El joc del silenci

El 15 de juny de l any 2025 té lloc la desaparició de la Valèria Costa, una nena encisadora de set anys. A partir d aquest plantejament, els seus pares es veuran immersos en una investigació que no deixarà d assenyalar-los directament, obligant-los a confessar fins a l últim secret que s han estat ocultant.

Amb un frenètic compte enrere i un ritme trepidant, aquesta història s'endinsa en les profunditats de l'amor i el desig a través d una trama ambiciosa, teixida amb cura i precisió, plena de girs inesperats i de viatges al passat.

El loco de Dios en el fin del mundo

Soc ateu. Soc anticlerical. Soc un laicista militant, un racionalista contumaç, un impiu rigorós. Però aquí em tenen, volant en direcció a Mongòlia amb el vell vicari de Crist a la Terra, disposat a interrogar-lo sobre la resurrecció de la carn i la vida eterna. Per  això m'he embarcat en aquest avió: per preguntar al papa Francesc si la meva mare veurà el meu pare més enllà de la mort, i per portar-li la meva mare la resposta. Heus aquí un boig sense Déu perseguint el boig de Déu fins a la fi del món.

Aquesta és l'arrencada fulgurant d'aquest llibre únic, que ningú no havia tingut l'oportunitat d'escriure, entre altres raons perquè el Vaticà no havia obert mai de bat a bat les seves portes a un escriptor. Però, a més d'únic, aquest és un llibre de plenitud, on el seu autor aconsegueix convertir una proposta insòlita en un relat propi i magistral: un thriller sobre el misteri més gran de la història de la Humanitat. Amb aquesta novel·la sense ficció, Javier Cercas torna a la seva línia més personal, en què aconsegueix enllaçar les seves obsessions íntimes amb una de les preocupacions fonamentals de la societat actual: el paper en la vida humana del que és espiritual i del que és transcendent, el lloc en ella de la religió i l'ànsia d'immortalitat.

El fútbol y su filosofía

El fútbol es una batalla de ideas. Los equipos se enfrentan a partir de conceptos pensados por sus entrenadores y buscan "convencer" al contrario del modo más rotundo: venciéndole e imponiendo su idea propia.

Desde sus orígenes, el fútbol ha desarrollado grandes ideas que han evolucionado, han chocado entre sí, se han hibridado y mutado por deseo o necesidad, generando grandes escuelas de pensamiento futbolístico.

El fútbol no ha hecho más que emular a la filosofía, como si se tratara de universos paralelos, tal como dijera en su día Zlatan Ibrahimovic sin percatarse de que su afirmación no era ningún insulto sino una definición exacta de este deporte, detrás del que se ocultan grandes ideas.

Junto a Cesar Luis Menotti, en la historia del fútbol muchos otros grandes filósofos, como Johan Cruyff, Maradona, Guardiola o Luis Aragonés, nos han dejado grandes reflexiones que no deberían quedar en el olvido.

Así como en La evolución táctica del fútbol, Martí Perarnau nos regaló una maravillosa revisión histórica de los conceptos tácticos, en El fútbol y su filosofía rescata a los grandes filósofos de este deporte en un análisis de esos conceptos que quedará en el recuerdo de los más futboleros.

Pechos y huevos

En un calorós dia d'estiu, la Makiko viatja a Tòquio per visitar la seva mare, la Natsu. Incapaç d'acceptar els canvis al seu cos després de donar a llum, la Makiko està obsessionada amb la possibilitat de sotmetre's a una cirurgia d'augment de pit de vegades. Mentrestant, des de Midoriko, durant dos anys, ha estat paralitzada per l'època en què s'acosta la pubertat i se sent incapaç d'expressar-se més enllà de l'abast d'un llibre. D'altra banda, en Natsu, durant tres anys, aspira a ser escriptor i creador de dramaturgs amb una identitat pròpia indeterminada, ni com a "filla" ni com a "mare".
Reunides en un barri obrer de Tòquio, només passaran uns dies abans que el silenci de la Midoriko sigui un catalitzador per enfrontar-se als seus éssers estimats, a molts dels problemes, en gran part per a les dones a la societat actual, i als seus secrets familiars. Mestrada per Haruki Murakami i Elena Ferrante, la Mieko Kawakami s'ha convertit en un fenomen literari internacional i combina comèdia i realisme en aquestes pàgines per pintar un retrat de la feminitat de la classe treballadora contemporània.

