Sàpiens. Una història gràfica. El naixement de la humanitat

Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de l’historiador Yuval Noah Harari,  ha estat un del llibres més influents d’assaig per als adults de les darreres dècades, tant a Catalunya (on fa sis anys que és a les llistes de més venuts) com a tot el món.
Ara, per poder divulgar encara més els seus coneixements, Yuval Noah Harari ens proposa un projecte molt estimulant: una novel·la gràfica, o còmic, en què adapta per als lectors joves i adults el contingut del seu assaig. L’il·lustrador Daniel Casanave, David Vanderneulen, i Yuval Noah Harari ens expliquen amb humor el naixement de la humanitat des de l’aparició de l’Homo Sàpiens a la revolució agrícola. I consistirà en 240 pàgines il·lustrades a tot color i amb les corresponents vinyetes que explicaran la revolució cognitiva d’una manera atractiva i assequible per als lectors adolescents i joves.

COMENTARI: Versió gràfica d'una rellevant i extraordinària nova visió de l'existència humana; des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena. Ara encara més plaent gràcies a l'adaptació i les il·lustracions de David Vandermeulen i Daniel Casanave. Una potentíssima adaptació al format de novel·la gràfica per un llibre prodigiós que es mereix aquest impecable esforç de reconversió.
  

Gent d'ordre

«El món d'on vinc s'està extingint. L'univers no trontollarà quan deixi d'existir; de fet, alguns hocelebraran. En algun moment del passat jo també ho hauria celebrat, però és on vaig néixer i és natural que estigui de dol». A mig camí entre l'assaig, unes memòries i una crónica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l'estat del benestar i també per l'hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n'és el paradigma. 

COMENTARI: El llibre és una radiografia de les elits barcelonines que viuen a l'upper Diagonal. L'autor explica que a la zona alta de Barcelona hi habiten dues espècies de la mateixa família animal: els pijoprogres i els pijolocos. «Els primers són persones de casa bona que no assimilen del tot la seva condició social i senten la necessitat d'aparentar solidaritat amb els menys afortunats. Els segons, també uns privilegiats, viuen la vida dissolutament, sense que els importi res més que la seva felicitat».
    

Capvespres de foc i de grana

Capvespres de foc i de grana recupera la narrativa de l'escriptora osonenca Anna Dodas i Noguer, apareguda en publicacions esparses o que encara restava inèdita. Dodas és coneguda avui com a autora de dos poemaris: «Paisatge amb hivern»(1986), amb el qual guanyà el premi Amadeu Oller, i «El volcà» (1991). Es tracta d'una escriptora de qui Maria-Mercè Marçal, membre del jurat que li va concedir el premi Amadeu Oller, va afirmar: «Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo».
La veu d’Anna Dodas i Noguer és colpidora, d’una bellesa esfereïdora, impregnada de dolor i d’un cert desafiament.
Malauradament, la seva producció és tan intensa com breu, ja que és veié truncada pel seu brutal assassinat mentre viatjava pel sud de França amb una amiga l’any 1986, quan la poeta tenia tan sols vint-i-tres anys.
Més de trenta anys després de la seva mort, el llegat d’Anna Dodas ha tingut un impacte relatiu, per la qual cosa la publicació d'un volum amb la narrativa de Dodas era una assignatura pendent.

COMENTARI: La tràgica mort d'Anna Dodas ens ha privat de seguir l'evolució literària d'una escriptora carregada de sensibilitat i talent. Del poc que s'ha pogut publicar cal destacar Capvespres de foc i de grana, un recull de deu relats breus que encapçala La deesa de les flors, inspirat en el text que obre Mites de Jordi Sarsanedas que, per altra banda va ser objecte de la tesina de l'escriptora osonenca. També convé esmentar el relat que dóna nom al llibre i que conté, en un començament prodigiós, la imatge fascinant de les pomes vermelles al costat del foc.  
 

El pantà maleït

L'assassinat el 2017 d'una parella de joves al pantà de Susqueda continua sense resoldre, amb l'únic sospitós en llibertat i amb molts interrogants oberts.
El doble crim de Susqueda continua essent un misteri. No s'ha trobat l'arma homicida, es desconeix el mobil del crim i no està clar on va ser exactament l'escena dels assassinats.
Un pescador del pantà va ser arrestat i empresonat pel jutjat pero va ser alliberat despres de 303 dies perque els indicis que l'incriminaven eren massa febles. El sospitós està en llibertat i els interrogants perduren: on era el cotxe de les víctimes abans que algú el llences al fons del pantà? Com va arribar el seu caiac a l'altre costat de pantà? D'on venien els trets que van sentir alguns testimonis? On han anat a parar els mobils de les dues víctimes? Qui mes hi havia aquell dia al pantà?

