i la Miu. Entre tots tres s’estableixen un seguit de relacions sentimentals que no acaben de reeixir. Impera l’amistat per sobre del desig i això comporta frustració i amargor. Tot i el seu to profundament dràmatic, el relat es tanca amb la única resolució congruent que hom pot concebre davant el complex món d’interaccions que l’autor ha anat engrunant pàgina rera pàgina.


Murakami segueix endinsat en el seu món oníric. Sap combinar-lo molt bé amb el realisme que el sustenta i que ja hem anat contemplant durant bona part de la seva producció literària. Sense assolir els paràmetres d’excel·lència observats a Tòquio Blues o a Kafka a la platja, El meu amor Sputnik és un relat indispensable.

- Hi ha una frase genial de Groucho Marx —vaig dir—: «Està tan enamorada de mi que no ho sap. Per això està enamorada de mi».
Sumire va riure.
- Espero que les coses et surtin bé —vaig dir—. Però procura estar alerta. Encara ets vulnerable. Recorda-ho.

El salze cec i la dona adormida

Continuant amb el meu particular cicle Murakami, ara ha estat el torn dels relats breus. Ni més ni menys que vint-i-quatre, escrits tots ells entre els anys 1979 i 2005, conformen el recull que s’ha batejat amb un títol força inquietant: El salze cec i la dona adormida.

A la introducció l’autor ens diu que escriure novel·les és un repte i escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge complet que m’estimo molt. També ens descobreix la seva metodologia creativa: Des que vaig començar a escriure ficció l’any 1979, he anat alternant força sistemàticament la creació de novel·les i de relats. El patró que he seguit ha estat el següent: quan acabo una novel·la, tinc ganes d’escriure uns quants relats; i quan tinc uns quants relats llestos, em ve de gust centrar-me en una novel·la. No escric mai cap relat mentre escric una novel·la, i no escric mai una novel·la mentre treballo amb els relats. Pot ser que aquests dos tipus d’escriptura comportin utilitzar diferents parts del cervell, i tardo una mica a passar d’una via a l’altra.

En aquests contes hi trobem totes les constants distintives del seu univers literari: el realisme màgic, les relacions humanes, la soledat, el silenci, el costumisme i la música. Tots junts conformen un sòlid conjunt que es deixa llegir amb un gran deler. Jo en destacaria tres: Birthday Girl, o quan una noia ha de passar el dia del seu aniversari en el seu lloc de treball i l’amo li promet fer realitat el desig que vulgui; La cuca de llum, l’embrió de la seva reconeguda novel·la Tòquio Blues i Hanalei Bay, quan una mare perd el seu fill fent surf a Hawaii i des d’aleshores cada estiu se n’hi va de vacances.

Penso continuar aquest cicle monogràfic d’immediat. Ja tinc a la tauleta de nit dues novel·les més: El meu amor Sputnik i Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. I és que quan comences a llegir Murakami en vols més, i més…

Eric Rohmer, un dels més grans

Ahir va morir a París, a l'edat de 89 anys, Eric Rohmer, per a mí un dels millors directors de cinema. El vaig descobrir gràcies a un cicle que li va dedicar TVE2 als anys vuitanta i a partir d'aleshores em vaig sentir molt atret pel seu cinema. Fins i tot, i amb el pas del temps, he anat completant una col·lecció de DVDs amb la pràctica totalitat de les seves pel·lícules. Precisament, poc dies abans de la seva mort, havia gaudit del seu darrer treball, Les amours d'Astrée et de Céladon (2007).

Rohmer va formar part de l'anomenada nouvelle vague, un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 50 i que va revolucionar el cinema del segle XX. L'objectiu que perseguien era assolir un realisme més autèntic, allunyat de la falsa superficialitat que s'havia heretat del neorealisme italià. Per això havien d'immergir-se en la complexitat humana per poder descobrir intencions i desitjos. També van formar part d'aquest onada François Truffaut, Claude Chabrol, Jean Luc Godard i Alain Resnais, entre d'altres.

Considerat com el més literari dels cineastes, a les pel·lícules d'Eric Rohmer hi sobresurten els diàlegs centrats en la comèdia sentimental i els ambients arquitectònics i paisatgístics. Com que estava obsessionat amb el naturalisme, no solia posar música a les seves pel·lícules i evitava recòrrer a trucatges que puguessin deformar la realitat. Treballava amb equips petits i lleugers, amb actors pocs coneguts i disposava de pressupostos molt reduïts. La seva temàtica preferida girava a l'entorn de l'individualisme, la temptació sexual, la incomunicació, la soledat i les trampes de la raó.