El cercle dels dies

En Seft, un miner de gran talent en l'extracció de sílex, recorre la Gran Plana malgrat la xafogor de l'estiu per presenciar els rituals que assenyalen l'inici d'un nou any. Hi va per intercanviar les seves pedres per altres productes durant les celebracions del solstici, i per trobar-se amb la Neen, la noia que estima. La pròspera família de la Neen li ofereix, a més, una manera d'escapar de la brutalitat del seu pare i dels seus germans acollint-lo a la comunitat de grangers.
La Joia, la germana de la Neen, és una sacerdotessa idealista i amb una capacitat de lideratge extraordinària. De nena, assistia captivada al Ritual del Solstici i des de llavors somia en un monument nou i espectacular, aixecat amb les pedres més grans del món. Però la tensió està creixent als turons i als boscos de la Gran Plana.
La visió de la Joia d'un cercle enorme de pedres, reunides per les tribus dividides de la Gran Plana, inspirarà en Seft a construir l'obra de la seva vida. Tanmateix, a mesura que la sequera arrasa la terra, la desconfiança entre els grangers, els pagesos i els bosquetans creixerà… i un acte de violència salvatge provocarà una guerra oberta.

32 de març

La Barbara, venedora de drets literaris internacionals, s’instal·la a París com a refugi. Per deixar enrere una experiència que l’ha trasbalsat, se’n va a viure a casa de la seva àvia, la Margaux, amb qui té un vincle molt especial.
Un matí de 2008, l’any de la gran nevada, la Barbara es troba un jove desconegut dormint al seu sofà vermell. L’enigmàtic fotògraf que no retrata mai persones l’ajudarà en una recerca inesperada. Junts, descobriran els secrets de la mamie Margaux, una dona que va sobreviure l’ocupació alemanya de París a la segona guerra mundial.
32 de març és una novel·la sobre la batalla entre l’horror i la bellesa. Xavier Bosch ens descobreix que les ombres d’ahir són els riscos d’avui.

Diagonal Manhattan

L’Edda Leveroni rep un regal singular el dia que en fa vint-i-un: una estada d’un any a l’agència de publicitat de la Bianca B. Miller a Nova York. El 1989 l’Edda s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones i en un univers de creativitat i d’anuncis que volen vendre la vida millorada. No pot sospitar, però, en quin món està a punt d’endinsar-se.
A Barcelona, el Brauli Leveroni ha sabut convertir una petita agència a Diagonal-Tuset en una de les més exitoses d’una ciutat efervescent. El pare de l’Edda és admirat i envejat per les seves campanyes publicitàries. El Brauli viu a tot gas, adora aquests dies plens d’estímuls, d’eslògans i d’intrigues. Abocat al negoci, encara no ha tingut temps de preguntar-se per la felicitat.
En aquesta noveŀla pletòrica, Xavier Bosch mostra de nou la seva habilitat narrativa. Ens sedueix amb uns personatges dels quals sempre volem saber més, ens dissecciona la cara oculta del màrqueting més descarnat i ens manté atrapats en una història que ens porta més lluny del que imaginàvem.
Diagonal Manhattan és una invitació a les segones oportunitats i una aposta radical per la llibertat.

