La setena funció del llenguatge

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta. No trigarà a morir, fet que deixa tota la comunitat intel·lectual francesa en estat de xoc. El president de la República, Giscard d’Estaing, encarrega al comissari Bayard, un policia horroritzat amb la idea que els socialistes francesos ocupin el poder, d’iniciar la investigació de les estranyes circumstàncies de la seva mort, amb l’oculta esperança de descobrir algun escàndol que enterboleixi l’inici imminent de la campanya electoral. ¿Què hi feia Barthes, dinant amb Mitterrand, el dia de la seva mort?
Bayard, ignorant de tot el que tingui a veure amb la semiòtica i la lingüística, pren com a assistent un jove professor que el guiarà pel laberint de la teoria i per la pràctica de les vides dissolutes, vanitoses, brillants i extremament competitives dels més grans intel·lectuals del moment. ¿On acaba la història i on comença la ficció? ¿On comença la realitat dels fets i on arranca la sàtira sagnant? I per sobre de tot, ¿quina pot ser aquesta setena funció del llenguatge que ha matat Roland Barthes i ha posat en peu de guerra els departaments de semiòtica i els serveis d’intel·ligència de mig món? Estem davant d’un thriller polític, filosòfic i –si se’ns permet l’expressió– semiòtic, que ha dividit França entre l’escàndol i la rialla.
  

No fueron los postes cuadrados

L'estiu del 1959, de la mà d'Helenio Herrera i amb el Camp Nou inaugurat recentment, la vida somriu al FC Barcelona. Compta amb una plantilla de futbolistes de reconegut nivell, acaba de conquerir la Lliga i la Copa, superant una de les millors plantilles de la història del Reial Madrid, capitanejada per l'incombustible Di Stéfano, i es disposa a debutar, per fi, a la Copa d'Europa, torneig que el rival blanc ja ha conquistat quatre vegades consecutives. El futur immediat és esplèndid, però la realitat que s'amaga amb cura sota la catifa no trigarà a sortir a la llum.
Aquest llibre narra, amb detalls desconeguts i personatges de protagonisme insospitat, el descens als inferns d'un Barcelona que va arribar al capdamunt, va vorejar la consagració absoluta i va acabar enfonsat en la desesperació durant anys, incapaç de refer-se ni econòmicament ni esportivament. El procés degeneratiu va culminar a la desgraciada final de Berna, el 31 de maig del 1961, quan el Barcelona va fracassar estrepitosament en el primer assalt a la Copa d'Europa.
Paral·lelament, apareix fidelment reflectida la relació del club amb els mitjans d'informació, la importància del Reial Madrid per a les institucions franquistes, el ferri control que patia el Barcelona i, en suma, permet conèixer a fons com era aquell futbol apassionant que va conquistar la societat espanyola dels anys 50-60 del segle vint.
     

El llibre de les il·lusions

Una nit, per casualitat, veu a la televisió una pel·lícula muda protagonitzada per Hector Mann, un còmic genial argentí que va anar a buscar fortuna a Hollywood, on va fer pel·lícules mudes sobre el tango. Mogut per una estranya obsessió, Zimmer comença a recórrer el món a la recerca d'informació sobre el misteri que envolta l'actor, que va desaparèixer el 1929. A les acaballes dels vuitanta, Zimmer decideix escriure un llibre sobre el personatge i al cap d'un any rep una carta sorprenent: «Hector ha llegit el seu llibre i li agradaria coneixe'l».

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

«Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó, dotat jove escriptor català… Monzó ha llegit Kafka… i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l’amenaça en coses aparentment habituals… com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària». The New York Times, Nova York.
«Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de l’actual literatura europea… Els contes de Monzó són els millors que s’han produït a Europa en l’última dècada, un sentiment amb el qual els americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte, d’acord». World Literature Today, Oklahoma.
                                     

Uf, va dir ell

Uf, va dir ell és una obra que reuneix tretze contes de Quim Monzó: Història d'un amor, En un temps llunyà, Sobre la no compareixença a les cites, Uf, va dir ell, Sobre la volubilitat de l'esperit humà, Splassshf, Fum, Tot de prats als ulls, Underworld, La creació, Sobre la futilitat dels desitjos humans, Noia del mehari i Confidència. Va ser publicada l'any 1978.
Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant–força matusserament–l’univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d’ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort… Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.
                                     

Si la memòria no ens falla

Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n’han fet desenes d’edicions. Han col·laborat amb molt d’èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d’actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Fruit de l’amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions.
En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.
Sergi Pàmies: «Jo tinc la sensació que una de les característiques d’ell és aquesta: la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades».
Quim Monzó: «Com deia Groucho Marx ¿per què m’hauria de preocupar jo per la posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?».
 