La major part dels seus films estan agrupats en sèries i formen part d'aquests tres grans blocs temàtics: Six contes moraux, Comèdies et proverbes i Contes des quatre saisons. Del primer bloc destacaria Ma nuit chez Maud (1969) i Le genou de Claire (1970), del segon cal esmentar Pauline à la plage (1983) i Le rayon vert (1986) i del tercer triaria Conte d'été (1996). Malgrat no pertànyer a cap sèrie també cal destacar per la seva qualitat Les rendez-vous de Paris (1995).

Per alguns veure una pel·lícula de Rohmer és veure com creix una planta, és a dir, la troben lenta, avorrida, insubstancial... Per d'altres és una delícia que disecciona amb precisió radiogràfica el món dels sentiments i de les emocions. Evidentment, jo formo part del segon grup.

Pur entreteniment

No era la meva intenció dedicar aquest bloc únicament a la ressenya de llibres, però s’hi ha anat convertint d’una manera gairebé autònoma. Serà perquè la lectura em proporciona els millors moments de lleure i no me’n puc estar de compartir-los. Així que avui toca parlar de dues obres que no m’han acabat d’entusiasmar: El Quart Reich d’en Francesc Miralles i Firmin de Sam Savage.

El Quart Reich és una novel·la de ficció amb rerefons històric que s’endinsa en les investigacions que porta a terme el periodista catalano-americà Leo Vidal. El 23 d’octubre del 1940, Heinrich Himmler va fer una visita enigmàtica a Montserrat, on el nazis pensaven que s’amagava el Sant Greal. Vidal descobrirà que el cap de les SS hi va anar per amagar l’arma secreta de Hitler en un lloc segellat de l’entorn de l’abadia, custodiat per una obscura germandat internacional.

Es tracta d’un treball entretingut i de fàcil lectura que et permet passar una estona agradable descobrint les vicissituds pròsperes i adverses amb les quals es topa el protagonista. Malauradament el llibre no em va acabar de captivar i només retinc el record d’un acceptable entreteniment.

Firmin és un conte que, en format autobiogràfic, descriu la vida d’una rata molt peculiar nascuda a l’interior d’una llibreria. La seva relació amb els llibres és molt intensa: d’entrada li serveixen per alimentar-se i, amb el pas del temps, aprèn a llegir-los i els devora a una velocitat de quatre-centes pàgines a l’hora. A Firmin també li agrada el cinema, la música, el vi negre i les relacions amb els éssers humans.

Tot i que havia llegit una allau de critiques escandalosament entusiastes he de reconèixer que el llibre només m’ha satisfet parcialment. El llarg monòleg del protagonista és francament interessant però comet l’errada de tornar-se repetitiu i, a voltes, buit. Hi he trobat a faltar aquell nervi narratiu que s’observa en la prosa d’alguns autors i que, en aquest cas, hi brilla per la seva absència. Potser el relat s’encomana del paisatge terminal i decadent del barri de Boston on s’hi desenvolupa la trama que, per altra banda, resulta un escenari ideal per descriure la vida miserable de les rates urbanes.

Kafka a la platja

Tot i que el títol no m’acabava de seduir vaig emprendre la lectura de Kafka a la platja amb una raonable dosi d’esperança induïda per la lectura de Tòquio Blues i After Dark on el gran Murakami m’havia enlluernat atordidorament.

No van caldre gaires pàgines per comprovar que em trobava davant d’una esplèndida novel·la i que llegir-la em proporcionaria unes agradables estones de plaer que, en aquest cas, es veurien magnificades amb l'aparició d'un nou element que no havia descobert abans en l’autor: l’humor subtil i irònic que amara alguns dels passatges més singulars del relat.

Kafka a la platja és la història de dues vides paralel·les que s’entrecreuen en la distancia. Kafka Tamura és un noi de quinze anys que marxa de casa per descobrir-se a sí mateix. El senyor Nakato és un vellet que parla amb els gats i que és una mica totxo degut a un accident que va patir de jovenet. L’atzar els condueix a la mateixa ciutat, Takamatsu, tot i que mai arribaran a conèixer-se. L’Oshima, la senyora Saeki i l’Hoshino acompanyen els nostres personatges dotant-los d'un contrapunt que enriqueix i perfila la narració. Ens trobem davant un magistral disseny de personatges que commou i sensibilitza al lector més entregat.

