Laia

Amb només divuit anys, Salvador Espriu va escriure Laia (1932), la seva tercera novel·la. Abans havia escrit Israel (1929) i El doctor Rip (1931), la primera en llengua castellana. Malgrat disposar d'una extensa obra en prosa, el poeta de Sinera no ens va deixar la gran novel·la que els lectors repetidament li reclamaven i que l'hagués consolidat definitivament com el gran escriptor que ja era, si bé, en una entrevista televisiva havia manifestat que –en la seva ment– la tenia perfectament concebuda i planificada.

Laia va ser una nena abandonada a la seva sort, víctima d'una malaltia hereditària que li provocava episodis de crisis epilèptiques. Malgrat tot, era prou valenta i liderava la seva colla formada exclusivament per nois. Anys després es va casar amb en Quelot, un mariner ruc, lleig i alcohòlic que la maltractava a diari. Va engendrar un fill deficient que morí prematurament i s'enamorà de l'Esteve, company pescador del seu marit. Aquesta novel·la es traslladà al cinema, l'any 1972, amb una pel·lícula protagonitzada per Núria Espert i Francisco Rabal i dirigida per Vicenç Lluch.

I l'Esteve es va dir que aquella boira era com la Laia. La Laia, magnífica i olorosa com una fruita, d'una ànima abrandada i inabastable com la calima, sempre igual i sempre nova, que punxava i feria i fiblava la carn i l'amarava d'anhels, com l'aigua de la boira, tan enganyosa. Tan enganyosa com l'aigua de la boira. Al cel immens, les estrelles, també semblants a la Laia. A vegades hi havia al fons dels ulls de la dona una llumeneta tendra i clara, serenor. Però la boira aviat els enterbolia, i el desig penjava dels llavis com una amenaça.

L'estiu del 1931, Salvador Espriu havia començat a escriure una novel·leta de costums mariners. En ella, la vida marinera seria l'element més essencial per sobre de les vicissituds dels propis protagonistes. Molts lectors hi han volgut veure l'Arenys del segle XIX, perfectament retratat. Un paisatge que sobresurt damunt d'una sèrie de personatges imperfectes que, sovint, es comporten com autèntiques caricatures grotesques. Aquest interès que mostra l'autor per l'ambientació en detriment de la pròpia acció narrativa el podem percebre diàfanament amb la propia estructura de la novel·la, la qual s'oblida de la protagonista al bell mig del relat fins recuperar-la al tram final. Entremig s'hi escolen capítols merament descriptius però construïts amb absolut mestratge, com el de Setmana Santa on l'autor fa una portentosa demostració del seu talent literari.

No seria just acabar aquestes línies sense fer-nos ressò de l'ostentosa exhibició lèxica, a la manera de Joaquim Ruyra, que es desprèn pàgina rere pàgina. Així, no sorprèn que, més endavant, Espriu escrigui aquells versos tan famosos: Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo.