El llarg camí de la revolta

L'hereu d'una masoveria deixa la vinya i s'endinsa en l'incipient món de la indústria tèxtil. El seu profund sentit de la justícia el porta a lluitar contra les desigualtats en un poble on una gran empresa tèxtil, que exerceix un monopoli laboral ferotge, imposa la seva llei tot practicant el caciquisme, el nepotisme, el paternalisme i la corrupció. El Sendo, el protagonista de la novel·la, encapçala un grup de tertulians de diversa procedència social que treballa per combatre l'ànsia abassegadora de poder dels directius de l'empresa. La seva dona, la Ramona, mestressa de la fonda del poble, es consumeix en un dolorós combat intern quan els seus principis, basats en la tradició familiar, continuïsta i conservadora, trontollen per culpa de l'activisme social del seu marit a qui estima, tanmateix, amb bogeria. El llarg camí de la revolta és una novel·la basada en els fets històrics coneguts com "la Revolta dels Burots", que el 1917 no van sacsejar tan sols la vida del poble d'Artés, sinó que van esdevenir un dels episodis més importants de la lluita obrera i popular del nostre país. Amb aquesta obra, Josep Heras Solà retrata una societat –la d'un poble però també la d'un país–, que en el tombant del segle XIX cap al XX es debat entre la tradició i la modernitat, la pagesia i la indústria, la justícia i l'opressió.
  

Viatges per l'Scriptorium

Un bon dia, el senyor Blank es desperta en una habitació que no coneix de res. Totalment desorientat, sense saber qui és, l'únic que pot fer és examinar els objectes que l'envolten per mirar de comprendre les circumstàncies del seu confinament. A sobre de l'escriptori, unes fotografies i dos manuscrits. A mesura que passen els dies, Blank rep visites i trucades telefòniques de personatges -amicals uns, hostils altres- que li són vagament familiars i que li brinden indicis incerts sobre la seva identitat. Mentrestant, una càmera i un micròfon ho graven tot. Algú l'està observant.
Viatges per l'Scriptorium és una novel·la de Paul Auster publicada l'any 2006. En ella l'autor se centra en el tema de la confusió entre realitat i ficció, la solitud, la incertesa metafísica i l'absurd.
   

La invenció de la solitud

A cavall de la novel·la i l’autobiografia, Paul Auster va començar a escriure La invenció de la solitud quan va morir el seu pare sobtadament. Consta de dos textos: Retrat d’un home invisible i El llibre de la memòria, on fa balanç de la seva relació amb el pare i desenvolupa una reflexió profunda sobre la seva figura, la seva influència, sobre el paper de fill i sobre la seva pròpia paternitat.
La novel·la s'adreça a un públic ampli interessat en la literatura autobiogràfica, la reflexió sobre la paternitat, la memòria i l'escriptura i atrau lectors que aprecien la introspecció i l'exploració de temes universals com la solitud i la recerca de sentit en la vida. El seu estil elegant i accessible el fa atractiu tant per a lectors experimentats com per a aquells que s'acosten a l'obra de Paul Auster per primera vegada.
   

La remor de les onades

Per primera vegada en català, una de les més belles històries d’amor de la literatura mundial, del geni de les lletres japoneses Yukio Mishima.
A Utajima, una petita illa japonesa de pescadors apartada de la civilització, en Shinji, un pescador de 18 anys, de família molt humil, s’enamora de la Hatsue, la filla del vell i ric Teru, que acaba de tornar al poble. Un amor que sembla impossible en aquest món primitiu en què sobreviu una comunitat de pescadors. Una sensibilitat extraordinària, i la remor de les onades, sempre present, com a música de fons d’aquesta preciosa història d’amor.
   

Gente de Hitler

Por qué tantos alemanes participaron en los crímenes de la Alemania nazi? ¿Cómo llegaron a apoyar a Hitler y a seguirle casi hasta el final? Durante demasiado tiempo se ha presentado a los nazis como poco más que psicópatas o criminales. En esta nueva e importante obra, Richard J. Evans - una de las autoridades más destacadas del mundo sobre el Tercer Reich - se sirve de una gran cantidad de nuevas pruebas recientemente desenterradas para quitar el barniz de mito y leyenda de los rostros del Tercer Reich y presentar una visión más realista de los perpetradores nazis como seres humanos que eran inquietantemente parecidos a nosotros.
En círculos concéntricos Evans ofrece retratos nuevos, redondos, frescos y a menudo sorprendentes de los hombres y mujeres que crearon y sirvieron a la Alemania nazi, empezando por el propio Hitler y siguiendo por figuras destacadas como Göring, Goebbels y Himmler, ejecutores de las órdenes de Hitler como Eichmann y Heydrich, propagandistas como Leni Riefenstahl, perpetradores de bajo nivel como la tristemente célebre Irma Grese y simpatizantes y compañeros de viaje desconocidos que ayudaron al régimen de innumerables maneras.
Gente de Hitler es una obra escalofriante y brillantemente escrita que permite al lector comprender la textura y los valores del Tercer Reich y hasta dónde son capaces de llegar los individuos cuando han desaparecido tantas limitaciones morales normales.
   