Mercè i Joan

Una novel·lista de trenta anys, vital i amb ganes de menjar-se el món. Un articulista extremament culte i mordaç. I un escenari que s’obre com un parèntesi entre dues guerres: els jardins del Château de Roissy-en-Brie, on coincideixen escriptors i intel·lectuals que fugen el 1939, com Joan Oliver, Anna Murià, Francesc Trabal, Pere Calders... Tots els elements semblen diposar-se perquè neixi un dels amors més polèmics, fascinants i tempestuosos de la història literària del país.
Mercè Rodoreda i Armand Obiols es transformen en aquestes pàgines en la Mercè i en Joan —així és com es deien l’un a l’altre—. La seva relació, profunda i empeltada d’amor a la literatura, va ser tan forta que els va allunyar de les seves pròpies famílies i de molts dels seus amics. A cavall de París, Bordeus i Llemotges, la Mercè i en Joan van viure de ple alguns dels episodis més esfereïdors de la història europea del segle XX. Eva Comas-Arnal ha fet d’aquesta història d’amor una novel·la plena de vida.
      

Intermezzo

En Peter i l’Ivan són germans, però no sembla que tinguin res en comú. El primer és un advocat carismàtic instal·lat a la trentena, que aparenta tenir-ho tot sota control però que depèn de la medicació per superar la mort del pare i gestionar les seves relacions amoroses. El segon és un jugador d’escacs professional que sempre s’ha considerat un inadaptat social, l’antítesi del seu frívol germà i que, poc després de l’enterrament del pare, s’embarca en una relació apassionada amb una dona més gran, la Margaret.
Els dos germans, sumits en el desconcert, encaren un nou interludi: un període de desesperança, desig i possibilitats; una oportunitat per descobrir quanta vida pot contenir un mateix a dins sense esclatar.
                               

Novel·la d'escacs

Negat per qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n'és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Un dels passatgers del vapor prova d'acostar-se a tots dos personatges, i així, junt amb ell, el lector en descobreix les històries i assisteix a la seva confrontació. En aquesta Novel·la d'escacs, doncs, se'ns presenta, d'una banda, l'enfrontament de dues naturaleses antagòniques i, de l'altra, la fragilitat i la força de la persona sotmesa a una pressió extraordinària. I tot això, en una història construïda amb art de mestre i amb bones dosis d'intriga.
  

Una furiosa devoció

Activista punk, bevedor llegendari, icona musical irlandesa... Aquesta és l'extraordinària història mai contada del famós líder de The Pogues. El viatge inesperat d'un marginat social que es va convertir en tresor nacional.
Shane MacGowan va escriure alguns dels temes més bells i suggerents de la música de les darreres dècades, però la seva vida va estar lluny de ser un conte de fades. Furgant sota la seva imatge salvatge, aquesta reveladora biografia ens parla d'un home tímid i acomplexat, un poeta de fuet ràpid, intel·ligència i intensa espiritualitat. A través de converses amb el mateix Shane a casa seva a Dublín i amb la participació de la seva dona Victoria Clarke, el seu pare Maurice i la seva germana Siobhan, descobrim el que suposa créixer als suburbis d'Anglaterra, ser expulsat de l'escola Westminster, o els seus iniciàtics viatges a la casa de camp familiar a Tipperary, origen de la música i les històries que el van portar a fundar The Pogues. Una vida trepidant i agitada, des dels seus començaments amb The Nips fins a les triomfals gires per Amèrica, el seu tràgic acomiadament al Japó o l'abús indestructible amb les drogues. A Una furiosa devoció, Shane se'ns obre de bat a bat i ens mira als ulls.