COMENTARI: Crònica exhaustiva dels assassinats irresolts de dos joves que van glaçar el món el setembre del 2017. És un llibre molt absorbent, que es llegeix sense parar i que s'empassa xuclant. L'única pega que hi trobem –i d'això no en té cap culpa ni el llibre ni l'autora– és que el cas encara estigui per resoldre i múltiples preguntes continuïn, a hores d'ara, sense resposta.
 

Cruïlles

És el 23 de desembre de 1971, i la família Hildebrandt és en una cruïlla. El patriarca, en Russ, pastor associat en una església dels suburbis de Chicago, vacil·la si alliberar-se d’un matrimoni infeliç -si no és que la seva dona brillant i inestable, se n’allibera primer. El fill gran, en Clem, torna de la universitat encès d’absoluts morals, i havent pres una decisió que destrossarà el seu pare. La germana d’en Clem, la Becky, fins ara el centre d’atenció de la seva classe d’institut, ha virat cap a l’era de la contracultura, mentre el seu germà petit, en Perry, fastiguejat de traficar amb marihuana per finançar-se el seu propi consum, ha decidit fermament ser una persona millor. Cadascun dels Hildebrandt busca una llibertat que els altres amenacen de complicar.
Reconegut com el novel·lista capdavanter de la seva generació, Jonathan Franzen ha estat descrit sovint com un novel·lador de famílies. Només ara, però, a Cruïlles –alternativament còmica i estremidora, un tour de force de punts de vista entrecreuats i suspens constant– ha donat una novel·la en què una família, i tot el teixit de les seves peripècies, és veritablement al centre.
El do de Jonathan Franzen per unir profunditat i vivesa dels personatges amb l’alè de mirada social no ha estat mai tan evident com a Cruïlles.

COMENTARI: Després de la publicació de Llibertat (2010), Jonathan Franzen es va consolidar com un dels millors referents de la narrativa nord-americana actual. L'any 2015 va aparèixer Puresa que tot i ser una bona novel·la no arribava als llindars de l'excel·lència de la precedent. Ara ens acaba d'arribar Cruïlles i, malgrat reconèixer l'ofici de l'autor i el domini aclaparador de la tècnica narrativa, aquesta vegada no acaba de seduir-nos amb la seva proposta, la qual hem anat seguint amb la voluntat ferma de trobar tot allò que esperàvem i que, finalment, no ha aparegut. Diuen que és l'inici d'una trilogia centrada en la mateixa família. Ens cal, doncs, esperar per fer una valoració més completa. De moment, la primera entrega queda molt lluny del Franzen del 2010.
      

Els grans optimistes

El 1985, mentre el Yale Tishman comença a prosperar en l’'àmbit professional, Chicago es veu devastada per l'’epidèmia de la sida. A poc a poc veurà com els seus amics emmalalteixen, i la ciutat i la seva vida canvien per sempre. Trenta anys després, la Fiona, amiga de joventut del Yale, viatja a París a buscar la seva filla desapareguda. Amb dolor, retroba el món que creia haver deixat enrere i reflexiona i rememora els dies que van marcar el futur de tots aquells joves. Els grans optimistes és una història absorbent i emotiva sobre com viure la vida en temps de crisi, una novel·la commovedora que ens confronta amb la pèrdua, l'’amistat, la traïció, la supervivència i l'’amor de la mà d'’uns personatges inoblidables.

COMENTARI: Encara no estic refet de l'estat d'admiració incondicional que m'ha provocat la lectura d'aquest llibre de Rebecca Makkai. L'autora, enfrontant-se a una temàtica complexa i delicada, se n'ha sabut sortir amb nota i ha estat capaç d'aconseguir una narrativa profundament emotiva que t'acosta, a flor de pell, a uns personatges que compadeixes però també que admires i respectes. Per a mi, una de les millors novel·les de l'any.
  

On ets, món bonic

L'’Alice se n'’ha anat a viure a una mansió d'’un poble on ningú sap qui és ni a què es dedica. Al cap de poc, coneixerà en Fèlix, un mosso de magatzem. Mentrestant, a Dublín, la seva amiga Eileen intenta arribar a final de mes mentre es recupera d'’una ruptura amorosa flirtejant amb un vell conegut, en Simon. A través dels missatges que s'’envien les amigues, comprendrem la importància que tenen les relacions afectives i sexuals per a una generació que se sent amenaçada per la precarietat i el desencís. I quan finalment es retrobin, les acompanyarem en la recerca de l'amor en aquest món bonic però incert.

 

COMENTARI: Les bones expectatives que havia despertat Sally Rooney després de la publicació de la reeixida novel·la Gent normal ara s'han vist un pèl devaluades amb On ets, món bonic, una altra novel·la que se centra en les relacions afectives i sexuals entre personatges que voregen la trentena. Molta part de l'obra recorre al format epistolar amb les cartes que encreuen les dues protagonistes, amigues des de l'adolescència. El conjunt del relat no assoleix l'excel·lència de la novel·la precedent, però si que manté un cert interès que permet degustar-lo i assaborir-lo amb gratitud.
                               