Murakami continua amb la seva tendència de barrejar elements realistes i fantàstics però ho fa d’una manera tan acurada que ningú es pregunta per què un home pot parlar amb els animals o per què poden ploure sangoneres del cel ja que dins l’atmosfera que ha sabut crear hom assumeix amb naturalitat l’adveniment d’episodis tan extraordinaris.

Com sempre, no hi solen faltar referències bibliogràfiques i musicals. L’autor aprofita la història per reinterpretar la realitat i regalar-nos un seguit de reflexions que aprofitem per entendre millor el destí dels nostres protagonistes. La immersió és tan intensa que acabes el llibre amb ganes d’escoltar el Trio Arxiduc de Beethoven interpretat pel Trio del Milió de Dòlars, peça musical que l’Hoshino descobreix en un bar de Takamatsu i que l’acompanyarà fins al final de la història.

Penso que ens trobem davant un llibre genial. Per alguns, fins i tot, millor que Tòquio Blues. Jo crec que están al mateix nivel, el de l’excel·lència literaria, és clar…

El Dia D segons Antony Beevor

Perquè m’agrada molt la història, la major part dels llibres que he comprat darrerament són d’aquesta temàtica, especialment els centrats en la II Guerra Mundial. Per això, el mes de setembre vaig córrer a la llibreria a comprar El Dia D. La batalla de Normandia, del prestigiós historiador anglès Antony Beevor. D’aquest mateix autor ja havia llegit temps enrere Berlin. La caiguda: 1945, Stalingrad i Un escritor en guerra (Vassili Grossman en el Ejército Rojo, 1941-1945). Tres bones mostres d'una literatura amena en la forma i molt exigent en el contingut. Penso que el gran ressò mundial que ha assolit aquest escriptor es deu al seu bon ofici a l’hora de saber explicar amb interès i rigor alguns episodis cabdals de la història.

Al assabentar-me que Beevor publicava un nou llibre centrat en un dels fets crucials de la II Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia i la corresponent ofensiva per l'alliberament de París, vaig decidir llegir-lo tan bon punt sortís de la impremta, sense esperar edicions de butxaca més econòmiques ni embrancar-me en altres lectures paral·leles. Així ho vaig fer i, aquesta vegada, he de reconèixer que no n’he quedat tan satisfet. M’ha embargat una sensació agredolça doncs hi he trobat força fragments memorables però molts elements irrellevants, fins i tot repetitius i poc estimulants.

M’ha costat poder-lo acabar. L’autor hi aboca una quantitat tan gran de noms (militars, cossos dels exèrcits, armes, localitzacions…) que si no ets un expert en el tema se’t fan difícils d’assimilar. Potser l’hauria d’haver llegit amb un mapa al davant, però és que constantment l’hauria d’haver consultat i la lectura tampoc hagués resultat massa fluida. En certa mesura puc dir que és un llibre ferregós, dur de pair, que t’exigeix una concentració constant i que, a canvi, t’ofereix pocs moments de plaer. La crònica diària de tot el que va passar entre el 6 de juny i el 25 d’agost del 1944 es converteix en un relat enciclopèdic que, en aquest cas, crec que no acaba d’estar ben resolt i que et tempta constantment en abandonar-lo. Cal fer un bon esforç per no defallir en l’intent i acabar les 655 pàgines en el millor estat d’ànim possible.

Però també destacaria certs aspectes molt positius del treball. El millor de tot és la gran quantitat de cites textuals recollides de la correspondència dels soldats durant la guerra. No són testimonis a posteriori, ni records de batalletes, sinó l’expressió dels sentiments i dels anhels en temps real. En aquest sentit les aportacions són abundants i denoten un intens treball d’investigació i documentació. També és important la constatació que l’autor fa del patiment de la població civil francesa durant aquests dos mesos i escaig de lluita. Moltes ciutats normandes van quedar absolutament destruïdes i hi van perdre la vida més persones que en els bombardejos alemanys sobre Londres i Anglaterra. Era de justícia incidir sobre un dels temes que, potser, havien passat més desapercebuts quan es narrava aquest episodi vital que comportà la definitiva caiguda del III Reich alemany.

Pel que es publica als mitjans de comunicació aquest llibre ha encapçalat la llista dels més venuts durant moltes setmanes. És a dir, molta gent l’ha comprat, potser atrets pel nom de l’autor o per la temàtica que desenvolupa. A mi m’agradaria saber quin tant per cent dels compradors l’han acabat i quina ha estat la seva opinió final. Ho veig difícil però no impossible…