Quatre dies de gener

A la dècada dels setanta Jordi Sierra i Fabra era un dels comentaristes musicals més prestigiosos del nostre país, els seus articles es publicaven en diferents mitjans de comunicació i s'havia anat convertint en un dels historiadors més reconeguts de la música pop i rock. Reconec que em va sorprendre topar-me amb una novel·la de literatura infantil i juvenil signada per ell doncs el radical canvi de registre em va desubicar momentàniament. Més tard, va donar el salt definitiu a la literatura per adults sense renunciar, en cap moment, als seus orígens. Avui, Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un dels escriptors catalans més prolífics amb més de 400 títols i essent traduït a 25 idiomes.

Quatre dies de gener és el relat del darrer treball policial de l'inspector Miquel Mascarell durant els quatre dies abans de la caiguda de Barcelona (26-01-1939). En un escenari caòtic, amb molts ciutadans fugint a l'exili i d'altres sortint dels seus amagatalls, el protagonista intentarà esclarir l'assassinat d'una noia de setze anys. S'haurà d'endinsar en el món ocult dels vells feixistes que, preveient la victòria final, comencen a fer de les seves.

Ens trobem davant d'una novel·la negra inserida en un context especial: els darrers dies de la Catalunya autònoma i republicana, quan una Barcelona moribunda espera amb resignació l'entrada triomfal dels enemics. L'inspector Mascarell, potser perquè no pot fugir de la ciutat com la resta de la seva família, dedica les darreres hores a resoldre una investigació. Com un homenatge a tots els barcelonins que van romandre al peu del canó fins el final. Sierra i Fabra, amb un llenguatge proper i lleuger, construeix freqüents diàlegs entre els personatges que doten de major vivesa a la narració, que -per altra banda- es llegeix amb intensa fruició.

—Pobra Barcelona. —Va sospirar.
De debò algú esperava que els obrers, famolencs, moribunds, cansats, sortirien al carrer a defensar les restes de la República amb dents i pals davant l'exèrcit franquista, ben armat i ben alimentat?
Algú esperava que Barcelona se sacrificaria per res?
Des del 1714, tot català sabia que la derrota no és el final, sinó el preàmbul de la nova lluita.
Ells, o els seus fills, o els fills dels seus fills.

Més que la pròpia història que descabdella, m'interessa sobretot l'ambientació de l'escenari que sap descriure metòdicament amb els adjectius més precisos. Ens encomana la visió d'una Barcelona fosca, trista, deserta, envoltada d'olors de derrota i habitada, d'amagat, per una sèrie de persones desesperançades. Una atmosfera que podem respirar amb major intensitat a mesura que anem avançant la lectura. En resum, una sòlida història amb una ambientació excepcional.