Bar Urgel

Un jove madrileny passa els seus dies cuidant de la seva mare malalta, passejant amb el seu amic el Gordo i anotant frases inconnexes al Bar Urgel, impulsat per una vaga ambició de trobar una transcendència a través de l'escriptura, un sentit a la seva nefasta existència. És en aquest ambient amistós del bar, envoltat d'homes que encarnen allò que més odiava i allò que més temia del seu difunt pare, on a poc a poc cristal·litza la recerca silenciosa del protagonista. Entre broquetes de truita i cerveses, sermons improvisats al fil de la tertúlia televisiva, perorates etíliques de tint masclista, arrel xenòfoba i homofòbia desaforada, el protagonista se sent de vegades acorralat per una massa coral que no fa sinó corroborar la insofrible decadència. Altres vegades, no obstant, troba una insospitada poesia en aquesta rotllana de personatges que l'acull com un més.
En aquesta novel·la iniciàtica, guanyadora del I Premi de Narrativa Diana Zaforteza, Pablo Gallego Boutou juga amb diferents estils en què combina lirisme i oralitat per il·luminar la tragèdia amb bellesa, tendresa i sentit de l'humor. En una atmosfera de desencís, la literatura i l'art aclareixen les pors i il·luminen un territori narratiu propi, una via que permet desgranar les pròpies contradiccions, resistir davant dels grans desenganys i revelar com ens fa caure insondable. Una novel·la sobre l'alleujament de la tristesa i del dolor, sobre la cura dels altres i la recerca del plaer, sobre l'amistat compromesa i la necessitat d'un espai comú on pertànyer.       
   

La setena funció del llenguatge

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta. No trigarà a morir, fet que deixa tota la comunitat intel·lectual francesa en estat de xoc. El president de la República, Giscard d’Estaing, encarrega al comissari Bayard, un policia horroritzat amb la idea que els socialistes francesos ocupin el poder, d’iniciar la investigació de les estranyes circumstàncies de la seva mort, amb l’oculta esperança de descobrir algun escàndol que enterboleixi l’inici imminent de la campanya electoral. ¿Què hi feia Barthes, dinant amb Mitterrand, el dia de la seva mort?
Bayard, ignorant de tot el que tingui a veure amb la semiòtica i la lingüística, pren com a assistent un jove professor que el guiarà pel laberint de la teoria i per la pràctica de les vides dissolutes, vanitoses, brillants i extremament competitives dels més grans intel·lectuals del moment. ¿On acaba la història i on comença la ficció? ¿On comença la realitat dels fets i on arranca la sàtira sagnant? I per sobre de tot, ¿quina pot ser aquesta setena funció del llenguatge que ha matat Roland Barthes i ha posat en peu de guerra els departaments de semiòtica i els serveis d’intel·ligència de mig món? Estem davant d’un thriller polític, filosòfic i –si se’ns permet l’expressió– semiòtic, que ha dividit França entre l’escàndol i la rialla.
  

No fueron los postes cuadrados

L'estiu del 1959, de la mà d'Helenio Herrera i amb el Camp Nou inaugurat recentment, la vida somriu al FC Barcelona. Compta amb una plantilla de futbolistes de reconegut nivell, acaba de conquerir la Lliga i la Copa, superant una de les millors plantilles de la història del Reial Madrid, capitanejada per l'incombustible Di Stéfano, i es disposa a debutar, per fi, a la Copa d'Europa, torneig que el rival blanc ja ha conquistat quatre vegades consecutives. El futur immediat és esplèndid, però la realitat que s'amaga amb cura sota la catifa no trigarà a sortir a la llum.
Aquest llibre narra, amb detalls desconeguts i personatges de protagonisme insospitat, el descens als inferns d'un Barcelona que va arribar al capdamunt, va vorejar la consagració absoluta i va acabar enfonsat en la desesperació durant anys, incapaç de refer-se ni econòmicament ni esportivament. El procés degeneratiu va culminar a la desgraciada final de Berna, el 31 de maig del 1961, quan el Barcelona va fracassar estrepitosament en el primer assalt a la Copa d'Europa.
Paral·lelament, apareix fidelment reflectida la relació del club amb els mitjans d'informació, la importància del Reial Madrid per a les institucions franquistes, el ferri control que patia el Barcelona i, en suma, permet conèixer a fons com era aquell futbol apassionant que va conquistar la societat espanyola dels anys 50-60 del segle vint.
     

El llibre de les il·lusions

Una nit, per casualitat, veu a la televisió una pel·lícula muda protagonitzada per Hector Mann, un còmic genial argentí que va anar a buscar fortuna a Hollywood, on va fer pel·lícules mudes sobre el tango. Mogut per una estranya obsessió, Zimmer comença a recórrer el món a la recerca d'informació sobre el misteri que envolta l'actor, que va desaparèixer el 1929. A les acaballes dels vuitanta, Zimmer decideix escriure un llibre sobre el personatge i al cap d'un any rep una carta sorprenent: «Hector ha llegit el seu llibre i li agradaria coneixe'l».

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

«Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó, dotat jove escriptor català… Monzó ha llegit Kafka… i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l’amenaça en coses aparentment habituals… com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària». The New York Times, Nova York.
«Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de l’actual literatura europea… Els contes de Monzó són els millors que s’han produït a Europa en l’última dècada, un sentiment amb el qual els americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte, d’acord». World Literature Today, Oklahoma.