Una òpera gastronòmica

Qui va ser Ramon Cabau? Per què s’està esborrant l’empremta d’un dels personatges més singulars de la història de la cuina catalana? I potser la pregunta més dolorosa i, tanmateix, més pertinent: quin patiment insuportable el va empènyer al suïcidi al bell mig del mercat de la Boqueria, que tant estimava?
Parlar de Cabau és descriure algú capaç de turbinar la gastronomia catalana fins a catapultar-la a una dimensió internacional desconeguda fins aleshores; és assenyalar un dandi il·lustrat que usava el vestuari i la picaresca per arrodonir una imatge de marca pròpia; és obrir les portes i les finestres del palau modern de la restauració barcelonina, amb sobretaules eternes; és visualitzar el portaveu d’un idealisme contagiós, d’una filosofia de pagès en un moment màgic; és esclarir les conseqüències de saber fer la puta i la Ramoneta entre el franquisme i la puixança del catalanisme sense sortir escaldat pel socialisme; és entendre que la solitud més dolorosa és quan s’està envoltat d’ulls inquisitius; i és, en última instància, certificar que la mort operística és el desenllaç adient si l’obsessió és no caure en l’oblit.

Una escala cap al cel

Si t’hi fixes prou, pots trobar històries més o menys a qualsevol lloc. Ni tan sols cal que siguin teves. O això és el que decideix l’escriptor en potència Maurice Swift ben aviat en la seva carrera. Perquè en Maurice no té fantasia, però cultiva un talent diferent, des que va comprendre que els altres, homes i dones, el troben irresistible. A la fi dels anys vuitanta, un encontre casual en un hotel de Berlín amb el reconegut novel·lista Erich Ackerman li dona la seva primera gran oportunitat. I és que l’Erich és un vell solitari, indefens davant l’embat de la joventut; i també té una història per explicar. Si ho hauria de fer o no ja és tota una altra cosa... Un cop en Maurice s’ha fet un nom, ha de continuar buscant idees. No li importa on les trobi —o a qui pertanyin— si l’ajuden en el seu ascens. Però ja coneixeu aquell antic proverbi sobre l'ambició: és com posar una escala cap al cel.
Amb l’irresistible entusiasme narratiu que li és característic, John Boyne ens submergeix en les tenebres d’un protagonista memorable, tant seductor com perillós, i una novel·la que és alhora un conte moral, un retrat vidriòlic de les relacions entre escriptors i una història tenyida pel poder —i els perills— del desig.

Les tenebres del cor

Amb Les tenebres del cor, l'autor de novel·les com Victus o La pell freda, escriu la història apassionant d'una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inaudites, moltes llàgrimes i grans alegries.
Seria difícil trobar un grup humà més allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals que els habitants de la selva africana, mal coneguts com a «pigmeus». Són lluny de nosaltres i de tothom. Són els exòtics dels exòtics.
Homer els esmenta a la Ilíada, i els seus versos són l'origen d'un dels malentesos més ridículs i perdurables de la història científica. Qui eren aquells pigmeus que es defensaven amb llances dels atacs de les grues? La resposta és molt senzilla: unes criatures tan fabuloses com els nostres follets. Però a la Grècia antiga, Homer ja era un clàssic, i si havia dit que els pigmeus eren reals és que ho eren. Així, doncs, què tenen a veure els habitants de la selva africana amb els pigmeus grecs? Res en absolut.
Semblava que el racionalisme havia deixat enrere el mite, però des del segle XIX, contra tot pronòstic i empesos per la ciència, la literatura i la fantasia, molts aventurers i exploradors han anat a l'encontre dels pigmeus al cor d'Àfrica. Les tenebres del cor narra aquesta trobada amb unes criatures de les quals només sabem que no en sabem res. I tan sols desvetllarem un aspecte sorprenent: els personatges verídics d'aquest llibre -l'extravagant i seductor Paul Du Chaillu, el tibat botànic alemany Georg Schweinfurth, l'injustament oblidat etnògraf Paul Schebesta , la pintora Anne Eisner i el seu marit Patrick Putnam, l'antropòleg Colin Turnbull i el propi Albert Sánchez Piñol- van anar a buscar en els «pigmeus» alguna cosa importantíssima per a ells, i tots van trobar el que buscaven. Tanmateix, oh, paradoxa fatal, el que van trobar no existeix!