El salze cec i la dona adormida

Continuant amb el meu particular cicle Murakami, ara ha estat el torn dels relats breus. Ni més ni menys que vint-i-quatre, escrits tots ells entre els anys 1979 i 2005, conformen el recull que s’ha batejat amb un títol força inquietant: El salze cec i la dona adormida.

A la introducció l’autor ens diu que escriure novel·les és un repte i escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge complet que m’estimo molt. També ens descobreix la seva metodologia creativa: Des que vaig començar a escriure ficció l’any 1979, he anat alternant força sistemàticament la creació de novel·les i de relats. El patró que he seguit ha estat el següent: quan acabo una novel·la, tinc ganes d’escriure uns quants relats; i quan tinc uns quants relats llestos, em ve de gust centrar-me en una novel·la. No escric mai cap relat mentre escric una novel·la, i no escric mai una novel·la mentre treballo amb els relats. Pot ser que aquests dos tipus d’escriptura comportin utilitzar diferents parts del cervell, i tardo una mica a passar d’una via a l’altra.

En aquests contes hi trobem totes les constants distintives del seu univers literari: el realisme màgic, les relacions humanes, la soledat, el silenci, el costumisme i la música. Tots junts conformen un sòlid conjunt que es deixa llegir amb un gran deler. Jo en destacaria tres: Birthday Girl, o quan una noia ha de passar el dia del seu aniversari en el seu lloc de treball i l’amo li promet fer realitat el desig que vulgui; La cuca de llum, l’embrió de la seva reconeguda novel·la Tòquio Blues i Hanalei Bay, quan una mare perd el seu fill fent surf a Hawaii i des d’aleshores cada estiu se n’hi va de vacances.

Penso continuar aquest cicle monogràfic d’immediat. Ja tinc a la tauleta de nit dues novel·les més: El meu amor Sputnik i Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. I és que quan comences a llegir Murakami en vols més, i més…