La història d'en Shuggie Bain

Als anys vuitanta a Glasgow, antigament una ciutat minera pròspera, les polítiques de Thatcher fan disparar la desocupació i les famílies es veuen obligades a fer filigranes per sobreviure. L’Agnes Bain és una dona sense sort que sempre ha aspirat a més: somia en una casa bonica i una vida acomodada que no hagi de pagar a terminis. Quan el seu marit, un taxista faldiller, l’abandona, es troba sola al càrrec de tres fills en una ciutat devastada per la crisi econòmica. Mentre la beguda es converteix en el seu gran aliat, els nens fan mans i mànigues per ajudar-la, però d’un en un l’abandonen per salvar-se a si mateixos. Tots menys en Shuggie, el més petit de tots, que es nega a rendir-se. Ell és diferent. Els nens del barri li fan la guitza, però ell està convençut que, si s’hi escarrassa, pot ser normal com la resta i ajudar la mare a fugir d’aquest lloc sense esperança. La història d’en Shuggie Bain és una novel·la commovedora sobre l’aferrissada lluita d’un fill per salvar la seva mare. Amb aquesta història de frustració, addicció i amor incondicional, Douglas Stuart deixa al descobert la crueltat de la pobresa i els límits de l’amor.

COMENTARI: Com un cop de puny a l'estómac. És la descripció més versemblant de tot el que m'ha provocat la lectura d'aquest llibre. És el relat d'un veritable heroi del segle XX que lluita dia rere dia per salvar la seva mare, per la qual sent un autèntic amor incondicional. Malgrat la duresa de la novel·la, hom agraeix poder acompanyar a un personatge tan potent en totes i cadascuna de les més de cinc-centes pàgines d'aquest llibre.
     

Primera persona del singular

En les vuit històries d’aquest nou recull trobem el clàssic narrador de Murakami, que aquí podríem confondre amb ell mateix. Amors fugaços de joventut que perviuen en el temps, cristal·litzats en un objecte inesperat, records que es desdibuixen capriciosament, una devoció incandescent pel beisbol, un servicial mico parlant a la recerca de l'amor o la història del mític -i inexistent?- disc de bossa nova de Charlie Parker... Filosòfics i misteriosos, amb un peu a la realitat i un altre al realisme màgic, els relats de Primera persona del singular transgredeixen els límits entre la nostra ment i el món exterior i evoquen l’amor i la solitud, la infància i la memòria, tots amb el toc únic de Haruki Murakami.

COMENTARI: Llegir a Murakami és un plaer. Domina prodigiosament els salts entre la realitat més quotidiana i la fantasia més increïble, que el lector assimila  amb naturalitat. El seu llenguatge és senzill, com els seus àpats, i és capaç de traslladar-nos les idees més inversemblants amb un lèxic gairebé estàndard que defuig d'actituds pretensiosament exhibicionistes. Per assaborir-lo del tot, només ens cal, com diu l'autor, trobar un indret on la música no estigui gaire forta i la il·luminació sigui l'adequada. I, si pot ser, amb la companyia d'un gimlet amb vodka. És a dir, un ambient perfecte per llegir.
   

Los caballos de Hitler

L'any 2014, el detectiu de l'art Arthur Brand és convocat pel seu vell amic i mentor Michel Van Rijn (un antic traficant d'antiguitats reconvertit, suposadament, en col·laborador encobert de Scotland Yard), per demanar-li que s'encarregui d'un cas: la posada a la venda de dos cavalls de bronze, de tres metres d'altura, que havien estat a la Cancelleria del Reich. La hipòtesi de partida és que es tracta d'una falsificació que algun personatge relacionat amb els cercles neonazis intenta vendre per finançar les seves activitats clandestines i subversives. Però Arthur Brand aviat descobreix que poden estar sobre la pista de les veritables estàtues que, lluny d'haver estat destruïdes com sempre s'havia cregut, estarien ocultes en algun lloc.

COMENTARIS: Per a mi el llibre només té un cert interès pels fets i les dades d'un episodi de recuperació que, fins ara, desconeixia. No cal dir que les dues grans estàtues d'Arno Breker que franquejaven la porta d'entrada de la Nova Cancelleria dels nazis (Die Partei i Die Whermacht) i els dos cavalls de tres metres (Schreitende Pferde), aquests de Josef Thorak, que emmarcaven la sortida al pati del mateix edifici berlinès, s'havien donat –des de sempre– per destruïts a conseqüència de la batalla de Berlín. Per això l'episodi de recuperació va tenir un gran impacte a nivell mundial. Malgrat tot, la novel·la no assoleix el ritme adequat per fer-nos passar una bona estona de lectura amena i agradable.